‘Alpha House’. Política i sentit de l’humor ‘Alpha House’. Política i sentit de l’humor
Quan els governants es queden a mig camí ‘Alpha House’. Política i sentit de l’humor

Alpha House s’inscriu dins les sitcom que fan de la sàtira i l’humor la seva carta de presentació. Val a dir que el seu creador, Garry Troudeau, és conegut com a dibuixant de tires còmiques de contingut polític; la seva tira Doonesbury és llegida per milers de persones als Estats Units. Tanmateix, Garry Troudeau –i aquesta dada és rellevant– va ser el primer dibuixant de ser guardonat amb el Premi Pulitzer. O sigui, que Troudeau és un personatge terriblement influent ja que la seva tira còmica política és el primer que miren els ciutadans americans mentre fan el cafè, esmorzen o, senzillament, obren el diari per trobar un moment de relaxació mentre s’informen de l’actualitat política. La seva fama ben aviat va comportar-li projectes de naturalesa política que transcendien la mateixa vinyeta i s’endinsaven en un format més televisiu. Va ser així quan els noms de Garry Troudeau i Robert Altman va sonar conjuntament amb el nom de la cadena HBO. La intenció era fer una sèrie política centrada en un candidat demòcrata a les eleccions de 1988.

El fruit de la unió dels dos talents va ser Tanner 88. La sèrie, que va adoptar el format de fals documental, tractava les primàries demòcrates enfrontant un personatge de ficció –Jack Tanner– amb Michael Dukakis i Jesse Jackson, ambdós candidats reals. En la realitat, el guanyador va ser Dukakis. Tanner 88 va reivindicar-se com una sàtira de bona qualitat, molts cameos, vídeo promocional de campanya en forma viral (avantsala del Youtube), aparicions de personatges reals i alternança amb la campanya demòcrata de veritat. Aquests –i altres– van ser els ingredients de l’èxit. Un èxit que ben aviat va assolir l’estatus de culte i que va significar la consolidació de Robert Altman com a director, Fins i tot va reportar un Emmy a la millor direcció per una sèrie dramàtica. Anys més tard, venerada per la classe política, es va intentar una seqüela tot repetint la formula màgica: Altman-Troudeau. Però Tanner o Tanner no va tenir l’èxit esperat.

Alpha House

En els darrers anys no s’explica la política sense l’humor. Sí, Ministre –la precursora– tenia una addenda magnífica en forma de vinyeta signada per Gerald Scarfe. I és que l’humor és una forma de comunicació humana més, que no ha de quedar fora de la política. Es diu que l’humor és una herència de l’evolució. Riure ens separa de la resta d’animals a excepció d’algun homínid. La pregunta és: és bo el sentit de l’humor? o, és sa riure? Cal dir que existeixen força tipologies de sentit de l’humor. No tots ens fa gràcies el mateix ni tots riem amb les mateixes coses. Hi ha una qüestió rellevant en l’humor: es diu que el nostre sentit de l’humor condiciona la percepció de la realitat que té el nostre cervell. Si estem de bon humor –es diu– gaudim d’una superior percepció dels detalls, prestem més atenció a les coses que ens envolten i el nostres cervell resulta més receptiu a la informació. Torno al principi del paràgraf: la política és contrària al sentit de l’humor? Resposta senzilla: no. Vol dir que la política ha de comunicar de forma banal i còmica? Tampoc. Això no treu que la imatge del polític amb rictus crispat, posat tens, esclau del protocol i tenallat per la formalitat el perjudica. Fa que el seu missatge no arribi amb la necessària frescor i claredat. L’humor, sense forçar, unit a una bona comunicació, acosta el polític al ciutadà. I fa fluir el seu missatge.

