La ciutat comtal feia molts anys que no tenia un festival de cinema propi, després que l’any 1990 celebrés una quarta edició d’un festival que prometia molt, va acabar en la definitiva suspensió pel descontrol en la gestió, la manca de patrocinadors i els deutes econòmics. Han transcorregut gairebé 30 anys i Barcelona ha crescut molt, ha vist com als seus marges hi creixien esdeveniments cinematogràfics, fins i tot, a les seves artèries principals s’hi han desenvolupat i assentat festivals que ara tenen un renom, però en feia falta un de propi, un que impactés i revolucionés la indústria.
I de cop i volta, va aparèixer el BCN Film Fest, nascut igual que l’emblemàtica festivitat de Sant Jordi, amb un caràcter popular i obert a tot tipus de públic i gènere. Amb la finalitat de convertir-se en un punt de trobada imprescindible per al públic de la capital. La primera edició s’ha celebrat entre el 21 i el 28 d’abril amb la seu dels Cinemes Verdi ubicats al barri de Gràcia.
A més, la inauguració va comptar amb la presència de l’actor Richard Gere i del cineasta Joseph Cedar, que presentaven el film Norman: The Moderate Rise and Tragic Fall of a New York Fixer. Mentre que la clausura del festival ha recaigut sota el títol Patriots Day, interpretada per Mark Wahlberg, Kevin Bacon i John Goodman.
Després de 8 dies visualitzant i valorant pel·lícules, el jurat de la Secció Oficial ha decidit premiar el drama romàntic ambientat als anys 40 Mal de Pierres de Nicole Garcia i protagonitzat per Marion Cotillard, mentre que el Premi de la Crítica ACCEC ha recaigut sobre el documental Dancer del cineasta Steven Cantor, centrat en la figura del ballarí de ballet Sergei Polunin. El públic ha triat Casi Leyendas com a guanyadora de la secció Cinema amb Gràcia, mentre que Educacine s’ha decantat per Una Bolsa de Canicas.
Aquesta primera edició s’ha caracteritzat per la varietat de pel·lícules d’arreu del món, on la seva combinació de gèneres, estils i països ha estat la clau de l’èxit i cadascuna ha ofert un missatge concís sobre afers quotidians de la vida o fets que han marcat períodes clau en la nostra història. Dins de tots els films projectats hem decidit fer una selecció sobre aquesta varietat internacional:
Casi Leyendas (Gabriel Nesci, Argentina)
Se centra en la vida de tres amics que van compartir un temps de les seves vides en un grup rock i que van deixar de banda. 25 anys després un d’ells, Axel, (que els va deixar plantats per marxar a Espanya) pren la decisió de retrobar-se amb ells a Argentina, però cadascun d’ells té els seus problemes i està per altres coses. I més, la intenció d’Axel és recuperar la banda de rock i arribar on sempre havien somiat de joves.
Compleix el seu objectiu, fer riure i de bona gana, és correcta amb els acudits i comentaris sense ser passats de rosca ni recaure en la mateixa fórmula exhaurida en altres indústries cinematogràfiques. Els tres personatges tenen històries diferents i definides les quals conviden a fer alguna reflexió sobre la vida. Té un toc nostàlgic citant bandes de rock del passat i també representa el drama en diverses facetes, tot i que no emociona com espera.
El millor: La complicitat entre els tres protagonistes, l’humor combinat argentí i espanyol, així com els temes musicals que atrapen a l’espectador.
El pitjor: Cap al final és força reiteratiu i amb la part dramàtica no acaba d’encertar.
Nota: 7
Churchill (Jonathan Teplitzky, Regne Unit)
Es tracta d’un thriller biogràfic que fa un repàs per la vida del Primer Ministre britànic Winston Churchill 48 hores abans del famós dia-D. Durant el desembarcament de Normandia al 1944 va haver de prendre importants decisions, fins al punt d’enfrontar-se amb els generals i aliats nord-americans per tal de salvar la gran majoria de soldats.
És un biopic correcte, que mostra brillantment un personatge històric i carismàtic. Després d’una introducció força feixuga, esdevé un film rodó i molt interessant, en el qual no cal mostrar escenes bèl·liques per comprar l’espectador, tant sols amb les frases i accions del protagonista ja es crea una atmosfera de tensió i situació. El film denota un gran documentació i ambientació, i també mostra Churchill en la seva etapa més vulnerable, humanista i d’una manera més íntima que fins ara no s’havia mostrat al cinema. Cal destacar el pla inicial amb el que s’obre el teló, simplement meravellós i alhora cru.
El millor: La sublim interpretació de Brian Cox, el qual esdevé camaleònic al paper del protagonista.
El pitjor: La primera part es fa bastant pesada, manca acció i costa entrar en matèria.
Nota: 6
Omor shakhsiya – Personal Affairs (Maha Haj, Israel)
El film se centra en una parella de gent gran que viu una rutinària vida a Nazaret sense cap tipus de vincle entre ells, però a l’altre costat de la frontera el seu fill no vol tenir una relació estable, la seva filla aviat tindrà un fill, el seu marit està pendent d’un paper per a una pel·lícula i l’àvia definitivament ha perdut el cap. A més, l’altre fill viu a Suècia i desitja que la seva família vagi a visitar-lo uns dies.
Tracta en profunditat les diferències entre membres d’una família palestina de tres generacions diferents, tot i que la narrativa és senzilla acaba afegint tocs sobre la situació d’un país que es troba en constants conflicte amb el veí i que causa a la població certa reticència i por. El seu conjunt altern, amb escenes gràcils i fresques, fa que tothom agafi afecte als personatges, ja que són un reflex de la societat actual i les diferents etapes per les quals tothom passa.
El millor: Es va processant de mica en mica, entrant a cada història a mig camí entre la comèdia i el drama de manera tendre, divertida i entretinguda.
El pitjor: Les diverses històries podrien acabar en qualsevol moment, no tenen ben definit l’origen i el final.
Nota: 6
Quo Vado? – Un italiano en Noruega (Gennaro Nunziante, Itàlia)
Es tracta de la més taquillera de la història a Itàlia i narra les peripècies d’un funcionari italià que viu de meravella fins que per una nova llei ha de veure’s compromès a acceptar el trasllat a altres indrets del món per no perdre la seva feina fixa.
Aquesta pel·lícula combina un humor hilarant i satíric, totalment entretingut i divertit que atraparà l’espectador gràcies a la seva frescor i a la similitud de les situacions que hi figuren extrapolables al nostre país. Tot i el bon ritme que agafa, arriba a un punt romàntic on es perd l’essència inicial i acaba ensopegant. Però, és recomanable per passar una bona estona, riure a estones fins a riallades i veure com es tracten temes importants del medi ambient, corrupció, tercer món amb seny i efectivitat.
El millor: La crítica que fa vers els funcionaris amb un humor satíric ben encaixat.
El pitjor: La comèdia perd força cap al final i per a molts els tòpics hi seran excessius.
Nota: 6,5
The Zookeeper’s Wife – La casa de la esperanza (Niki Caro, EUA)
Aquest drama basat en fets reals se situa al zoo de Varsòvia, on el matrimoni propietari d’un zoo van ajudar a salvar la vida a centenars de persones dels nazis, després de la invasió a Polònia al 1939.
Després del plantejament inicial es mostra una cruesa que esgarrifa durant minuts, va calant l’ànima de l’espectador fins a destruir-la. Posteriorment, baixa el to fins a guardonar la vista amb escenes més edulcorades i tirant cap a clixés. Té un guió irregular que no acaba en frustració, tot i que les interpretacions i elenc estan al nivell i gaudeixen de moments amb molt potencial, l’execució es troba distant i buida.
El millor: La introducció al zoològic és una obra mestra, demostrant que l’ambientació i recreació és perfecta per l’ocasió i acabes estimant tot ésser viu que s’hi mostra.
El pitjor: Se centra més en un transfons romàntic que en la importància dels fets de la 2a Guerra Mundial. Els amants dels animals passaran una mala estona.
Nota: 6
