Dives i deesses Dives i deesses
El panteó cinematogràfic de les dones Dives i deesses

Per als cinèfils com jo, el món del cinema sempre ha estat una mena d’Olimp terrenal on els humils mortals (espectadors) ens delectem contemplant els moderns déus i deesses que són les estrelles del cinema. I com a tot panteó mitològic, per descomptat, n’hi ha de millors i de pitjors, de divinitats totpoderoses que mereixen la nostra adoració i déus “menors” que passen sense pena ni glòria. El que sí que és cert és que quan utilitzem el terme de “divos” i “dives” del cinema, en el fons els atorguem una certa aura divina.

I en el cas de les actrius, aquest “divisme” és encara més acusat. Tant és així que no poques actrius de totes les èpoques han emulat a les deesses de l’antiguitat. Una divertida manera de fusionar les modernes divinitats del cel·luloide amb les tradicionals deesses del panteó clàssic.

Poca gent recorda que “l’animal més bell del món”, Ava Gardner, va interpretar la mateixa deessa romana de l’amor en una oblidada pel·lícula anomenada Venus era mujer de 1948, on una jove Ava interpretava la deessa de l’amor, que decidia baixar a la terra i encarnar-se mortal per ajudar un jove en les seves conquestes. Jove que al final cau rendit davant els encants d’Ava-Venus en una mena de nova versió del Pigmalió amb els rols de gènere canviats.

a1

No deixa de ser una comèdia lleugera, pròpia de la postguerra nord-americana que intentava oblidar els durs anys de la Segona Guerra Mundial. Tot i així, va ser una de les pel·lícules que va ajudar a iniciar el mite sexual de la Gardner, encara lluny de la mítica Mogambo. Un paper, el de Venus, sempre agraït, i molt propi per a una bellesa com la d’aleshores jove actriu. I més extens que el mateix paper de Venus (en aquest cas en la seva versió grega d’Afrodita) que un altre mite eròtic del cinema, Úrsula Andress, interpreta a la mítica pel·lícula mitològica Fúria de Titans (primera versió de 1981). En aquest paper, Úrsula Andress es limita a dir una única frase en tota la pel·lícula, per sort per a ella tan curt paper li va permetre conèixer el que seria un dels seus marits, un jove Harry Hamlin (recordeu La Ley de los Ángeles?) que brilla en el seu paper de l’heroi Perseu. Aquesta mateixa pel·lícula ens regala una divertida interpretació de la gran actriu britànica Maggie Smith en el rol de Tetis, deessa grega del mar.

També la ballarina ficada a actriu Margarita Cansino, més coneguda com a Rita Hayworth, acabaria interpretant una divinitat clàssica. En aquest cas, aprofitant el seu passat en el ball, és convertiria ni més ni menys que en Terpsicore, la Musa de la Dansa, en un film creat només per mostrar els seus dots com a ballarina i que a Espanya es va anomenar La diosa de la danza (1946) en un clar homenatge a la Hayworth i al seu passat. Per tant, una pel·lícula plena de números musicals on l’argument és el de menys i que, com el film de Venus Gardner, estava destinat només a alleugerir la postguerra nord-americana.

clash-of-the-titans

‘Fúria de Titans’ (1981)

Però no ens oblidem d’una altra interpretació d’una de les nou muses (sense referir en tota la pel·lícula de quina es tracta), quan una Olívia Newton-John, acabada de sortir del mega-èxit Grease, va dur a terme en la ja oblidada fantasia xarona anomenada Xanadú. Aquí una de les muses arriba a la terra per ajudar un jove i un decrèpit Gene Kelly a ressuscitar una sala de ball, enmig d’un munt de números musicals fluixos i sense sentit on tan sols es salva el que dóna nom al títol i que es va convertir en un “hit parade” de principis dels 80.

No vull acabar aquest article sense una menció especial pe a Honor Blackman, una oblidada “chica bond” i sex-símbols dels 60 que va fer una magnífica interpretació d’Hera, reina del cel del panteó grec, a la joia del “pèplum” farcida dels efectes especials del gran mestre Ray Harruhausen a Jasó i els Argonautes.

En definitiva el paper de deesses, com el de reines (que mereixeria un article a part) ha donat al cinema grans fiascos i divertides i curioses interpretacions. No gaire correctes amb la correcció mitològica, però sí útils per veure com les “dives” del cel·luloide se senten còmodes interpretant les “divinitats” de l’antiguitat.

p01h8mcc

‘Jason i els Argonautes’

Francesc Carol

Francesc Carol EgiptoMania

En Fancesc Carol és llicenciat en Dret i Antopologia i però no en va tenir prou amb això i també té un postgrau en Egiptologia. És professor col·laborador del Mudeu Egipci de Barcelona i imparteix cursos a la Societat Catalana d'Egiptologia i la Xarxa de Centres Culturals de Barcelona. Per si no hi hagués suficient Egipte a la seva vida també és president de l'Associació d'Egiptologia de Sant Cugat-Valldoreix.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*