Dins el camerino de Casey Affleck Dins el camerino de Casey Affleck
Vida i miracales del guanyador de l'Oscar a Millor Actor 2017 Dins el camerino de Casey Affleck

No ha de ser gens fàcil viure a l’ombra d’un germà, i menys si aquest ha aconseguit cultivar un gran èxit en un món que per si mateix, sol jutjar més per les aparences que no pas pels propis mèrits. Han hagut de passar molts anys per a què el petit de la família Affleck ocupi el lloc que li correspon dins d’aquesta, i al mateix temps, dins del panorama d’actors Hollywoodià. El passat 27 de febrer l’Acadèmia atorgava el premi a la millor actuació de l’any a Casey Affleck pel seu paper a Manchester by the sea de Kenneth Lonergan, d’aquesta manera, és reconeixien també, vint i dos anys de carrera artística ascendent, on l’actor ha sabut picar pedra quan tocava, hi romandrà ven atent i amb els ulls oberts per aprofitar les oportunitats que de mica en mica s’anava llaurant.

Fins fa poc hom encara el coneixia pel “germà de Ben Affleck”, però com he dit, fa cosa d’un mes aquest fet ha canviat radicalment i potser haurem de començar a pensar, si el més adient seria dir: Ei nois, aquell no és el germà de Casey Affleck?

Caleb Casey McGuire Affleck-Boldt, va néixer el 12 d’agost del 1975 a Falmouth Massachusets, i és el petit de dos germans, l’actor, director, guionista i productor Ben Affleck de 45 anys. No és fins a mitjans dels noranta quan Casey veu que la física, l’astronomia i la filosofia, matèries que estava estudiant primer a la Universitat George Washington i després a la de Columbia, no són el camí que vol seguir, ja que des de finals dels anys vuitanta ja havia provat sort com a actor en el món de la televisió primer amb Lemon Sky, 1988 i després amb The Kennedys of Massachusetts, 1990, i era un món que l’atreia profundament, influenciat, en part, per la figura del seu germà gran que ja feia uns anys que és dedicava a l’actuació.

Casey Affleck

No és fins al 1995 quan Casey debuta a la gran pantalla de la mà, ni més ni menys, que de Gus Van Sant amb Todo por un sueño, 1995 i compartint escena amb Nicole Kidman, Matt Dillon i un Joaquim Phoenix, del qual es faria amic inseparable. Al 1997 també tindria un petit paper a la comèdia Persiguiendo a Amy de Kevin Smith i al drama Good Will Hunting, dirigida novament per Gus Van Sant i escrita a dues mans pel seu germà Ben i el seu cosí llunyà Matt Damon, treball pel qual rebrien l’Oscar a millor guió original. Sempre amb papers menors, la carrera de Casey continuava amb treballs com Drowing Mona, 1999 amb Danny DeVito, la pel·lícula de terror Soul Survivor, 2001 que va passar sense pena ni gloria, o formant part del repartiment coral del remake de Ocean’s Eleven, 2001 dirigit per Steven Soderbergh, paper que repetiria a las dues seqüeles posteriors Ocean’s Twelve, 2004 i Ocean’s Thirteen, 2007.

No és fins al 2007 quan li arriba una oportunitat que Casey sabrà aprofitar amb encert. Andrew Dominik el contracta pel paper de Robert Ford al western El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford. Compartint repartiment amb Brad Pitt (Jesse James), sap treure-li al suc a un personatge que el posarà en boca de tota la crítica, que elogia unànimement el seu paper i el porta ha ser nominat com a millor actor de repartiment als Globus d’Or, als premis del Sindicat d’actors i als Oscar. A partir d’aquí, Affleck entraria a las principals llistes com a un dels actors amb més potencial del moment, però seria el seu germà Ben qui li donaria l’impuls definitiu amb el seu primer paper com a actor principal al thriller Gone Baby Gone, 2007 interpretant un detectiu que ha de trobar una nena de 4 anys filla d’una drogoaddicta (Amy Ryan). Gran debut com a director de Ben Affleck  i acurat i seriós treball en un paper protagonista de Casey, que començava a perfilar quins eren o haurien de ser els punts forts dels dos germans en el món del cine.

Casey Affleck

Poc després provaria sort com a director amb I’m Still here, 2010 fals documental sobre la carrera en el món de la música del seu amic i en aquell moment cunyat Joaquim Phoenix. El documental no estarà absent de certa polèmica però serà aclamat per la crítica com un treball atrevit i extrem sobre la transformació d’un actor cansat de tot i de tothom que comença un camí cap al món del Hip Hop.

Al 2015 sortia la noticia al The Boston Globe, que Casey substituiria el seu amic Matt Damon en el paper protagonista en el film Manchester by the sea. Dos anys més tard, els Oscars de Hollywood premiarien la seva actuació amb el màxim guardó.

El petit dels Affleck no ho ha tingut fàcil, no només per haver de lluitar per un cognom que ja estava agafat, sinó per haver-se de moure’s sempre entre vestidors, buscant papers que sempre li portessin nous reptes i allunyant-se de superproduccions o papers més vistosos que per ell resultaven insubstancials. Considerat un Outsider dins del cercle de Hollywood, Casey ha arriscat i no ha perdut mai el rumb, s’ha convertit en un actor madur que sempre ha vist la seva feina com el que és, una feina de la qual ha de viure i en la qual ha de dipositar la màxima atenció i el màxim esforç, sempre intentant escollir els papers més convenients, però a la vegada sent conscient que per viure, moltes vegades també s’ha de passar pel tub i escollir alguns treballs que potser no li aportaran cap satisfacció ni cap creixement personal.

