Que la vida és quedi a Mart Que la vida és quedi a Mart
La vida fora de la Terra és molt perillosa a 'Life' Que la vida és quedi a Mart

Daniel Espinosa és suec malgrat que el nom indiqui una ascendència llatina, xilena per ser exactes: un director efectiu, amb gran sentit de l’acció, capaç de fer que els films que dirigeix mantinguin l’atenció de l’espectador mig; no sembla però, tenir unes característiques definides com a autor. Efectivament, films com l’excel·lent Child 44, que recorda una altra història de serial killer rus: Citizen X; o Safe House, una cinta d’espies purament d’acció, són pel·lícules que funcionen, tot i que hi pot haver tendència a oblidar-se’n ràpidament, la segona particularment, i fan difícil trobar cap connexió amb un sci-fi com ara Life.

Més enllà que aquest film s’inscrigui en la inquietant moda de pel·lícules de sci-fi que semblen importants però que no ho són tant: Arrival, InterstellarLife, a més, és una cinta que no es revela gens ni mica original. S’insereix directament en la llarga tradició de sci-fis amb organisme inquietant que s’esmuny dins una nau (estació espacial en aquest cas) sense que els humans que hi habiten puguin fer gaire cosa per impedir les seves inicialment (sempre) sibil·lines evolucions, on indefectiblement la cosa acaba en un “ai si t’enxampo!”.

És clar que el film que primer ens ve al cap és Alien, el seminal i definitiu clàssic del gènere dirigit per Ridley Scott. De fet, Espinosa i el seus guionistes (Rhett Reese i Paul Wernick) no s’amaguen gens ni mica de prendre més d’una idea i de situació del film de l’anglès, per no dir que no els fa vergonya anar fent fil per randa fins a cert punt. Però és que Alien, alhora, s’inspirava clarament en d’altres títols com ara Dark Star (1974), de John Carpenter i Dan O’Bannon (pare en bona part de la idea del film de Scott), quelcom d’una antiga cinta de Mario Bava, Terrore nello spazio (1965), i Queen of Blood,(1966) de Curtis Harrington, per no parlar de The Thing From Another World (1951), de Howard Hawks i Christian Nyby, i Flight to Mars (1951), de Lesley Selander. En fi, ad nauseam no pararíem de trobar títols amb elements bàsics que es repeteixen a Life.

Que al film hi hagi un allau d’escombraria espacial tot colpejant l’estació científica, certament hi és a un altre munt de pel·lícules, sense anar més lluny a la recentíssima Passengers; i que aquesta estació espacial, quan la tensió ja ha pujat a extrems màxims, pateixi el desmembrament d’algunes de les seves parts, i que per inèrcia aquestes parts colpegin les que encara s’aguanten, és una seqüència massa semblant a una altra de la més suggeridores i al·lucinògena Gravity.

Life

Life tampoc resulta original en el tractament del so. Que recordem, només Stanley Kubrick, en el seu immortal 2001 A Space Odyssey, va tenir la valentia de mostrar l’absència del so a l’espai. Ni els reactors, ni els xocs de naus, ni el meteorits, res de res, té so a l’espai per raons que tots sabem. Llavors, per què aquesta dèria –Ridley Scott el primer– d’omplir-ho tot d’efectes sonors que només tindrien sentit en l’atmosfera? Sembla obvi pensar en les raons dramàtiques i efectistes, en la por a deixar nu el film de valors impactants. I ara ho tenim encara pitjor, car a la postmodernitat li entusiasma l’ús hiperrealista del so.

