La inútil de la Mercè Riera

- Advertisement -

Que la Mercè Riera, la nostra gran matriarca, és una dona de pocs escrúpols i de valors més aviat poc clars o poc comuns ho sabem des de fa molt. Concretament, des que va fotre daltabaix de l’escala el seu home només per la ràbia que li sortia quan volia deixar-la. O des que se’l va mirar, impassible, des de vora la piscina, amb aquella cara de guanyadora i aquells ulls mig tancats de maldat mentre s’ofegava, pobret, a la piscina, incapaç de nedar pel guix de la cama. Estiu del 2010, mireu si en fa, de temps, que ho sabem.

Però aquesta vegada s’ha superat. La seva ànima ha traspassat tota línia de versemblança, almenys des de l’humil opinió de la fanàtica espectadora que escriu aquestes lletres. Des del capítol u l’hem vista com una persona que faria el que fos per salvar la seva família. Els fills ho han estat tot, la seva estructura familiar ha estat el pal de paller i el nucli de tota la seva acció. Salvar la imatge del cercle del seu amor era el seu valor principal, el far que guiava els seus actes, encara que de camí a port hagués de cometre, si calia, il·legalitats o irregularitats. Res no importa si al final la família es manté unida i tots ens estimem com sempre.

- Advertisement -

El problema és que la merda sura. La ràbia d’haver mort el seu home, d’haver dut aquesta idea familiar al límit va ser bàsicament el que li va fer perdre, al final, irònicament i de rebot, el nucli que constituïen els seus fills. La merda va començar a surar, l’estructura ja no era estable, i allà va anar caient tot. Es va ensorrar tant, que l’hem vist completament sola. Sola, i per tant, buida per dins, perquè tot allò en el que creia ha desaparegut precisament per culpa seva.

- Advertisement -

La riera

I llavors ve el garbuix de valors i creences i males decisions. El fet de no haver pogut conservar els seus fills fa que s’aferri amb més força a voler conservar l’única cosa que li queda del passat: els records. Records d’una vida passada en què tenia el que li importava. Records amagats en les parets d’una casa i d’un restaurant. Records que, com sempre, conservarà passant per sobre del que sigui i de qui sigui. La nostra Mercè, senyors, dóna tanta importància a aquests records i al que un dia va ser, que fins i tot s’oblida del que és ara. Conservar el passat passa per davant de viure el present en el moment en què accepta casar-se amb l’Emili només per poder-ho fer. Es casa amb un home que no s’estima ni s’estimarà mai, perquè n’estima un altre, només per no perdre la casa ni el restaurant. El jo del passat trepitja el jo del present, que queda anul·lat. Inutilitzat. I aquí rau l’absurditat de tot: el valor més valor de tots, l’únic que tenim, a cada moment, és el nostre jo, l’ànima, el jo en el precís moment de l’aquí i de l’ara, perquè és el resultat de tot l’ahir i l’avui ens va forjant qui serem demà. Si ens rendim a l’ahir, què serem demà? Dia a dia construïm records nous, però com pot pretendre, aquesta dona, construir res si basa tota la seva existència en unes parets forjadíssimes i ben dretes que, per cert, són bàsicament irreals i només habiten en forma de connexions neuronals al seu cervell?

I no hem parlat d’ell, que es casa per interès, perquè li convé, però és que aquest senyor important de negocis és el rei dels txantxullos i no té cap mena de consideració i tot li importa una merda així que ja trobem normal qualsevol anada d’olla que li passi pel cap. Que va matar la Candela i després es va fer el Bruno i es va guardar el condó per poder-li tirar la matèria al cadàver d’ella…! S’ha d’estar molt tarat mental. Molt.

La riera

En fi, que se’ns casen perquè els convé als dos d’aquí a dues setmanes. Jo tinc l’esperança que encara tenim temps que s’ho acabin repensant. Ella, sobretot. La nostra Mercè. L’hem sentit dir diverses vegades que no està gaire per celebracions, últimament, que no vol una cosa gaire festiva. Diu que és per la mort del Claudi, però Mercè, guapa, que no ens enganyes, que ho fas perquè no tens cap putes ganes de casar-te. Que aquest home a tu te la bufa, que et fa tanta mandra com a nosaltres, aquest casori. Mercè, desenganya’t, no et vols casar. I nosaltres, els espectadors que et veiem cada tarda o cada vespre i et diem coses a través de la tele com si et coneguéssim, i de tant en tant escrivim articles parlant de la teva vida, tampoc. Nosaltres tampoc volem que ho facis.

- Advertisement -
Anna Amat
Traductora que mira de reinventar-se cap al món del protocol, les relacions institucionals i l’organització d’esdeveniments. Fanàtica de les llengües, les relacions humanes, les possibilitats d’Internet, les abraçades i els petons perquè sí i les idees de bomber. Entén la tele i el cinema com a elements socialitzadors. I amb Twitter, encara més.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents