Takeshi Kitano ha estat durant molts anys referent de la comèdia negra i del cinema de Yakuza al país del sol naixent per motius més que evidents, però quins són els factors que l’han portat a ser un director de culte? La resposta no és gaire difícil i és que dins del seu cinema podem trobar diferents elements més que destacables, els quals desgranarem en aquest article.
Per començar hem de parlar del passat del mateix Kitano, el qual va viure de primera mà la pobresa i la violència, ja que el seu pare va estar involucrat en el fosc món de l’alcoholisme i els maltractes a tota la seva família durant molts anys, sumat a tot això el fet que la seva família no tenia recursos i va estar treballant de molts oficis, canviant de treball cada dos per tres per poder sobreviure. Això, li va aportar una experiència impagable a l’hora d’explicar les seves històries a cada pel·lícula que filmava. La seva carrera, gràcies a tot el seu rerefons, es va dedicar gairebé exclusivament a un cinema violent, però a la vegada poètic (com a representació del que hagués volgut que la seva vida fos de jove i dels molts problemes morals que hi ha arreu del món), que el va fer rebre diversos guardons i boníssimes crítiques arreu del món.
El seu pare es deia Kikujiro, i és molt irònic, ja que dóna nom a la seva pel·lícula El verano de Kikujiro, i en Kikujiro de la pel·lícula era un home totalment oposat al seu pare, deixant-nos entreveure una crítica i a la vegada una demostració del que tot home hauria de ser. I és que, el seu cinema sempre s’ha caracteritzat per deixar debats ètics i dilemes dels quals parlar al final de cada una de les seves pel·lícules. Unes obres amb molt rerefons que no destacaven només per la seva temàtica ni per la seva superfície.
Una altra de les raons que el cinema de Kitano travessés fronteres va ser la seva indubtable cruesa a l’hora de representar escenes fortes, com per exemple tortures o batalles entre clans mafiosos, com si es tractés de la realitat ; i és que quan qualsevol de nosaltres pensa en la màfia de qualsevol part del món, estic segur que ens imaginem aquest tipus de violència i de procediments, almenys en el meu cas. A més, la censura del cinema comercial és una cosa a l’ordre del dia i s’agraeix sobradament que hi hagi directors que ens regalin aquests moments de cruesa. El realisme per tant, es un dels seus majors pilars.
A més, podem sumar a tot això que el mateix Kitano sempre ha dedicat el seu temps lliure a ser pintor (alguns dels seus quadres es poden veure al llargmetratge Hana-Bi) o dissenyador de videojocs i a dedicar molt de temps en altres facetes artístiques, i és que molts el recordaran sempre pel seu inici a Takeshi’s Castle (més conegut aquí com a Humor amarillo), ja que va començar la seva carrera com a còmic arreu del Japó en duet amb un dels seus millors amics, Kiyoshi Kaneko, formant Two beat, un duo còmic reconegut a tot Japó. Potser aquest és un dels motius que toqui la comèdia de manera tan encertada a molts dels seus llargmetratges.
Voldria destacar per sobre algunes de les seves millors pel·lícules i recomanar que les veieu si teniu temps perquè val molt la pena saber perquè Takeshi Kitano és tan gran. Aquestes són les meves recomanacions d’avui: Hana-Bi, segurament l’obra mestra absoluta del cineasta, Sonatine, pel·lícula de culte atemporal que avui dia continua sorprenent, El verano de Kikujiro, commovedora, sensible i plena de somriures i Zatoichi, una iteració dins la saga de pel·lícules del llegendari samurai cec japonès (famós al Japó) que Kitano va tocar de manera molt curiosa i única, donant com a resultat una obra d’art genial. Si veieu aquestes quatre obres, estic segur que voldreu veure’n la resta. També he d’avisar que va tenir una època de fantasia, surrealisme i autocomprensió en què va rodar algunes estranyes pel·lícules com Takeshis’ (on feia d’ell mateix) o Glory to the filmmaker, però que si sabeu mirar-les des de l’angle correcte, us enriquiran.
Takeshi Kitano ha demostrat sobradament que la sang pot estar acompanyada d’honor, i que l’honor a vegades ha d’anar acompanyat de violència, perquè desgraciadament, a vegades les paraules no resolen els problemes en un món corrupte.
){kind=link}