Joel Joan parla d’ell mateix en tercera persona. No és que s’ho tingui tan cregut que es veu com una cosa diferent i superior… És perquè ell, a banda d’ell mateix, és un personatge. El crac del cine català. Un ésser que encarna tots els defectes i vicis de l’star system del nostre país. La segona temporada d’El Crac ha continuat explorant aquests tòpics i els ha portat una mica més enllà amb nous personatges, noves situacions impossibles i més Joel Joan que mai. Si ja ho deia en un dels gags de la primera temporada… Jo. Jo Jo. El seu nom i el seu cognom comencen per Jo. Per què no portar aquest fet a l’extrem?
Tant s’agrada Joel Joan a si mateix?
No! Joel Joan s’agrada molt poc a si mateix però aprofita la sèrie per fer teràpia ell i fer-la amb el conjunt de ciutadans. Sempre dic que és una sèrie que m’ajuda a créixer com a persona i espero que a l’espectador també perquè hi vegi com un mirall on veure’s i dir que no som tan perfectes com ens pensem. Tots intentem vendre motos inflades de preu…
Què ens vol transmetre amb El crac?
Vull explicar com de ridículs i vanitosos podem arribar a ser. Egocèntrics, immadurs. Com volem ser el centre de l’univers i no som més que pols. Com que això és molt dur d’acceptar ens passem la vida lluitant contra aquesta insignificança. Volem deixar petjada i tot plegat ho convertim en un joc divertit. Potser hi ha gent que ho fa de manera intel·ligent però el pobre Joel Joan ho fa fatal.
La seva negligència diària és la que ens provoca el riure
L’exageració és la clau?
Sí. Utilitzem l’autoparodia i el meu passat és el que és… Porca Misèria, Plats bruts, el teatre els personatges reals… Tot i tenir aquesta ancora tan real, tot és surrealista. Fins i tot més que Plats bruts (que mira que era surrealista). Jugar amb l’espectador a creure’s que el Joel Joan va anar a Papua Nova Guinea amb aquella barqueta i riure amb això i amb el fet que ha transcendit del primer món és massa… I que Joel Joan guanyi un Gaudí…
Un Gaudí que es va inventar ell mateix!! No s’hi veu guanyant un Gaudí?
No gaire perquè cine en faig molt poc. Produir cinema, com bé saps, és molt complicat. I sí vaig tenir 7 nominacions amb Fènix 11/23 però no en vaig guanyar cap. El Iemen, Nova Guinea… Tot plegat fa que la sèrie sigui tot una paròdia autoreferencial com les que fa en Larry David que se’n riu de les seves neures.
Està fart de Plats bruts i que tothom recordi que era tan bona?
El platsbrutisme no m’ha deixat mai a la vida. És cert que va ser un fenomen molt important i ho continua sent. Els nens ho tornen a mirar! Noves fornades de nous espectadors. L’efecte Plats bruts no ha mort… I és una mica de crac, no? Fer una sèrie que farà història però que a la vegada és la meva creu. Ara m’ho prenc amb sentit de l’humor però hi ha gent que encara em demana més Plats bruts. Potser en trenta anys podrem fer el geriàtric de Plats bruts i li donem la volta i torna a tenir sentit. Ara no tindria cap sentit. Però sí, m’ho demanen. És la meva condemna i el meu superèxit. Com tot a la vida té una part bona i una que no ho és tant
“Estic atrapat a Plats bruts. És el meu dia de la marmota”
Vinga parlem del que fa Joel Joan a la vida. Productor, actor, director, guionista… Amb què gaudeix més?
Jo faig tot això perquè no me’n he sortit com a actor. Jo pensava que seria tan bon actor que em voldrien a tot arreu em guanyaria la vida fent això. I no ha estat ben bé així. Ho he fet i m’han contractat molts cops però produint domines molt més el producte. No ets només el transmissor. Tu has tingut la idea i li portes directament a l’espectador. Això té molta força perquè estàs dient el que vols dir. Et va créixer i pensar. I pensar em diverteix molt. en aquest sentit sóc molt productor perquè m’engresquen les històries i treballar en com explicar-les. El que em passa és que em trobo que moltes de les sèries del nostres país estan fetes per a un públic diferent al que jo represento i per això vull fer una sèrie que a mi m’agradaria mirar. Així va néixer Plats bruts, Porca Misèria i ara El crac.
