Desmuntant Álex de la Iglesia (Part 1) Desmuntant Álex de la Iglesia (Part 1)
Primera part de la trajectòria del director basc Desmuntant Álex de la Iglesia (Part 1)

Alejandro de la Iglesia Mendoza va néixer el 4 de desembre del 1965 a Bilbao. Va estudiar als jesuïtes fins que va arribar a la Universitat de Deusto, lloc on va fundar diversos cineclubs i on també es va llicenciar en l’especialitat de Filosofia. A la seva joventut va col·laborar dibuixant historietes en molts fanzines i revistes com a Metacrilato o Trokola. Mentre treballava en diverses pel·lícules en qualitat d’ajudant o membre d’equip tècnic ell anava dirigint els seus curtmetratges. Va ser en Mirindas asesinas, produïda l’any 1991, amb la qual va despertar l’interès de cert director manxec. El mateix Pedro Almodóvar li va proposar finançar la seva òpera prima mitjançant El Deseo, la seva productora i a partir d’aquí va anar encadenant projectes personals, sempre ha escrit juntament amb l’inseparable Jorge Guerricaechevarría, qui ha acabat dirigint, fins a arribar als nostres dies. Amb un estil molt particular, aquest director sempre opta per la comèdia negra com a gènere preferit, sovint (però no sempre) amb tocs fantàstics i de terror suau.

Però la carrera del director basc no solament s’ha centrat en el seu cinema. Ha produït i escrit diversos projectes, com la creació de la sèrie Plutón B.R.B. Nero (2008-2009), una comèdia paròdica de ciència ficció d’un grup de marines espanyols que va a bord d’una nau espacial buscant un nou planeta on poder habitar. Perquè ens entenguem, una sort d’Star Trek a l’espanyola que consta de dues temporades de tretze episodis cadascuna. Diferents curtmetratges que ha anat intercalant amb les seves pel·lícules com ¡Enigma en el bosquecillo! (2000), Hitler està vivo (2006) o La tragédia de Franco (2009) entre d’altres. També va dirigir un altre tipus de produccions com el telefilm La habitación del niño – Películas para no dormir (2006) que constava d’una sèrie de sis pel·lícules de terror dirigides per la flor i nata del país com Jaume Balagueró, Paco Plaza o Narcíso Ibáñez Serrador (un homenatge a la seva antologia Historias para no dormir emès en els vuitanta). I sorprèn veure la direcció del documental Messi (2014) centrada en l’astre argentí, més que res perquè De la Iglesia s’ha declarat multitud de vegades com contrari al futbol i malgrat que no és cap desastre si que se li veuen algunes deficiències de ritme i que no acaben d’endinsar-se en dades interessants.

I per acabar ben amunt, cal esmentar que el 1987 va ser el fundador d’un dels primers clubs de rol del país a Bilbao anomenat Los Pelotas. Però parem d’anar-nos-en per petaneres i centrem-nos en la seva carrera cinematogràfica plena de cintes icòniques de l’imaginari col·lectiu.

Acción mutante (1993)

Òpera primera produïda, com deia abans, per Pedro Almodóvar, que va saber veure en un jove Álex de la Iglesia un potencial necessari. Ens trobem davant una pel·lícula amb un fort estil ciberpunk i un potent missatge social. Se situa en el distòpic 2012 en la revolució d’uns éssers deformis que viuen en les clavegueres davant el poder, representat per la gent rica i guapa. Pel·lícula protagonitzada per Álex Angulo (amb el qual col·laboraria en diverses pel·lícules), Antonio Resines i Karra Elejalde. Va guanyar tres premis Goya, a millors efectes especials, millor direcció de producció i millor maquillatge. Va estar nominat a millor director novell però se’l va acabar emportant Mariano Barroso per Mi hermano del alma. Va tenir el més que decent pressupost de 400 milions de pessetes i en va recaptar a Espanya 164 milions, tot i així la pel·lícula va poder cobrir costos amb la seva exhibició a Sud-amèrica.

