Un Alexandre massa Gran Un Alexandre massa Gran
Les adaptacions de cinema no li arriben ni a la sola de la càliga Un Alexandre massa Gran

Quan l’any 323 aC un noi de dinou anys va comandar un exèrcit que des d’Europa va emprendre la conquesta de l’immens Imperi Persa, va començar una de les més grans epopeies que ha conegut el món. Conegut com a Alexandre el Gran, fill de Filipo II de Macedònia i d’una de les seves set dones, Olimpíade, va ser un personatges que va marcar el destí de la història i va obrir la cultura hel·lènica a tot el món conegut.

Tot i morir molt jove, a punt de complir la mítica edat de trenta-tres anys, la seva va ser una vida intensa, plena d’anècdotes i actes heroics, amb uns pares ja de per si molt carismàtics, i amb la conquesta del més gran imperi que el món hagi conegut fins a les hores.

Tot i així, amb tots aquests antecedents, Hollywood no es va atrevir a tocar gaire la seva figura. De fet només un jove Richard Burton de trenta-un anys, dos menys que Alexandre quan va morir, es va atrevir a interpretar el gran conqueridor en la pel·lícula de Robert Rossen, “Alexandre el Gran” (1956).

El resultat va ser unes dues hores d’avorrit intent de plasmar les gestes del rei macedoni, i intentar no saltar-se gaire els fets històrics i amb un Burton tan inexpressiu que gairebé emulava a Charlton “caradepedra” Heston. Un guió pobre i la manca de saber on començar i on acabar la pel·lícula, la van convertir en una més que oblidable cinta “de romans” a l’ús. Per sort per Burton, tres anys més tard es va poder treure aquesta mala imatge, interpretant magníficament a un inoblidable Marc Antoni a la “Cleòpatra” de Manckiewicz (1962). Demostrant d’aquesta manera que el fracàs en interpretar el conqueridor macedoni es devia, no a la seva manca de dots actorals, sinó a un guió que no sabia com escometre l’àrdua feina d’explicar una vida tan intensa.

Alexandre el Gran

Hollywood va aprendre la lliçó i la resta del segle no va a tornar a intentar dur la figura d’Alexandre al Cinema. Caldrà esperar al 2004 per a què un sempre polèmic Oliver Stone intentés dur la vida del mes famós rei de Macedònia a la pantalla.

I un altre cop l’error va ser el mateix. Tant és que el paper principal anés a parar a un sempre entregat Collin Farrell, o que les carismàtiques figures dels seus pares fossin interpretades per dos magnífics actors com Val Kilmer i una supèrbia Angelina Jolie (que per cert, no es gaire més gran que el seu “fill” Farrell). O que la banda sonora anés a càrrec d’un mestre com Vangelis. O que el començament i el final de la pel·lícula comptés amb un sempre magnífic Anthony Hopkins com a un vell Tolomeo, general d’Alexandre i rei d’Egipte, que fa les funcions de narrador de la història.

Un altre cop el problema va ser intentar plasmar en poc més de dues hores (muntatge original, tot i que el definitiu en DVD supera les tres hores i mitja) la gran epopeia que va ser la vida d’Alexandre Magne. Ni tan sols hi havia lloc per plasmar cadascuna de les seves llegendàries batalles contra Darios III de Pèrsia, deixant només la de Gaugamela (important però no definitiva) com a única representació. O narrar la relació amb els seus generals o amb una Roxanna (Rosario Dawson) que no aconsegueix transmetre tota la profunditat del personatge històric. Fins i tot es veu l’excessiva empremta de Stone en la darrera batalla a l’Índia, on el record del seu sempre omnipresent Vietnam enterboleix part del desesperat final.

Alexandre el Gran

Les interpretacions, començant per la d’un Collin Farrell que no es creu el seu paper o per un Jared Leto que ridiculitza la figura de l’amic i amant, el gran Hefestio, no convencen. Només la sempre entregada interpretació d’Angelina Jolie com a la intrigant, astuta i seductora mare d’Alexandre, Olímpiade, és creïble. I potser podríem salvar a un irreconeixible Val Kilmer (borni per exigències del guió) que també broda el paper de l’hàbil però al mateix temps cruel rei Filipo de Macedònia. Les discussions entre la Jolie i Kilmer són el millor d’una pel·lícula que, tot i el pressupost en decorats i efectes especials (com la reconstrucció dels Jardins de Babilònia, que en l’època d’Alexandre ja no existien), no va deixar de ser un fracàs de crítica i de taquilla que va enfonsar encara més la ja declinant carrera d’Oliver Stone.

Cal, però, ser honestos. La culpa no és del guió ni dels actors ni del director, sinó de la impossibilitat de plasmar en una única pel·lícula l’apassionant epopeia que és la vida d’Alexandre el Gran. Una massa gran per a unes hores de pel·lícula i que segurament donaria millors fruits en forma de sèrie de televisió de la HBO. Al cap i a la fi, com diu Tolomeu-Hopkins al final de la pel·lícula, a vegades apareixen homes a la història tan grans, que la seva sola presencia destrueix els que l’envolten i que són impossibles de contenir, sobretot en una única pel·lícula.

Francesc Carol

Francesc Carol EgiptoMania

En Fancesc Carol és llicenciat en Dret i Antopologia i però no en va tenir prou amb això i també té un postgrau en Egiptologia. És professor col·laborador del Mudeu Egipci de Barcelona i imparteix cursos a la Societat Catalana d'Egiptologia i la Xarxa de Centres Culturals de Barcelona. Per si no hi hagués suficient Egipte a la seva vida també és president de l'Associació d'Egiptologia de Sant Cugat-Valldoreix.

  • Albert Berrio Moran

    6 de juny de 2017 #1 Author

    Alexander d’Oliver Stone em sembla una pel·lícula notable. Dins del gènere històric de tema grec, una de les millors, sense cap mena de dubte. El director i el guionista parteixen de la figura del rei Alexandre de Macedònia per fer una pel·lícula molt més propera a Aguirre , la còlera de Déu de Herzog o fins i tot a Apocalipse now que no pas al típic biòpic de Hollywood. Això és el que explica que la conquesta de l’imperi persa hagi quedat reduïda a la batalla de Gaugamela.. De fet es pot dir que la pel·lícula comença després d’aquesta batalla.. Al director no li interessen les victòries militars sinó què en fa Alexandre d’aquestes victòries i com el transforma el món amb el qual entra en contacte gràcies a aquestes victòries. Els temes que donen profundiatat a la pel·lícula queden plantejats en tres situacions i per tres personatges diferents que envolten Alexandre: l’escena de la classe a càrrec del filòsof Aristòtil, l’escena on Filip explica alguns mites al seu fill (Prometeu, Aquil·les, Medea, Èdip, Hèracles) i les escenes que tenen com a protagonista el vell Ptolomeu.

    Albert Berrio

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*