Bell musical amb deficiència màgica Bell musical amb deficiència màgica
El remake del clàssic de Disney, 'The Beauty and the Beast', arriba en imatge real Bell musical amb deficiència màgica

Voltava l’any 1991, quan l’estudi d’animació Disney sorprenia de nou amb una posada en escena meravellosa i unes cançons atractives que van convertit el film de The Beauty and the Beast en un clàssic, la màgia de la qual ha perdurat tots aquests anys. Darrerament s’estan realitzant (i cada vegada més) adaptacions de pel·lícules d’animació en imatge real i aquesta no havia de ser una excepció. Es va anunciar creant una gran expectació pel que va suposar l’original i, sobretot, per l’elenc que el conforma. Ara que arriba a les pantalles es pot determinar que no n’hi havia per tant, és evident que tot el que l’envolta està mimat al detall i que darrera hi ha un gran esforç per no decebre els fans i els nous afiliats, però no acaba d’estar a l’alçada de la predecessora.

La història se centra en una bonica jove anomenada Bella que viu feliç amb el seu pare i amb la lectura. Un dia tot es trunca quan accepta allotjar-se en un castell amb una bèstia a canvi de la llibertat del seu pare, que ha estat capturat prèviament. En realitat, sota la figura monstruosa s’oculta un príncep, el qual va patir un encanteri i haurà de guanyar-se l’amor de la noia abans que el darrer pètal d’una rosa encisada caigui.

A priori cal destacar que es tracta d’un film fabricat amb clares intencions comercials, explotant la vessant més nostàlgica (el nen que portem dins), anhelant explotar un sentiment intern per tal de capturar l’espectador. Això s’aconsegueix copiant tota l’estructura original, afegint versions de les melodies més famoses, actors de primera filera i amb el segell d’una gran companyia al darrera. Ara bé, el seu principal error és quedar-se abocada al passat, realitzant tota una declaració d’intencions innecessàries (no només aquestes, diverses adaptacions tenen el mateix error), manca amor per fer les coses ben fetes.

El cineasta Bill Condon va quedar força etiquetat rere la direcció de dues parts de la saga Twilight, en un intent va crear Mr. Holmes, una adaptació correcta del personatge de Conan Doyle, el qual va resultar força entranyable i melancòlic, i en aquesta ocasió realitza el producte amb alguns punts visualment espectaculars, però d’altres molts mediocres amb uns desenfocaments reiteratius incomprensibles o problemes a l’hora d’executar el CGI (imatges per ordinador).

Per altra banda, analitzant el film com un musical que ha brotat de nou és fascinant, conté alguns moments memorables amb composicions noves i velles peces que emanaran un gran sentiment trobat, en especial, a l’anhelat ball on tothom només escoltar els primers acords tindran ipso facto els pèls de punta (però estem tornant a una fluïdesa produïda per la droga que ens varen donar de petits, que ens recorda aquella dolçor inspiradora del passat).

Emma Watson (Hermione a la saga Harry Potter o Regression) és una Bella ben seleccionada, positiva, feminista i un exemple a seguir entre les noies pels ideals que transmet, però el detall resideix en què el dolent, Gastón, interpretat per Luke Evans (High Rise o saga The Hobbit), simplement és perfecte, fins i tot, aclaparador, i fa replantejar tota l’essència del seu personatge, tot i ser el malvat, en el fons és un noi correcte, treballador, que lluita per defensar el seu poble, però es deixa endur pel seu ego i amor. Respecte a la resta de l’elenc interpretatiu tots estan bastant correctes, passen la gran part del film rere una visió animada per ordinador, transmeten alegria, frescor i un cert estupor. Sorprèn el nou plomall Babette (Gugu MBatha-Raw) en forma de paó albí, però Lumiere (Ewan McGregor), Din Don (Sir Ian McKellen), Ms. Potts (Emma Thomson), Beast (Dan Stevens) o Maurice (Kevin Kline) fan goig.

En definitiva, és un film que entusiasmarà els nostàlgics i noves visions de la història. A més, ve carregada d’un feminisme positiu, aclaparador i amb una renovada perspectiva per a tots els col·lectius, però que deixarà indiferents als que esperaven quelcom més enllà de la llavor.

Veredicte:

El millor: Com a musical funciona a la perfecció, té harmonia, bones actuacions i posada en escena. Juga a favor del factor nostàlgic i d’unes cançons molt interioritzades pel públic.

El pitjor: Manca total d’innovació, calcant 95% l’original sense donar pas a la imaginació i amb certs errors de direcció.

Nota: 6

 

 

Ylenia Cañadas

Ylenia Cañadas Cap de continguts d'El Cinèfil

Biòloga genetista de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària al Festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l’oportunitat de col·laborar com a crítica en diversos mitjans de comunicació. També és fundadora i redactora cap de la revista online El Almanaque de McFly, on ha realitzat la cobertura de diversos festivals de cinema a nivell nacional i esdeveniments de caire cultural. Ha exercit com a Jurat Jove al Festival de Sitges i Jurat de la Crítica a TerrorMolins. De tant en tant col·labora fent ressenyes de locals per a Google. Entre les seves aficions destaquen les muntanyes russes, la fotografia, les manualitats i, per suposat, el cinema, especialment els gèneres de terror i animació.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*