I dirigir-ho tot plegat, per què?
Quan escrius estàs lligat de mans i peus. Guionista, director, productor… Són feines que a vegades em costa entendre on és la frontera entre elles. Escriure és actuar sobre una plana en blanc. Actuar és reescriure allò escrit i dirigir és portar la idea a la pràctica i unir-ho tot a la resta perquè tingui sentit. Quan escrius un gag és tant important que estigui ben escrit com ben executat. Sinó no farà gràcia. Tot això si ho agafa un director que no ho entén com a guionista te la vols tallar. El que faig és tenir idees i portar-les fins a l’última conseqüència perquè sinó no queden tal com jo les veia.
Està satisfet de les xifres d’audiència i de la resposta del públic?
A Twitter veig un 90% d’eufòria i un 10% que no els agrada. És normal, agrada més compartir quan tens bon rotllo per compartir. El crac és una sèrie que no és per tots el públics. I jo no jo sabia… L’espectador de Tv3 que no està educat en Larry David o Jerry Seinfeld i en aquesta autoparòdia cruel. Perquè la sèrie és fosca, o sigui. Una comèdia àcida on ens en fotem de nosaltres. És normal que hi hagi gent que no ho entengui i per tant no li faci gràcia. Però és interessant que TV3 tingui un thriller com Nit i dia, una sèrie adolescent com Merlí, una sèrie com la La Riera i humor àcid amb El crac. Estic molt content de ser líders a la franja de 12 a 44 anys. És una franja difícil que costa de mantenir perquè hi ha molta oferta i sap com accedir-hi.
“Hem de cuidar el públic de TV3 en tots els sentits”
La competència és ferotge!
És espectacular. El consum de ficció ha canviat. Ara ho tens tot i em sorprèn que la tele en directe encara aguanti tant.
Joel Joan pensa en El crac 3?
Quan acabem toca descansar de crac. Genera molt d’estrès. És una sèrie arriscada que pretén buscar els límits de l’humor i és profundament políticament incorrecte. És el més compromès que he fet mai i amb el llistó molt amunt. Ho volem fer molt bé però amb els recursos que tenim costa molt i estirem més el braç que la màniga. Ara no sé si hi haurà una tercera temporada…
Potser El crac 3 no però té un nou film en producció. Què ens pot dir d’El nom?
Va ser un superèxit teatral. Vam estar quasi dos anys i mig omplint el teatre i Fucus va tenir la idea de fer la pel·lícula. Ja s’han fet versions franceses i italianes però no s’ha adaptat amb els nostres paràmetres. Em va semblar una bona idea i un homenatge als que la van fer. Però per sobre de tot és un gran text. És una comèdia hilarant que parla també de postureig del primer món occidental. És un retrat de la nostra quotidianitat i de la façana i del voler aparentar per fer veure que en sabem més del que realment sabem. Serà una TV movie molt teatral, una obra que mateixa una pel·lícula.
Per què va posar-se en un merder de les dimensions de muntar l’Acadèmia del Cinema Català?
A Catalunya produïm el 50% del que es fa a l’Estat i tot això ho capitalitzava Madrid amb els Goya i fins i tot els Cesar a França. Només teníem els Premis Barcelona però no era prou. Calia professionalitzar-ho i creure’ns-ho. Fer un gest d’autoestima col·lectiva i fer-ho com ho fa qualsevol país. Calia que l’espectador ho percebés com la carta de presentació del cine català. Això fa més públic i ens apropa a ell.
Per què va deixar la presidència?
Perquè allò no podia ser el xiringuito d’en Joel Joan. Ens ho havíem de creure tots o no tindria cap sentit. A més desgasta estar a primera línia… Faig fer un pas al costat ara que això està tan de moda.
Però el cine català té molt poc públic… Què hem de fer?
Per què les nostres produccions que han costat un 1% del que han costat les americanes estan al mateix preu que les americanes. Si vas a comprar un cotxe i et donen un Mercedes o un Sis-cents a 1.000 amb quin et quedaràs? Potser em quedo el Mercedes… La competència a nivell de publicitat també és incomparable. Ah, i el soroll mediàtic. Som una colònia dels Estats Units. Quantes setmanes vam parlar dels Oscars? Quants reportatges? Per això vam crear els Premis Gaudí. Perquè a banda de La La Land també es parli d’El rei borni i se’n parli amb el glamour que generen els premis.
