L’Ali El Aziz va néixer al Marroc però porta gran part de la seva vida vivint a Catalunya. La seva passió pel cinema el va fer emigrar del seu país en la cerca d’una oportunitat. Degut als seus orígens i al seu aspecte físic la majoria de papers que li ha tocat interpretar han estat de dolent, però res a veure amb la realitat. L’Ali és un home de mirada sincera, apassionat i intel·ligent, un home que persegueix el seu somni de ser actor i que espera la seva oportunitat per demostrar del que és capaç.
Què et va impulsar a fer-te actor?
Des de petit sempre m’ha agradat anar al cinema però la meva família era molt pobre i érem molts germans i tot el que ens donaven de diners era per alguna cosa necessària. Jo feia tot el possible per poder entrar, jugava a futbol i apostava diners contra altres jugadors per poder guanyar alguns diners extres. I sempre que mirava una pel·lícula pensava que volia estar allà i em preguntava “com ho fan?” i aquesta curiositat em va portar de més gran a participar en un teatre que hi havia al meu poble.
I com va ser el salt a l’àmbit professional?
Durant l’etapa a la universitat vaig continuar fent teatre i després al venir a Europa vaig passar un parell d’anys sense fer res perquè no coneixia l’idioma i vaig esperar a aprendre català i castellà. Aleshores vaig trobar un ateneu a Granollers i em vaig posar a fer teatre amb ells. Un dia va venir una actriu i directora de teatre, la Lurdes Barba, i em va agafar per una obra de teatre professional. Això va ser l’any 2003, després vaig fer un càsting per TV3, per El cor de la ciutat i aquí va començar la meva carrera a la televisió.
Quins tipus de paper acostumen a oferir-te?
Al teatre eren papers bons, amb un nivell interpretatiu gran i, tot i que eren d’immigrant, els temes eren interessants i jo volia fer-ho. En el moment de fer el pas a la televisió i al cine, tot això va canviar. Els papers que em donaven eren de dolent, principalment de terrorista, venedor de drogues, maltractador…. i, tot i que no m’agradava i no em sentia identificat ho feia perquè m’agrada el cine i per menjar. I pensava “bueno algun dia em sortirà alguna cosa, algun dia…” i així vaig continuar fent aquests papers però ara ja he decidit que no ho faré més.
T’has trobat amb problemes de racisme a l’hora d’optar a un paper?
No directament però passen coses. Per exemple quan estava treballant en una sèrie molt coneguda, em van agafar per un personatge i al cap d’una setmana em van dir que al final no el faria jo, que se’l quedava un actor conegut i que jo seria el seu segon. Però no és tant un problema de racisme com de classisme diria jo, aquí prevalen els diners per sobre de tot. També passa amb les produccions catalanes, prefereixen agafar un actor molt conegut que algú desconegut, això a França i Alemanya no passa. Quan vaig estar treballant a Àustria apostaven per les cares noves i no volen gent que es repeteixi. Allà s’arrisquen molt més però aquí no, primer els diners.
Creus que per la teva carrera professional és dolent fer tant de dolent?
El problema és que t’encasellen i al fer sempre el mateix tipus de personatge a l’hora d’enviar als càstings el teu videobook només apareixen imatges d’aquest rol i, automàticament ja pensen, “aquest té experiència”, per tant, et segueixen donant aquests tipus de papers.
Com ha sigut treballar a Pàtria?
Molt dur i molt bonic al mateix temps. Quan el Joan Frank va contactar amb mi em va explicar que volia donar una visió diferent del meu personatge i quan em vaig llegir el guió em va agradar. El rodatge va ser força caòtic, com a mínim per a mi, ja que, en altres produccions, quan arribes tot estava organitzat, sempre hi ha una persona amb tu i, jo pràcticament no faig res més que actuar. Però aquí el primer dia ja anàvem tard, els de vestuari no sabien on era la meva roba i, al principi em vaig sentir una mica incòmode però després em vaig adonar que hi havia tota una maquinària de gent que estava treballant de forma voluntària i amb molt d’amor. Aleshores em van baixar els fums i vaig aprendre a ser actor de veritat una altra vegada. Hi havia un companyerisme molt gran i tot estava fet amb molt d’afecte i, crec que si no hagués estat així, no hi hauria hagut Pàtria.