Casey Affleck

Les comparacions són odioses, però potser aquest Oscar posarà ordre en aquests dos germans, ja que siguem sincers, Ben Affleck no se n’ha sortit mai com a actor, la cara d’estaquirot i la falta de registres han estat un fet inqüestionable en cada una de les seves pel·lícules, però per altre banda té un futur prometedor com a guionista i director. Sembla que les dots per a la interpretació hagin recaigut només en l germà petit, convertint-se en un actor amb molts matisos i capes per realitzar papers complexos de forta connotació dramàtica. Potser i revisant unes línies més amunt, també seria injust que ara comencéssim a nombrar a Ben Affleck com al germà de Casey. Aquest error ja l’hem comès una vegada, potser el més lògic i objectiu seria parlar de dos grans professionals del cinema, cada un dins del seu àmbit, i nombrar-los pel seu nom, que és ni més ni menys que Ben i Casey Affleck.

El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, 2007

Set anys després del seu debut amb Chooper, Andrew Dominik presentava aquest western amb la intenció de tornar a donar vida a un gènere que semblava de cap a caiguda. Intentant desmarcar-se dels westerns crepusculars que van marcar una època, i lluny també dels westerns europeus de la mà de Sergio Leone, El asesinato de  Jesse James… és un drama de cap a peus, una lluita interna de dos personatges amb ànsies de poder i protagonisme. En aquest film, Dominik va apostar més per la profunditat dels diàlegs i la psicologia dels seus protagonistes, que no pas pels grans duels i les grans batusses a cavall que ens tenien acostumats les antigues pel·lícules de l’oest. Amb una fotografia excepcional i una banda sonora notable, El asesinato de Jesse James… va passar d’immediat a ser considerada una pel·lícula de gènere a tenir molt en compte. No obstant això, l’excessiva durada del film i un guió massa rebuscat i lent, van provocar la divisió de la crítica, que només es va posar d’acord en què el film de Dominik s’aguantava, en part, per dues potents interpretacions com les de Brad Pitt (Jesse James) i Casey Affleck (Robert Ford). Aquest últim, que fins llavors havia passat força inadvertit, va causar sensació i va deixar un bon regust de boca a la majoria d’espectadors. Affleck va aconseguir plasmar a la pantalla totes les enveges, debilitats i frustracions que sentia el seu personatge, un home a la l’ombra d’un dels bandits més famosos de l’oest. Potser hi va tenir molt a veure el fet de que a la vida real, Casey també era un actor a la l’ombra d’un  altre. El que sí és cert és que el seu treball va ser reconegut amb una nominació als Oscar i que només Javier Bardem i el seu treball a No es país para viejos, el va apartar de l’apreciada estatueta daurada.

Jesse James

Gone baby gone, 2007

Probablement el 2007 va ser l’any de Casey Affleck. Just després d’aconseguir certa notorietat en el món de la interpretació gràcies al seu paper de Robert Ford, Ben Affleck l’escolliria pel paper principal en la seva òpera prima Gone baby Gone, una adaptació de la novel·la de Dennis Lehane, i de la qual també en seria el guionista. Un thriller que suposaria la primera oportunitat pel seu germà en un paper protagonista, interpretant un detectiu que investiga la desaparició d’una nena de 4 anys, filla d’una drogoaddicte interpretada per una estel·lar (Amy Ryan). Casey fa una interpretació sublim i molt complexa, aportant serietat i maduresa a un personatge que és veu immers en un submón que el sobrepassa. La pel·lícula va tenir molt bona acollida, amb un guió intel·ligent, una trama dinàmica i moltes sorpreses, que la van portar a formar part de principals llistes de premis. Ben Affleck aprovava amb bona nota el seu debut i el seu germà es consolidava com a un actor a tenir en compte en el futur.

Gone baby gone

Manchester by the sea, 2016

Després que Matt Damon refuses el paper protagonista per anar a rodar superproduccions a Orient, l’oportunitat va recaure sobre Casey Affleck, que sense pensar-ho dues vegades agafaria les regnes per interpretar el paper de Lee Chandler, un encarregat de manteniment d’un edifici de Boston, que ha de tornar al seu poble natal per la mort del seu germà Joe. Keneth Lonergan, director i guionista del film, construeix un drama familiar on els fantasmes del passat cobren vida i on el protagonista haurà de lidiar amb els records d’una vida tempestuosa. El poder i la força de Manchester by the sea recau exclusivament en les actuacions dels seus protagonistes, tots i cada un d’ells a un nivell altíssim, però sobretot en el seu personatge central Lee Chandler. Affleck es mostra impecable i impertorbable en un paper  amb una càrrega dramàtica descomunal, dotant el personatge d’una contenció emocional que fàcilment es podia haver escapat de les mans. El seu paper desprèn el  dolor i l’amargor d’un home que veu com els seus traumes del  passat cobren vida per tal d’injectar-li una sobredosi de realitat. Però aquest fet, mai se li escapa de les mans a  Affleck i en tot moment es mostra fred i serè en tots els conflictes que ha d’abordar. Casey Affleck està còmode en papers dramàtics i amb personatges que han de suportar grans càrregues emocionals, és intel·ligent i sap perfectament que aquestes interpretacions li van com anell al dit.

Manchester by the sea

Marc Orra

Marc Orra Dins del camerino

Té 33 anys i és electricista. Actualment cursa el grau d'Humanitats a la UOC. fora de la feina és col·laborador de Ràdio Manlleu i va ser l'editor del programa radiofònic 'Torna-la a tocar Sam del 2013 al 2015. Es considera un gran cinèfil i també escriu sobre cinema al web www.lescriba.cat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*