Aprofitant l’imminent estrena d’Alien Covenant potser cal retornar a la saga i si ja vam parlar del seu protagonista, l’Alien genèric, caldria parlar del seu antagonista principal. No, no anirem a analitzar les capacitats de combat del Predator sinó del ser humà que en més problemes ha posat als xenomorfs en diverses ocasions. Parlem de la Tinent Ellen Ripley, interpretada per Sigourney Weaver. Un personatge clau no només de la ciència-ficció sinó també en el conjunt global del cinema ja que és absolutament trencador pel que fa a les convencions de gènere en els herois d’acció.
Avesats a veure com els supervivents de qualsevol amenaça o que els herois que salvaven la situació a última hora eren sempre homes no deixa de ser xocant plantejar un personatge femení que adoptés aquest rol. Xocant i agosarat podríem dir. Una aposta de risc que acabaria no només reeixint sinó que convertiria a l’Ellen Ripley en una icona, un referent especular de força, valor i, al mateix temps, d’humanitat, de ser capaç de les decisions més fermes, de la dolçor més tendre i de la duresa més absoluta. És a dir un ésser humà complet (en contraposició amb els herois de cartró-pedra) que suposa un contrapunt perfecte a la maquinària assassina desproveïda de sentiments del que fan gala els estraterrestres.
Protagonista de les primeres pel·lícules de la saga la seva és una evolució constant. Així ens trobem a una membre de segon rang a Alien: el 8è passatger que, a poc a poc va agafant les regnes de la situació, establint les estratègies a seguir i combatent amb escassos mitjans tant l’amenaça principal, com el replicant (robot de característiques humanes) programat per la corporació Weyland (propietària de la nau Nostromo on desenvolupa l’acció) per portar els àliens a la terra i experimentar amb ells com a arma biològica. Així doncs la Ripley, a mesura que s’esclareixen els fets va adoptant no només més caràcter sinó també una malfiança que ja serà marca de la casa vers els replicants i un trauma respecte a les potencialitats dels xenomorfs.
Uns traumes que es posaran de manifest a Aliens, seqüela de James Cameron, on Ripley s’haurà d’enfrontar al dolor de la pèrdua de la seva filla (entre la primera part i la segona passen 57 anys en estasi), i ser reclutada un cop més per la corporació Weyland per fer front a una amenaça encara més gran. És potser en aquesta seqüela on el personatge s’acaba de definir millor. Ja no es tracta d’una simple supervivent davant el desconegut, aquí Ripley no només posa en pràctica els seus coneixements sinó que els amplia al mateix temps que supera velles malfiances, posa al descobert les maquinacions de la corporació i adopta un paper actiu en el combat. La frase pot ser que la consagra per la posteritat i que consolida definitivament el personatge és el ja mític “Allunya’t d’ella, porca” que li escup a la Reina Àlien tot protegint “Newt” una nena supervivent.
Ja en la tercera i quarta part la Ripley passa d’alguna manera a assolir el seu pic d’humanitat a fer-la desaparèixer completament. Destruïda per la mort dels supervivents de la segona part, Ripley es converteix en algú més sec, cínic, amb dificultats per establir llaços d’amistat o companyia. Quelcom també comprensible en acabar per accident en una presó per violents agressors sexuals. Només al final Ripley decideix fer un últim sacrifici i immolar-se per evitar l’arribada de la reina àlien que creixia al seu interior.
I si parlem de manca d’humanitat Alien: Resurrection és ja tot un festival, un deliri visual a càrrec de Jean-Pierre Jeunet on Ripley deixa de ser Ripley, o millor dit, es converteix en un producte d’enginyeria genètica que combina l’aparença humana amb habilitats pròpies d’àlien com la sang àcida, sentits més desenvolupats i força i agilitat sobrehumana. Aquesta és possiblement la versió més esbojarrada del personatge, una mena de rendició auto paròdica que sorprenentment funciona prou bé. És evident que aquesta concepció del personatge encaixa amb l’imaginari conceptual del director francès, però també és una manera de reconèixer que el model clàssic de la Ripley estava esgotat i per tant calia trobar una manera de reinventar el personatge, donant-li la concepció bad ass definitiva.
Així doncs la Tinent Ellen Ripley pot ser considerada com el prototip ideal de la dona del futur. Treballadora, sensible, mare, capaç d’assumir responsabilitats i d’enfrontar-se a qualsevol perill amb valor i resolució sense estar renyit en absolut amb la manca de por. Ripley per això no només desafia les convencions del gènere sinó que d’alguna manera transcendeix la dualitat home-dona per assumir una idea de ser humà perfecte en tant que és capaç d’evolucionar, integrar i superar les febleses sense renunciar a mantenir allò que ens fa diferents dels àliens, els sentiments. Ripley doncs es pot considerar no només un personatge icònic, sinó tot un tòtem representatiu de la humanitat o del que aquesta hauria d’aspirar a ser.