Faig un salt i m’apropo a l’aportació feta pels dibuixants de còmics en la seva voluntat de representar l’humor i la sàtira expressades a partir de les sitcom televisives. Sí, Ministre va ser una sèrie pionera. Una sèrie que venia a complir la missió que en el seu dia havien fet els còmics: socialitzar la política a partir d’exposar-la a través d’un format diferent. The Thick of It va seguir el camí iniciat pel Ministre James Hacker. Als EE.UU, Veep va esdevenir una onada d’aire fresc a la qual Alpha House i The Brick han intentat pujar-hi, aprofitant l’embranzida. Aquestes dues darreres sèries no són exactament sèries d’humor, tot i que també podrien considerar-s’hi. Però seria més encertar afirmar –com s’ha dit al principi– que la voluntat és exemplificar, per la via del gag, de la sàtira i de no prendre’s seriosament a si mateixes, el que representa la vida política en despatxos de K Street de Washington, en les cancelleries polítiques o en l’alta diplomàcia internacional.

Alpha House

En un primer moment, Alpha House podria ser vista com un remake de The Young Ones però ubicada al cor de la política nord-americana. Garry Troudeau centra el seu interès a desenvolupar la vida de quatre senadors republicans que comparteixen casa. Són Gil John Biggs (un immens John Goodman), Louis Laffer (Matt Malloy), Robert Bettencourt (Clark Johnson) i Andy Guzman (Mark Consuelos). Es diu que la sàtira està inspirada en la vida real del senador Dick Durbin, el senador Chuck Schumer i el membre de la Cambra de representants George Miller i Bill Delahunt. El que tots quatre inquilins d’un mateix habitatge siguin víctimes de situacions (polítiques) grotesques, incapaços de dominar i de dominar-se, demostra que la política no escapa de l’absurd. O que l’absurd és un element molt freqüent en l’activitat política.

Massa sovint l’acció política es caracteritza per una col·lisió entre els principis i els valors d’un programa polític que ha estat presentat a la manera d’una promesa electoral i la realitat d’una decisió política que en si mateix és polièdrica. És polièdrica perquè en implementar-se, el polític ha de tenir en compte moltes variables. La primera, la legal. La segona, la pressupostària. La tercera la tècnica. Si és legalment, pressupostàriament i tècnicament possible, cal anar a la viabilitat política de la decisió. La següent variable a valorar –seria la quarta­– és si aquesta decisió respon a l’interès general. I si malgrat respondre a l’interès general, és una decisió políticament implementable. És a dir, que en dissenyar una política pública, no s’espatlli una altre que funcioni correctament o que respongui a les necessitats ciutadanes. Aquesta seria, doncs, una cinquena variable. Finalment, hi ha la coherència ideològica. No pot abordar-se la implementació d’una decisió que sigui totalment contrària als postulats ideològics que hi ha darrera d’un govern.

Alpha House

Alpha House juga amb totes aquestes variables, moltes de les quals solen enfrontar mandataris, membres de governs, diputats, senadors; fins i tot, com recullen Yes, Minister, The Thick of It o Vepp, polítics i funcionaris. Aquesta realitat polièdrica de la política ofereix als guionistes la possibilitat d’entrar en la complexitat dels fets; només que els presenten en clau satírica. Aquest fet que posa de manifest que darrera la complexitat també hi ha un punt de frivolitat i moltes dosis d’incongruència. És aleshores quan la comèdia situacional és capaç de mostrar al públic que l’activitat política, igual que qualsevol altre activitat professional, artística o tècnica, és víctima de les seves pròpies regles del joc. Unes regles allunyades del gran públic però que, massa sovint, condicionen la llibertat dels polítics al moment de transformar les promeses electorals en polítiques públiques. És en aquest punt del recorregut d’una decisió política que es produeix l’absurd: el polític que hi havia promès ara que governa vol implementar-ho però li resulta impossible. I no perquè no vulgui (el polític vol complir la promesa), sinó perquè la realitat el colpeja: allò promès no és realitzable.

Damià del Clot

Damià del Clot Politika Fikció

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*