El Zumzeig Cinema va acollir el 30 d’abril, l’estrena a Barcelona de la pel·lícula La mano invisible, dirigida per David Macián. El film, que ja s’havia estrenat en algunes ciutats espanyoles el divendres 28, és un projecte en clau cooperativa i autogestionada basat en la novel·la homònima del columnista i escriptor Isaac Rosa. El director i altres membres de l’equip van assistir a la projecció i, després de visionar la pel·lícula, vam poder gaudir d’una interessant xerrada-col·loqui amb la participació de tots els assistents.
Vagi per endavant que La mano invisible és una pel·lícula dura, que incomoda i sacseja, una història que col·loca enfront dels ulls de l’espectador un mirall ferotge, on cap de nosaltres no s’hi voldria veure reflectit. Amb un estil narratiu directe i descarnat i un claríssim biaix teatral (és molt fàcil imaginar la pel·lícula en aquest format), l’acció té lloc dins l’enorme nau d’un polígon industrial. Onze treballadors de diferents sectors (un paleta, una costurera, un mosso de magatzem, un carnisser, etcètera) desenvolupen la seva feina com si estiguessin en un escenari, exposats a les mirades d’un grup de gent que els observa. No sabem si es tracta d’una mena de performance, tal vegada d’un experiment, però en principi això no importa. El públic és anònim, la massa que formem tots nosaltres, i de la qual els treballadors que actuen dins la nau, en realitat, també en són part.
No revelaré la trama, perquè es mereix que la descobriu i perquè la seva originalitat resulta fonamental. Tanmateix, sí que deixaré constància de l’àmplia gamma de possibilitats de reflexió que la dita trama ens ofereix. Deia David Macián, el director, que en l’actualitat no són freqüents les obres (literàries, cinematogràfiques) que facin referència al món laboral. I segurament té raó, perquè vivim immersos en una perversió esfereïdora. La crisi (l’excusa de tot i per a tot) ha deixat tanta gent sense feina, ha generat tants aturats, que ens fa vergonya queixar-nos quan en tenim, per més injustícies que haguem de suportar. Aquesta és una de les victòries del sistema, d’aquesta Mano invisible que el títol tan bé ha sabut designar.
La crítica al neoliberalisme més salvatge és el tema primordial de la pel·lícula, tot i que ahir, en el col·loqui, les opinions van tenir més a veure amb la manca de solidaritat dels personatges. Em va sorprendre una mica, perquè els personatges no deixen de ser víctimes d’aquest sistema draconià que els ofega i els aniquila. És evident que la pèrdua de la consciència de classe ens ha afeblit col·lectivament, però aquesta circumstància és precisament un dels èxits del capitalisme, de la seva capacitat per anorrear la llibertat de pensament, per uniformitzar i globalitzar. És curiós com, desactivant la capacitat individual d’anàlisi i crítica, el sistema ha acabat desactivant-ne la capacitat col·lectiva. Els onze personatges protagonistes tenen por. Uns més que els altres, n’hi ha un parell que se salven, però tenen por. Són capaços d’acceptar el que calgui per tal de tirar endavant, per tal de continuar tenint feina. No els serveix de res acabar posicionant-se quan la situació esdevé extrema. Ja és massa tard.
La pel·lícula recull l’absurd del món laboral d’avui. El sense sentit. No hi ha res pitjor per als treballadors (i això no té res a veure amb la idea terrible que el treball “dignifica”) que no trobar utilitat a allò que fan. Ho manifesta el paleta en un moment del film, quan diu que ell és capaç de treballar amb tot l’esforç del món per construir quelcom que romangui, que faci servei. També ho diu el personatge de la dona de la neteja, que comenta: Si Einstein s’hagués hagut d’ocupar de rentar la roba, treure la pols, cuinar i etcètera, no hauria tingut temps per inventar res. Aquestes apreciacions em semblen clau. Totes les feines fan falta, però s’han de poder posar en valor. No hi ha res pitjor que invertir el nostre temps i les nostres energies en alguna cosa que no posseeix una finalitat vàlida i necessària. És pervers.
El format narratiu de la pel·lícula recorda Dogville, de Lars Von Trier. David Macián també va comentar que, pel que fa al contingut, va pensar en Danzad, danzad, malditos, la cinta de Sidney Pollack basada en l’esplèndida novel·la They Shoot Horses, Don’t They? (¿Acaso no matan a los caballos?), d’Horace McCoy. Hi estic d’acord, perquè és inevitable el paral·lelisme que podem establir entre el món d’avui i el de la Gran Depressió americana dels anys 20 i 30 del segle XX.
D’altra banda, els actors estan superbs. Un deu sense restriccions a la seva tasca interpretativa. Simplement, chapeau. També vull valorar explícitament l’esforç que de segur representa fer una pel·lícula tan ben feta, tan compromesa i interessant, des del cooperativisme i l’autogestió. És una de les poques maneres de què disposem per trencar amb les dinàmiques malignes que els sistema ens imposa. Si unim idees, esforços i sinèrgies, tal vegada podrem aconseguir, de mica en mica, quelcom de bo.
Veredicte
El millor: la capacitat de sacsejar l’espectador i la interpretació dels actors
El pitjor: sortir del cine sabent que no hi ha solució al problema
Nota: 9
