today-is-a-good-day

“Vas arribar a l’orgasme?”, a ‘La Riera’

- Advertisement -

Després de l’últim article, en xoc per la mort del nostre Claudi, he estat un temps que sí però no, que la sèrie m’ha fet companyia però així de lluny, perquè hem tornat a trames enrevessades que s’emboliquen però que més que interessar fan mandra.

Però avui torno perquè al capítol de dilluns, el 1480, hi va haver una escena digna de menció. D’aquelles escenes que el David Balaguer comenta amb posat altiu a les tertúlies del Divendres. D’aquelles que deixen frases que es recorden com allò tan mític de “A la merda! A la merda jo, a la merda tu, a la merda la Pilar, la Desi i el fill de puta del Santi també!” del Ramon de les olives.

- Advertisement -

“Vas arribar a l’orgasme?” Senyors, hem sentit un “Vas arribar a l’orgasme?” a TV3, a les 4 de la tarda, un dilluns, així, pam, començant bé la setmana. Qui ho hauria dit, en els temps del cerillo, eh. Però és que tota la conversa és per emmarcar. Recapitulem.

- Advertisement -

Escena al celler de la fonda. Allò tan normal que passa en aquesta sèrie, que les converses íntimes que té la gent que podrien tenir a casa o —què faria jo, a veure?—  en un bar on ningú els conegui, aquestes converses que ningú ha de saber que tens perquè sospitarien d’alguna cosa, es tenen en ple restaurant. Al lloc de feina, tu, amb dos collons. I no a la porta, o al pàrquing, o en un lloc on és fàcil arribar i marxar i trobar-ho normal. Al celler, havent de creuar el bar i entrar a la part privada per al personal. Ep, i recordem que el restaurant és a les afores del poble i que no ve precisament de pas, per si no ho sabeu. En fi, que som en una escena amb aquestes llicències televisives que no tenen sentit, com quan demanen un cafè i un suc de taronja (que deu valdre més de 3€) i marxen tan tranquils sense ni tastar-los, gairebé.

Centrem-nos. Escena al celler. Tenim la Tilda i la Griselda, parella. La Griselda acaba de saber que la Tilda li ha fotut les banyes amb una coneguda comuna. Fins aquí bé, oi? Ai, és que us ho explico per si no ho veieu. Doncs tot rau en la conversa de després de saber que l’altra t’ha fotut les banyes. Són temes delicats, sí. Diu que aquestes coses s’han de parlar. Però em sembla que no calia parlar-ho tant.

La Riera

M’explico. La Griselda vol saber-ne tots els detalls. Vol una explicació detallada, concreta, exacta. Vol una descripció dels fets molt visual per poder assimilar què va passar. Per a mi, una relació sexual és una cosa molt de sensació, d’ànima, de nucli amb nucli. Òbviament el cos hi és, però un no és conscient del propi cos fins que es mira al mirall en acabar. Explicar-ne els fets fa que perdi sentit, ho transforma en una acció mecànica i rutinària, si em permeteu l’expressió. Ho explicaria una mica com quan graves un vídeo porno amateur o et fas fotos que intenten ser sensuals i després ho mires i només fa vergonya, perquè és lleig. No al porno amateur, sisplau.

Tornem a La Riera. Però no deixem el sexe. Tenim la Griselda que pregunta i la Tilda confirma o desmenteix el que va passar aquella nit en aquell hotel. “Et va besar? On? Et va acariciar?”. I aquí surt el meu jo traductor i crida: PROU “BESAR”! Els catalans no besem. Els catalans que parlem amb naturalitat no besem, fem petons. I no em digueu que és diferent. Una relació sexual pot ser bonica i tendra, però el llenguatge natural per expressar-la sempre serà visceral, potent, perquè surt des de l’instint més instint. Així que, per favor, d’acord que siguin les quatre de la tarda d’un dilluns, i que sigui la sèrie de les tietes de Catalunya, però llenguatge real, llenguatge natural, coi. Els que em seguiu de fa temps sabeu la meva croada particular reivindicant el llenguatge oral. La televisió i el cinema demanen que l’espectador s’identifiqui amb el que està veient, que entri a la pantalla, que es cregui la història que li estem venent. Fem televisió i cinema amb llenguatge versemblant, sisplau.

I aquí, au, la frase top, el títol d’aquest article. “Vas arribar a l’orgasme?”, pregunta la Griselda. I l’altra li contesta “Sí, em va costar una mica, però sí”. A VEURE. A VEURE! Per començar, la pregunta ja és d’aquelles que no heu de fer mai. Però és que ni a un que no hi era ni a la vostra parella sexual. Ai, és que com a dona. No ho pregunteu, per l’amor de Déu. O es nota o no es nota, i si en volen més ja us ho diran. “Has arribat?” “Estàs?”. Nens, nenes, no. Primer perquè no ha de ser l’objectiu en si, i després perquè si la resposta és un no, l’únic que feu és augmentar la frustració. La relació amb les dones i l’orgasme és complicada, així que deixeu-ho fluir, no us hi foteu pel mig.

La Riera

I és que, seguim. “Em va costar una mica, però sí”, diu. De debò cal fer-ho tot tan visual? Tan explícit, tan fàcil de construir mentalment? Potser sóc jo que em faig la pel·li massa ràpid, o que sóc una puritana, vés a saber, però sempre m’ha molestat la descripció que et planta la imatge com una foto davant de la cara i que no pots parar de mirar. Sí, diu que entre dones ens les expliquem, aquestes coses. Però de manera menys explícita, potser. No cal saber com va anar a cada moment. Recordo un “jo és que tremolo tota” d’una amiga quan teníem setze anys que, de debò, no calia. Mira, fa poc un amic em deia que el sexe és de les poques coses sobre les quals no pots preguntar a la gent del teu voltant. Tu pots preguntar quin és el seu menjar preferit, però no quina és la seva postura sexual preferida. I ara em sembla que potser és millor conservar-ho així, si no volem anar imaginant-nos la gent sense roba donant-ho tot cada cop que els mirem a la cara.

- Advertisement -

Ai, mireu, per resumir-ho tot, és que he hagut d’escriure d’aquesta escena perquè em va semblar una escena estrambòtica. Algú dels presents lectors ho hauria volgut saber així amb pèls (o sense, hihi) i senyals? Sisplau, digueu-m’ho, perquè no veig la gràcia a escanyar-se la consciència, el cor, l’ànima o el que sigui on tenim els sentiments d’aquesta manera. Jo no n’hagués volgut saber res. És que ni la logística del fet, ni el moment de l’engany, res, sisplau, tu. Jo directament voldria matar l’altra noia, però això ja són altres temes.

- Advertisement -
Anna Amat
Traductora que mira de reinventar-se cap al món del protocol, les relacions institucionals i l’organització d’esdeveniments. Fanàtica de les llengües, les relacions humanes, les possibilitats d’Internet, les abraçades i els petons perquè sí i les idees de bomber. Entén la tele i el cinema com a elements socialitzadors. I amb Twitter, encara més.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents