Llums i ombres d’un director manxec Llums i ombres d’un director manxec
La realitat dual del cineasta Pedro Almodóvar Llums i ombres d’un director manxec

1999. Almodóvar estrena Todo sobre mi madre i dóna inici a una nova etapa. Diguem que el director manxec es posa seriós i comença la seva primera visita al Festival de Cannes. Just ara que comença la 70a edició d’aquest festival francès recordem que el director manxec és el president . Però seriós entorn a què? Si s’examina una mica més de a prop les set pel·lícules d’Almodóvar que ha estrenat des de Todo sobre mi madre fins a dia d’avui, inclosa Julieta (2016), un s’adona que el nou cinema del director és un discurs que sempre gira entorn a la identitat dels seus personatges, al voltant de les llums i obris de cadascun. En alguns casos, els protagonistes busquen ferventment la que els correspon, però en altres, la identitat s’oculta, es falseja i fins i tot s’imposa.

D’alguna manera, sembla com si des de Todo sobre mi madre Almodóvar iniciés una carrera cap al silenci, com si d’una marató es tractés, i accelera cada vegada més i incrementa gradualment la presència d’aquest concepte en la seva obra, fins a arribar a la meta o culminació total a Julieta. A Todo sobre mi madre els personatges femenins, una altra marca Almodóvar, comencen a callar els seus desitjos i els seus passats, i mostren certa repressió autoimposada que s’assembla en gran part a la que pateixen els personatges transsexuals. D‘una banda, la mare interpretada per Cecilia Roth no revela en cap moment que el pare, el seu exmarit, és en realitat una persona transsexual, i al mateix temps, la jove interpretada per Penélope Cruz se silencia davant la seva mare pel que fa a la seva malaltia, el SIDA. S’estableix llavors un patró de silenci que es repeteix en els personatges de pel·lícules posteriors del manxec, com per exemple a Hable con ella (2002). En aquesta pel·lícula una de les protagonistes se silencia de nou i no s’atreveix a explicar a la seva parella l’adulteri que té entre mans. Així doncs, els personatges tenen por d’explicar als seus éssers estimats els canvis que pateixen.

Una de les marques reconeixibles del cinema d’Almodóvar és la presència de personatges homosexuals i transsexuals. Tal com es mostra a Todo sobre mi madre i a La mala educació, els dos personatges transsexuals acaben passejant per un camí ombrívol marcat per la marginalitat i el consum de substàncies. I això no deixa de ser una manera d’omplir aquest buit emocional, aquesta falta de comprensió per part de la societat.

A La piel que habito, a diferència de les dues anteriors, es presenta un silenci molt més llarg, que dura mesos, i en el qual el personatge de Vera oculta la seva veritable identitat, ja que segueix el joc de repressió de la identitat imposat pel personatge interpretat per A. Banderas. Però un silenci més llarg és possible en el cinema d’Almodóvar, i a Julieta es culmina el procés d’ocultació de la identitat que s’inicia d’alguna manera a l’any 1999.

En aquesta pel·lícula el manxec arriba a l’extrem a partir d’un personatge femení, Julieta, que es refugia en el silenci i en l’ocultació durant anys. I tot, una altra vegada, a causa de la culpa que ella sent. Julieta no aconsegueix comunicar-se amb la seva filla absenta i es pensa que no està amb ella a causa d’un error seu del passat. La mare es refugia en el silenci, que amaga el dolor de la protagonista; un silenci que reflecteix com la seva existència queda reduïda al no-res a partir de la desaparició d’un ésser estimat.

La piel que habito

Què és ser una mare o una filla normal? Què és ser un pare normal? És curiós com el director de Todo sobre mi madre, posa constantment en dubte el concepte de normalitat. A la pel·lícula del 1999 Almodóvar planteja aquestes qüestions sobre la identitat dels personatges en els rols familiars, i presenta una problemàtica que trenca amb l’esquema tradicional de família.

El jove fill de Cecilia Roth que mor al principi en Todo sobre mi madre no sap qui és el seu pare, mai no l’ha conegut i desconeix que és transsexual, i per tant, dona. I des del principi de la cinta que ja se’ns mostra aquest buit existencial que posseeix el jove personatge amant del teatre, perquè tot i vivint amb la seva mare, el fill sent la necessitat de la figura del pare, i la seva mare és incapaç d’explicar-la veritat. A Volver (2006) es repeteix el mateix patró que passa amb el jove de la pel·lícula del 1999. Penélope Cruz s’enfronta a una situació dramàtica i alhora humorística sobre els canvis que ocorren de sobte en la seva vida. De nou, un personatge d’Almodóvar ha de enfrontar-se al fantasma d’un dels progenitors, la Carmen Maura, i el director reitera el buit (en aquest cas maternal) que impedeix tancar les ferides i completar la identitat del personatge de la P. Cruz. I aquesta obsessió del cineasta per la falta de presència de pares o mares en els seus personatges s’inverteix en Julieta, però això sí, sense canviar el discurs, només de perspectiva.

Volver

Però de vegades, més enllà dels personatges ficticis, l’espectador es converteix en un més de la pel·lícula i el director reflexiona sobre la identitat. Tal com passa a La mala educación, de vegades es roda una pel·lícula dins d’una altra pel·lícula, i en diverses ocasions l’espectador es converteix en un personatge més, contemplant ficcions dins de ficcions que connecten i desconnecten el seu paper dins el procés de veure una pel·lícula. Almodóvar porta a l’extrem, i amb el seu estil, el manierisme dels melodrames de Douglas Sirk, amb tanta llàgrima, música i colors que fa plantejar-se a un dins la sala de cinema o a casa si el que està veient és realment versemblant o no. El plantejament metalingüístic d’Almodóvar és realment curiós perquè el director fa reflexionar el públic sobre la seva figura com a espectador de pel·lícules, i ofereix una mostra de l’artificialitat del film com a espectacle audiovisual, però al mateix temps, reclamant aquesta llum, aquesta màgia del cinema i els seus rodatges que són aliens a la quotidianitat del mateix espectador.

Adrià Lacueva

Adrià Lacueva Panorames

Nascut a Terrassa l'any 1997, estudia Comunicació Audiovisual a la UPF. De petit sempre amb una revista de cine sota el braç i va acabar estudiant piano clàssic i jazz al Conservatori de Terrassa durant onze anys. Recentment ha quedat reserva del Jurat Jove de Sitges 2016 i actualment exerceix de guionista a 'Enganxats'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*