‘El saben aquell que diu’. L’Eugenio, en un dels seus mítics acudits, jugava amb la mania de repetir quan un comensal demanava una nova ració del plat de lluç que s’acabava de cruspir. “Camarero, ¿puedo repetir?’, i el cambrer li deixava anar: ‘Repita conmigo: MER-LU-ZA’.
Així, amb cara de lluç, ens quedem més d’un, i de mil, quan veiem l’anunci d’un nou remake (paraula dolorosa importada del bressol dels despropòsits; Hollywood) gairebé idèntic d’una pel·lícula d’èxit. La producció que més diners ha fet als cinemes d’arreu aquests últims mesos ha estat La bella y la bestia, versió d’imatge real de Disney del clàssic contemporani d’animació de Disney: escric d’imatge real en cursiva perquè la meitat de la pel·lícula està generada per ordinador: les animacions d’alguns personatges, fons i escenaris, retocs de maquillatge i il·luminació, etc. La imitació del film original del 1991 és evident, i més que evident, proclamada.
La Disney continua amb la seva campanya milionària de copiar i enganxar els seus clàssics animats convertint-los en cintes d’imatge real. Després d’exemples com La Ventafocs o El llibre de la selva, el “no va més” d’aquesta clonació és aquesta nova versió de l’obra de Jeanne-Marie Leprince de Beaumont. La Disney ha proclamat als quatre vents que seria pràcticament idèntica a la cinta de dibuixos animats però amb actors de carn i ossos. La pregunta que tothom es fa és: calia? Cal tornar a fer una pel·líucla que ja està feta, que és bona i que, a més, tothom té molt recent a la memòria pel seu èxit, a les seves múltiples edicions en suports domèstics, reestrenes amb restauracions incloses i que les televisions emeten any rere any? L’estrany cas del Doctor Original i el Senyor Remake és insòlit. Una excusa amb un únic objectiu: fer més diners d’un cadàver que, en vida, va tenir un gran èxit popular i tothom volia fer-se la foto amb ell. Però, com deia, aquesta vegada el mort encara és viu. La indústria del cinema no té dilemes morals i artístics, i si veu un filó d’or inesgotable, l’estirarà fins a límits inimaginables. D’altres exemples de remakes idèntics absurds són el de Psicosis de Gus Van Sant (la novetat era el color), o el Ghost in the Shell, que intenta, i no aconsegueix, imitar l’essència i riquesa onírica de l’obra mestra de Momoru Oshii
Algú dirà “ja tenim aquí l’aixafaguitarres” però hi ha un exemple que és prou clarificador. Algú s’imagina un remake de El Quixote de Cervantes? O sigui, que algú reescrigui el llibre més famós de la història amb la mateixa trama, els mateixos capítols, els mateixos personatges amb els mateixos noms, els mateixos escenaris i situacions… Ho trobaríem absurd, oi? Doncs amb el cine ens passa cada dos per tres i no només no ho rebutgem sinó que omplim els cines per tornar a menjar, refregit, el mateix plat.