Amb què et quedes de l’experiència?
Haver vist néixer el projecte. És com si m’haguessin posat una roba que ja vaig portar durant tot el rodatge i, veure el resultat durant la preestrena és com, “aquest nen ja ha nascut” i me’l sento molt meu.
S’ha dit que Pàtria és un Braveheart a la catalana. Què n’opines?
Sí. Jo crec que si a Pàtria li donen la meitat o una quarta part dels materials i personal que tenien amb Braveheart, ho haguéssim fet millor. Però la comparació tampoc és justa del tot, jo crec que Hollywood hauria d’estar avergonyida de veure que s’ha fet una pel·lícula èpica amb tants pocs recursos. Definitivament, jo la posaria a l’altura de Braveheart amb tota tranquil·litat.
I què ens pots explicar del teu personatge?
Em va agradar molt perquè té dues coses el personatge: la part humana i la part guerrera. Ell feia el que havia de fer com a rei per defensar els seus però també té la part de la noblesa del guerrer. En un moment del film Abderraman pot matar a Otger però li perdona la vida i aquesta visió a mi m’agrada molt. En un altre pel·lícula en la qual vaig participar, No habrá paz para los malvados, jo feia de terrorista, un home molt dolent i estava basat en un personatge real i buscant informació vaig descobrir la seva situació personal i social i al final vaig pensar “jo en el seu cas faria el mateix”.
Però això no es planteja en el film…
No, només es veu la part en la qual mata perquè sí. Però jo per defensar un personatge necessito conèixe’l i saber els seus motius. Amb Pàtria no necessitava tant això, perquè ja era jo. Quan estàvem assajant en Joan Frank em deia “tu ets Abderraman”.
Creus que s’ha fet una bona interpretació del món àrab d’aquella època?
Durant la pel·lícula teníem un assessor historiador que era molt bo i, per exemple, els que feien de guerrers catòlics havien d’estar dies sense dutxar-se perquè estaven en guerra i havien d’anar bruts però els musulmans no. Ell sabia que sempre eren molt nets, a l’hora de tocar una dona, agafar un nadó sempre havien d’anar impecables i, per la guerra també, ja que, era el moment en el qual es reunirien amb Alà. Quan vaig estar treballant a la sèrie Isabel, vaig veure que tots els soldats musulmans anaven bruts, mentre que els cristians anaven guapíssims. I a la historiadora que estava allà li vaig explicar que els musulmans sempre anaven de blanc amb alguna peça de color verd i, nets, fins i tot amb els ulls pintats. I ella em va dir que sí però que volien que fos així per donar una visió determinada. Amb Pàtria no i, crec que és un detall molt maco de la pel·lícula.
Has participat en projectes de cinema espanyol i català. Hi ha diferència a l’hora de treballar amb uns o altres?
A Madrid sempre et tracten bé i hi ha facilitat amb gairebé tot, mentre que aquí no tant. Per exemple, l’última sèrie que vaig fer, La catedral del mar, teòricament passa a Barcelona és una sèrie molt catalana però el guió estava en castellà, els platós eren el doble de cars que a Madrid, els conductors també sortien el doble de cars i els permisos tot un mal de cap.
Et refereixes a que aquí falten ajudes per part de les institucions?
Sí, aquí no estimulen. En tots els sectors que interfereixen en un projecte, tots em diuen que es treballa millor a Madrid que aquí. Però haig de dir que a Pàtria em van tractar molt bé, fins i tot massa pels pocs diners que tenien.
I ara faràs el salt a director…
Doncs sí, ja tinc el guió fet i és un curtmetratge inspirat en una història real que va passar a Palestina. Tracta sobre la violència i els personatges són anònims, no tenen nom perquè crec que la violència no té entitat, no té nacions, ni races. Al meu costat hi ha Joan Frank i la productora de Pàtria i ara estem buscant finançament i picant portes a veure si aconseguim una quantitat suficient per fer un bon curt i enviar-lo a festivals. Confio en la meva innocència, no vull tècniques, vull ser jo, busco intuïció, busco el toc de les espècies que la meva mare posava al menjar, els colors de quan era petit, els jocs, les olors… i en cada personatge hi ha una mica de mi. I serà en català, primer estava en castellà però vaig voler canviar-ho a català i tinc moltes ganes de fer-lo.
