No tinguis por del negre No tinguis por del negre
Montxo Armendáriz visita el XIII Congreso de novela y cone negro de Salamanca No tinguis por del negre

La setmana passada, del 2 al 5 de maig, es va celebrar a la universitat de Salamanca el XIII Congreso de novela y cine negro. Tot una proesa a tres bandes: un congrés universitari dedicat a aquest gènere, un congrés a nivell acadèmic que combina literatura i cinema i un esdeveniment que any rere any aplega més gent i ja acumula 13 edicions.

Una de les sorpreses més gratificants va ser, sense desprestigiar cap del magnífics ponents, va ser el visionat de la pel·lícula espanyola No tengas miedo (2011), del director navarrès Montxo Armendáriz. Però no només es va poder veure aquest drama amb tocs de gènere negre, sinó que, a més, la presència del director l’endemà ens va permetre entrar de ple en aquesta història.

No tengas miedo és una història humana, real, dura i intensa, segurament també trobaríem altres adjectius per descriure-la, perquè si una cosa aconsegueix és transmetre un missatge i no deixar ningú assegut a la cadira sense haver experimentat tot un gran decàleg de sentiments. Entre aquests sentiments, hi ha el de rebuig. No pas per la pel·lícula, sinó per la impotència de les situacions. Narra la història de Sílvia, una jove marcada per una infància fosca d’abusos familiars, decidirà enfrontar-se al seu passat, les seves pors i contra les seves pròpies conviccions per poder seguir amb la seva vida, ara ja de 25 anys.

Montxo Armendáriz

Montxo volia transmetre una situació d’angoixa i patiment que sovint la societat pretén silenciar o ignorar, però que malauradament s’amaga rere més parets de les que ens pensem. Segons el director, la idea sorgeix de la mateixa realitat on vivim ja que afirma que ell sempre es rodeja d’històries que viu, veu o conviuen al seu voltant.

De fet, Montxo relata que durant una trobada d’amics entre els quals hi havia psicòlegs i psiquàtres, un d’aquests companys, especialitzat en psiquiatre infantil, va aparèixer bastant afectat i els va explicar que tenia un cas acabat d’entrar molt complex. Una nena de 16 anys amb trastorn dissociatiu de la identitat amb 3 personalitats diferents. El psiquiatre havia tractat els pares, perquè, per estadística, aquests casos tenen un rerefons de relació parentofilial complexe. En el moment de comentar un possible abús sexual, els pares es s van tancar en banda i van ignorar el tema.

Aquesta història real és la que va impactar i interessar, per parts iguals, el director navarrès, el qual després d’una investigació llarga i complexa amb psicòlegs, psiquiatres i pacients va acabar entrant en el món “atroç, complex i de destrucció personal” que viuen les víctimes. El material dramàtic i el fet de la convicció que el cine ha de transmetre la realitat de la societat actual va fer que finalment es plantegés portar la seva investigació al cinema en forma d’història en primera persona. A més, en paraules del director ,“l’abús infantil continua sent un tabú molt gran, i creia que això podia ajudar a donar a conèixer uns fets ignorats però reals”.

Montxo Armendáriz

Durant el principi del rodatge, afirma Montxo que s’ho va plantejar com un relat de terror, el fet de sentir dolor i mal cos en sentir o veure una situació extrema com la que s’explica va ser el fet que li va permetre treure un producte cinematogràfic dramàtic i colpidor, que més enllà de la pantalla creés un debat social dins el mateix espectador.

Alguns dels petits detalls sovint imperceptibles que conformen aquesta cinta són els silencis. Silencis buits que ho diuen tot. El fet que el film estigui vist en primera persona des de la mirada de la víctima permet veure la impotència i el rebuig, però també les contradiccions personals que té una persona sotmesa a aquests tipus de tortura. És en aquest moment on el silenci de la víctima pren forma i deixa que els fantasmes campin lliurament, oferint a l’espectador diferents clarobscurs de la ment de la víctima.

L’espectador passa una mala estona, sí. Però una mala estona necessària, una estona colpidora i que permet entrar gairebé en primera persona entrar en una situació tabú, una situació que la societat s’entesta a ignorar, silenciar i fins i tot censurar. Un visionat molt necessari per entendre o intentar apropar-nos a aquests casos socials.

Montxo Armendáriz

Tot i que la pel·lícula se l’ha etiquetada de drama, compte amb un tocs de gènere negre molt marcats. I és que de gènere negre en el món del cinema no en tenim, per molt que ens agradés tenir-lo. Parlem de misteri, de thrillers, de suspens, de drama, però no de gènere negre, segurament perquè després de tants anys encara ens pot costar veure’l com a tal. Ara bé, l’avantatge que té aquesta elasticitat d’aquest gènere (si és que en podem dir així) és que en trobem pinzellades a tot arreu. Montxo crea un drama social i personal amb uns tocs de negror inqüestionable; silencis, leitmotivs, tensió sostinguda amb la càmera i, perquè no? Un crim. Un crim familiar i de la societat que no deixa de ser denunciable per molt que sigui de portes endins.

Irene Solanich

Irene Solanich L'escena del crim

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*