Imprescindibles de Pasqua Imprescindibles de Pasqua
Fem un repàs a les gran pel·lícules que acompanyen aquesta època Imprescindibles de Pasqua

Som en temps de Setmana Santa i si alguna cosa té el cinema en aquesta època, és que cal la revisió de pel·lícules de temàtica apropiada per a aquestes dates. I quina és aquesta temàtica, perquè bàsicament són tres els grans grups de “Pel·lícules de Pasqua”.

Per un cantó el cinema religiós, entès com a tal aquell que exalta les virtuts del cristianisme o rememora passatges de la passió i mort de Crist. En aquest cas ens trobaríem amb pel·lícules com Rei de Reis (1961) o la més recent de La Passió (2004) de Mel Gibson. Cinema més aviat solemne que busca reflectir el Via Crucis Pasqual a la pantalla.

Per una altra banda hi hauria un altre tipus de cinema més entretingut i més de “crispetes” com és l’anomenat cinema “de romans”. Es tracta de pel·lícules que no tracen passatges del Nou Testament, sinó l’època romana i els inicis del cristianisme, amb persecucions incloses, en la seva majoria. Aquí ens podríem delectar amb clàssics que sempre cal revisar per aquestes dates com Quo Vadis (1951) o La túnica Sagrada (1953) o una més recent com Gladiator (2000), que si ve no toca directament el tema del cristianisme, no deixa de ser una obra mestra del cinema “de romans”. I, per descomptat, una altra gran obra mestra del gènere com és la Cleòpatra (1963) de Manckiewicz, una joia entre les joies on si no hi ha cristians si està la gran Elizabeth Taylor.

I ja per últim hi hauria el grup format per les pel·lícules “bíbliques”, en aquest cas ambientades en passatges de l’Antic Testament. I es aquí on ens aturarem en aquest article per recomanar les tres pel·lícules bíbliques imprescindibles.

Quo Vadis

La primera és també un clàssic d’aquestes dates. Parlem de Els deu manaments, la gran superproducció de Cecil B. DeMille del 1956. Una versió del més kitsch de la història de Moisès i dels inicis de l’Èxode dels israelians. Aquesta és d’aquelles pel·lícules per veure en una llarga tarda de vacances de pasqua, amb crispetes i no gaire exigència de rigor històric. Una pel·lícula grandiloqüent on cal destacar la dicotomia interpretativa d’una sensual Annne Baxter com a la pèrfida Nefertari (el paper de la qual va tenir el seu petit homenatge en una pel·lícula de reivindicació LGTBI com va ser A Woong Fu, gràcies per tot, on el seu estil com a reina egípcia era posat com a exemple de l’estil d’una Drag Queen), i una púdica Yvonne de Carlo interpretant una Sefora, dona de Moisès, molt lluny del seu futur paper de Lily Musnter que la portaria a la fama mundial. Fins i tot la mateixa de Carlo va aprendre a teixir amb un teler artesanal per introduir-se encara més en el seu paper de pastora angelical.

I en el cantó masculí, un sempre magnífic Yul Briner com a Ramses II, fent el perfecte paper de faraó orgullós i manipulat per la seva dona Nefertari. Una interpretació supèrbia, sobretot en l’escena de la mort dels primogènits i que també contrasta molt amb la, perquè no dir-ho, avorrida i inexpressiva actuació de Charlton “caradepedra” Heston com a Moisès. Potser dels pocs actors amb els quals és impossible saber si riuen o ploren.

Lògicament és una pel·lícula de metratge exagerat, com es portava a l’època, on alguna retallada d’escena no hagués anat malament. Però que també ens ha donat escenes mítiques com la de la separació de les aigües del mar roig a mans d’un barbut Heston. O l’altra escena mítica on la flama sagrada de deu esculpeix a la roca els deu manaments que li seran entregats a Moisès. De fet la imatge de Heston-Moisès baixant del mont Sinaí amb els deu manaments es va convertir en la icona de la pel·lícula.

I anant una mica més endavant en el la història del Vell Testament, cronològicament parlant, però retrocedim una mica en anys respecte a la producció, ens trobem una altra obligada pel·lícula Bíblica. Es tracta de la simpàtica i acolorida Samsó i Dalila (1949) on un altre cop el geni de Cecil B. DeMille ens torna a donar una lliçó de deliciós cinema kitsch i explica la història de Samsó que es relata al llibre dels Jutges de l’Antic Testament.

Samsó i Dalila

Com a protagonista un altre inexpressiu actor que fins i tot supera al nostre estimat Charlton Heston, en Victor Mature. Potser considerat un dels pitjors actors de la època daurada de Hollywood. Fins i tot s’explica l’anècdota en què el mateix actor, a qui li havien vetat l’entrada a un restaurant molt exclusiu que prohibia l’entrada d’actors (als anys daurats, la feina de Hollywood continuava sent considerada de gent de malviure per a l’alta societat), va dir “si jo no sóc actor, tinc un Munt de pel·lícules i crítiques que ho demostren”. Per tant no esperem en aquesta pel·lícula cap gran interpretació per part del fornit Mature, que es limita a mostrar inexpressió i músculs en parts iguals. Per sort la producció va ser prou hàbil per escollir com a Dalila una magnífica Hedy Lamarr que donaria lloc al paper més conegut de la seva carrera. Una deliciosa interpretació on la gran actriu, i enginyera en telecomunicacions, ens va mostrar una Dalila sensual, picarà i gairebé tant intel·ligent com l’actriu que li dóna vida (recordem que Lamarr també va ser inventora i entre altres coses va posar els fonaments de l’actual Wifi que permet que tots vostès puguin llegir en línia aquest article).

Tampoc no oblidem una curiosa Angela Lansbury fent un paer secundari com a primera dona de Samsó i germana de Dalila, en un paper curt però simpàtic i en la qual costa trobar alguna reminiscència de la futura Jessia Fletcher de S’ha escrit un crim.

Per últim recomanen una altra joia “kitsch”, que ens porta a un passatge del llibre dels Reis. Parlem de Salomó i la reina de Saba (1959) on una sobreactuada Gina Lollobrigida ens regala una divertida interpretació d’una reina de la qual gairebé no en sabem res a nivell històric, la mítica Reina de l’encara més mític Regne de Saba. Això permet que la pel·lícula deixi anar la fantasia i ens mostri una sobirana oriental i eròtica que tracta de pervertir, i ho aconsegueix, al molt recte rei Salomó. De fet aquest personatge inicialment va ser interpretat per Tyron Power, però el pare de la cantant Romina va morir durant el rodatge. Això va obligar a refer tot el rodatge amb un nou actor, un Yul Briner aquest cop amb cabell. Tot i així es van aprofitar algunes escenes fetes per Tyron Power en què es veia de lluny. Un pel·lícula divertida i fantasiosa i que ens dóna una curiosa explicació a l’existència d’etíops de religió jueva des de temps immemorials.

En definitiva, tres pel·lícules que ens ajudaran a tenir una Setmana Santa bíblicament molt cinèfila i kitsch com poques.

Salomó i la reina de Saba

Francesc Carol

Francesc Carol EgiptoMania

En Fancesc Carol és llicenciat en Dret i Antopologia i però no en va tenir prou amb això i també té un postgrau en Egiptologia. És professor col·laborador del Mudeu Egipci de Barcelona i imparteix cursos a la Societat Catalana d'Egiptologia i la Xarxa de Centres Culturals de Barcelona. Per si no hi hagués suficient Egipte a la seva vida també és president de l'Associació d'Egiptologia de Sant Cugat-Valldoreix.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*