Però si ens deixem de minúcies com aquestes, què ens queda? Una història massa elemental, amb uns personatges poc treballats que són com ninots posats allà per anar desapareixent com els deu negrets d’Agatha Christie (aquí en son sis), a mesura que l’entitat marciana va ensenyant metafòricament les dents, tot fonamentat en la tensió i els perills imminents i en les ocurrències d’uns per fugir i de l’altre per sortir-se’n amb la seva, per acabar amb un desenllaç que s’adiu amb la postmodernitat, època que sembla haver-se fet seva (narrativament parlant) allò que Dante Alighieri escriu damunt la porta de l’infern: “Perdeu tota esperança…”

Life

A l’estació espacial hi arriben unes mostres de Mart. Alguns dels científics tenen la certesa de trobar-hi proves irrefutables que hi ha vida al planeta roig. I vet aquí que hi troben cèl·lules en estat d’hivernació. Prou que troben la manera d’animar-ne si més no una, i vet aquí que aquesta comença a duplicar-se i a créixer alegrament. Tothom fascinat. Fins i tot veuen la criatura (ara una mena de filet de lluç aixafat i transparent) amb amor maternal: allò de ‘que bufó que és’. Aviat deixa de ser bufó. Té el mal hàbit de continuar creixent i d’anar assolint un aspecte que va recordant l’alien de H.R. Giger i Scott tot i que transparent, i es mou i s’esmuny per tot arreu com un dimoni. A partir d’aquí la pel·lícula passa a ser una altra història d’encalçaments i de degluticions indegudes i arronsadores (per als que són víctimes, naturalment); un ‘corre que t’enxampo’ sofisticat perquè, com no podria ser d’una altra manera, els efectes especials són de primera. Hi ha una preocupació suplementària en aquests valents astronautes ple d’altruisme: cal evitar a tot preu que la criatureta arribi a la terra.

Ens passa que potser ja hem vist massa pel·lícules i que poca cosa ens sona nova. Un xic és allò de “si no haguéssim vist Alien i un bon grapat d’altres sci-fis, potser a hores d’ara estaríem bocabadats, enlluernats per un film que assoleix gran tensió i que visualment té el seu grau de prestància. Però hem vist Alien, i llavors ens adonem que malgrat que sigui igualment un “corre que t’enxampo” i que llavors la digitalització i els FX ni s’acostaven al que ara es fa, Ridley Scott hi afegeix molts d’altres ingredients del tot cinematogràfics. La imatge allà té màgia, els personatges tenen un dibuix precís, els diàlegs esdevenen suggeridora, l’amenaça s’intueix més que es veu, el misteri i l’emoció, sobre tot l’emoció, ho omplen tot, i està la imponent banda sonora de Jerry Goldsmith. Un xic és el que ens passa també amb el nou lliurament de Beauty and the Best: si no haguéssim vist la també immortal versió de Jean Coctau i, per què no dir-ho, la recent i enlluernadora versió del 2014 de Christophe Gans, un realitzador no prou valorat, també ens semblaria imponent. La postmodernitat s’atreveix amb tot, i no hi ha recança a repetir un i mil cops el mateix. Cal concloure que hi ha mandra per imaginar noves propostes? Cal admetre que, com mai, l’estètica ens perd?

Life

Naturalment, la cinta obre interrogants permanents com ara si potser estaríem millor sense saber res d’altres mons, justament perquè no tenim ni idea de què ens espera. Però alhora, de Life se’n desprèn una de les moltes de les seves obvietats, que la curiositat, com els passa als gats, ens pot més, la qual cosa, segons com es miri, qüestiona la nostra intel·ligència. És clar que les evolucions que com a espècie hem experimentat al llarg del temps són justament conseqüència d’aquesta curiositat, per bé que a voltes el preu ha estat i serà alt.

A banda del rostre de peix bullit que sempre exercita Jake Gyllenhaal, per bé que tampoc és un mal actor, els altres thespians, Ryan Reynolds, Rebecca Ferguson, Olga Dihovichnaya, Hiroyuki Sanada, i Ariyon Bakare, salven la papereta amb prou dignitat tot tenint en compte el poc que se’ls ofereix pel que fa a la construcció de personatges.

Veredicte

El millor: És mitjanament entretinguda.

El pijor: la manca total d’originalitat.

Nota: 6.5

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*