Un dels fenòmens del cinema de gènere de l’any passat va ser sens dubte el de Train to Busan, ja que per a molts va suposar una reconciliació amb la temàtica zombi en la seva vessant més lúdica i salvatge. Però aquell tren ple d’infectats que partia en direcció Busan deixava enrere una capital sud-coreana on encara hi havia alguna història per a explicar. Aquí és on apareix Seoul Station, que completa el particular duet apocalíptic zombi del director Yeon Sang-ho amb un to i uns objectius força diferents. Que l’animació sigui la tècnica escollida en aquest cas no és un fet estrany o capritxós, ja que tota la filmografia anterior del director —tret de la citada Train to Busan— pertany a aquest gènere, però a més resulta tot un encert per oferir una experiència amb gran valor propi. Seoul Station no només ofereix una mirada genuïna dins del seu gènere, sinó que sorprèn per la foscor amb què acaba tractant la problemàtica i també les històries personals.
Queda clar que Yeon Sang-ho es troba especialment còmode amb l’animació com a mitjà a l’hora de transmetre missatges més profunds i menys concessius. Tot el que a Train to Busan resultava convencional i estereotipat —perquè en el fons la pel·lícula així ho requeria, tot sigui dit— aquí es torna més madur, i també més incòmode. Enmig de l’escapada de la sanguinària invasió zombi, Seoul Station és capaç d’incorporar apunts sobre la intimitat personal a la xarxa, la discriminació, la repressió policial i fins i tot l’assetjament sexual. I tot plegat, sense privar-nos de tota l’acció, tensió i el terror que suposa fugir constantment d’un perill mortal cada cop més estès a tota la ciutat. No obstant això, així com el perill que suposen els zombis pertany a la ciència ficció, la resta són del tot presents a la societat real, i és en aquest sentit que Seoul Station resulta veritablement impactant.
Yeon Sang-ho presenta una animació expressiva i elaborada, però que fuig d’una voluntat excessivament realista, especialment en la caracterització humana. En general, les cares dels personatges estan dissenyades de forma poc atractiva, subratllant els defectes més que no pas buscant una certa estètica. Això ajuda a la percepció més terrenal dels protagonistes, i també és coherent amb el plantejament de la història. A Seoul Station no hi ha herois, ni galans, ni salvadors, ni la “noia guapa”; els qui es converteixen en protagonistes no tenen aparentment res d’especial. L’argument és acotat i se centra en dos focus d’acció: una noia jove que es troba acorralada, i el seu xicot i el seu pare que coincideixen per casualitat. El seu objectiu no és altre que trobar-se. Pel camí, Yeon Sang-ho ens transporta per escenaris i situacions de tota mena, amb alguns moments de tensió perfectament mesurada que ja voldrien un munt de pel·lícules del seu gènere, i també amb uns zombis animats que no rebaixen gens ni mica el seu grau temible i sanguinari.
És en l’últim terç quan Seoul Station exposa veritablement allò que vol transmetre, i en aquest punt els infectats deixen de ser la qüestió principal. A Train to Busan, Sang-ho ja explorava la capacitat de la raça humana per convertir-se en el perill principal, ja que per molt que amenacin zombis, monstres o el que sigui, l’egoisme, la por i la desconfiança segueixen passant per davant. En el cas de Seoul Station, el director torna a incidir en algunes “infeccions” humanes que lamentablement estan de rabiosa actualitat, i ho fa amb força més mala llet. Els darrers deu minuts de pel·lícula, brillants i esgarrifosos a la vegada, acaben de rubricar la seva visió crítica i obscura d’una societat que ja no gaudia de massa salut abans de patir aquest contagi mortal. Fins i tot es podria dir que, en el cas d’algunes persones, la invasió d’una horda de zombis era el millor que els podia passar.
Veredicte
El millor: La veracitat amb què transmet el seu veritable terror durant els minuts finals.
El pitjor: La mania de caricaturitzar en excés algun personatge.
Nota: 8