El dia de la Bestia (1995)

Probablement la seva pel·lícula més representativa. Una estranya mescla de comèdia fosca i una violenta pel·lícula de terror. Explica la història del mossèn Ángel que es trasllada a Madrid per evitar el naixement de l’Anticrist. Una pel·lícula que ens mostra escenes crues i inquietantment extremes (sobretot per al nen que els escriu que en el seu dia no va poder oblidar aquesta pel·lícula en molt temps). La pel·lícula va aconseguir guanyar sis Goyas incloent el de millor director (el de millor pel·lícula se’l va emportar Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto, d’Agustín Díaz Yanes) i al de millor actor revelació per Santiago Segura. La pel·lícula va tenir un pressupost de 300 milions de pessetes i en va recaptar 726 milions per a aquesta pel·lícula que malgrat els anys tothom té molt present.

Perdita Durango (1997)

Estranya i caòtica pel·lícula on De la Iglesia adapta un estil més nord-americà en aquesta adaptació del llibre 59º and raining. The story of Perdita Durango de Barry Gifford. Una road movie que barreja ultra violència, cinema negre, gore, santiria, molt sexe i uns personatges plans al principi que es tornen densos i complicats a mesura que avança. Protagonitzada per Javier Bardem, Rosie Pérez i James Gandolfini (l’immortal Tony Soprano) aquesta pel·lícula no va anar gens bé a taquilla, amb un pressupost de 700 milions de pessetes (la més cara del cinema espanyol en aquell moment) però solament en va poder recaptar 557 milions.

Muertos de risa (1999)

De la Iglesia torna al seu cinema més representatiu, el de l’humor negre amb influències de l’Espanya “cani”, que fins a aquesta pel·lícula estava en petites dosis i que a partir de llavors es convertiria en una constant en la majoria dels seus projectes. Aquesta tracta d’un duo còmic (interpretat per Santiago Segura i El Gran Wyoming) i la seva dura escalada fins a aconseguir l’èxit. Com és habitual és una comèdia estranya amb molta mort i situacions excèntriques i que des d’aquí reivindico vistes les males crítiques que té. La pel·lícula va aconseguir ser molt rendible, amb un pressupost de 530 milions de pessetes va recaptar 1.000 milions.

La comunidad (2000)

Al costat d’El dia de la Bestia aquesta podria ser la seva altra pel·lícula més celebrada. Una agent immobiliària (interpretada per una espectacular Carmen Maura qui es va emportar el Goya) troba un maletí amb 300 milions en un pis que té a la venda i que ningú coneix… excepte la comunitat de veïns que s’oloren alguna cosa i volen la seva part. Un thriller fosc que és gairebé una obra de teatre plena de moments tan hilarants com incòmodes. Amb un pressupost de 400 milions de pessetes va poder recaptar-ne 1.116, la pel·lícula espanyola més taquillera de l’any.

800 balas (2002)

Un homenatge sense embuts als Spaghetti Western rodats a Almeria (i amb especial afecte als dobles d’acció) en el qual explica la història de Julián (interpretat per un Sancho Gracia que també es va portar el Goya) que viu en un antic set de rodatge al costat d’un equip d’actors dedicant-se a fer xous per als turistes. La pel·lícula va tenir unes crítiques tèbies tirant a negatives, igual que a taquilla que va suposar una ruïna, però De la Iglesia que ja durant el rodatge sabia que la pel·lícula no seria precisament un èxit, no li va importar gaire, ja que estava fent la pel·lícula que ell volia fer. 800 balas va tenir un pressupost de 4’8 milions (va sortir més cara del que tenien previst) i tan sol va en poder recaptar 1’8, un desastre.

I fins a aquí la primera part de la filmografia del bilbaí Álex de la Iglesia. Properament la segona part amb les seves pel·lícules més recents.

Oriol Hernández

Oriol Hernández Zoom al director

Nascut a mitjan dels 80 al Baix Llobregat té un parell de graus superiors de professions en les quals pràcticament mai ha exercit. S'ha passat mitja vida en escenaris tocant la bateria o foten brams i intenta escriure quan se li ajunten dues frases al cap. Fins i tot ho ha intentat amb això del teatre. Es va ficar de cap en el món adult obrint una llibreria i més li valdria haver-ho pensat millor. Actualment col·labora fent crítiques de cinema al portal 'Terror Weekend' i a 'El cinefil' Ha vist infinitat de pel·lícules dolentes i ha cobert informativament diferents festivals amb el terror com a gènere preferit. Si algú no li ho impedeix per la força, seguirà fent-ho.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*