today-is-a-good-day

El llegat de ‘Battle Royale’

- Advertisement -

Battle Royale va ser un abans i un després per molts motius dins del cinema japonès. Dirigida per Kinji Fukasaku i protagonitzada per un Beat Takeshi excels que posa la pell de gallina. La pel·lícula ens descriu un mon utòpic amb excés de població on la violència està a l’ordre del dia i on la gent jove boicoteja la societat de forma constant i massiva. Així doncs, s’ens explica com es posa en marxa un mètode anomenat Battle Royale per reduir la població jove i així poder fer-ho servir de càstig i solució a la vegada.

Cada any que passa el govern escull una classe d’un institut a l’atzar i aquests alumnes s’hauran d’enfrontar a un joc a vida o mort en una illa on només un d’ells podrà sobreviure. Sense cap dubte aquesta premissa s’ha utilitzat molts cops des que a l’any 2000 es va estrenar Battle Royale. L’exemple més clar d’això són Els jocs de la fam, on un grup de persones escollides pels seus districtes i pressionades per un govern despòtic són obligades a participar en uns jocs a vida o mort on només pot sobreviure una persona. El corredor del laberinto es l’altre gran exemple d’aquest patró, on un grup d’adolescents ha de trobar la sortida d’un laberint mortal. Mateixa estructura, mateix èxit.

- Advertisement -

Tenim d’altres exemples menys coneguts que han volgut aprofitar l’embranzida a taquilla d’aquesta fórmula, com són La isla de los condenados (que és un calc descarat de Battle Royale en tots els sentits) o Paintball, tot i que amb bastant menys èxit que les anteriors esmentades. Fins i tot Death Race podria incloure’s dins d’aquest grup, ja que al cap i a la fi el desenvolupament de la trama gira entorn a la supervivència, però en comptes d’armes, els protagonistes són els cotxes, tan perillosos com qualsevol altra pistola, i l’acció se situa a una presó de màxima seguretat.

- Advertisement -

Però, què és el que de veritat ha fet triomfar aquest tipus de pel·lícules? Sense cap mena de dubte, el fet de veure sang i fetge és un punt molt a favor per aquells més extremistes, i si a més hi incloem molta acció delirant on bales i explosions destaquen, el producte guanya agilitat i es molt més agradable per a tothom, ja que alleugera el ritme de manera trepidant. El patró Hollywood està bastant present en aquest tipus de produccions quant a l’acció es refereix. L’única diferència entre Battle Royale i les altres obres és que a la japonesa no tenim tanta acció desenfrenada sinó també un rerefons polític bastant fort. A part de tot això, és més fàcil ficar-nos a la pell d’una persona que es víctima i que està contra grans adversitats, ja que l’empatització serà completa i ens farà desitjar l’èxit del protagonista. Si també incloem dins del pack personatges amb un carisma especial i unes personalitats úniques que complementin el nostre protagonista, la pel·lícula arribarà a un públic molt més extens. Anar de cara al gra és clau per no fer que l’avorriment s’apoderi de l’espectador.

També és destacable a Battle Royale el poder del guió, el qual podem adaptar al present, ja que tota la història d’aquest futur distòpic té a veure amb una sobresaturació de persones vivint al nostre planeta i les degudes conseqüències en què això desemboca, com són la crisi a l’hora de trobar feina i per tant el problema social i econòmic que això comporta. Amb aquest rerefons crític, el director Kinji Fukasaku va aconseguir donar-nos un exemple de bon cinema sense deixar de banda la violència absoluta i el caire comercial.

Battle Royale

Cal esmentar també que la pel·lícula va tenir una segona part que continuava just on acabava la seva primera iteració i que va tenir una acollida molt diferent i unes crítiques bastant més dolentes. Una segona part que és fàcil d’oblidar i que no hauríeu de veure per no perdre el temps. Innecessària i avorrida. A més, és bastant curiós que mai s’arribés a fer un remake directe de la pel·lícula, tot i que millor que així sigui.

Està clar doncs, que durant els propers anys aquesta moda no passarà desapercebuda i se seguiran creant produccions molt semblants. Cal recalcar que per exemple la saga de El corredor del laberinto encara segueix oberta. Esperem que algun dia puguem tornar a tenir la sort de veure una joia com Battle Royale i així poder gaudir com mai ho hem fet.

- Advertisement -
Jay Ferhttp://asian-madness.blogspot.com.es/
'Asian Madness' és el nom d’un blog cinèfil que dedica els seus articles a endinsar-se i desgranar tot tipus de cinema asiàtic. Creat per Juanma Fernàndez, de 27 anys i cinèfil des de que té memòria, ha dedicat mitja vida a submergir-se i estudiar tot el que té relació amb el setè art tant de manera autodidacta com a través d’un curs a l’ESCAC. Actualment es dedica al sector de la logística fet que no li fa perdre la passió pel que més estima, el cinema.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents