Potser sóc molt exigent però tinc ganes de veure una adaptació cinematogràfica que estigui a l’altura de les meves expectatives i, sincerament no crec que sigui demanar massa. No seria la primera vegada que un director de cinema sap fer una bona interpretació d’una novel·la i la porta amb bon gust i fidelitat a la gran pantalla. Un dels meus casos preferits és Atonement de Joe Wright i n’hi ha altres com The Kite Runner (Cometes en el cel) de Marc Foster o fins i tot, The Green Mile de Frank Darabont. És a dir, que no és una cosa impossible.
Tot això ho dic perquè una vegada més m’he emportat una decepció. L’altre dia vaig veure El Guardián Invisible el film basat en la novel·la homònima de Dolores Redondo i, tot i que el llibre em va enganxar el film no ho va aconseguir. Fernando Gonzalez Molina és l’encarregat de dirigir aquesta adaptació que malauradament es perd en l’espectacularitat dels casos d’assassinat. En el llibre, Redondo aconsegueix un equilibri perfecte entre el thriller i el misteri del cas policial i la subtilesa i complexitat de les psicologies dels diferents personatges.
El Guadrian Invisible és una novel·la coral, que tot i que té a la inspectora Salazar com a clara protagonista, ens permet conèixer a fons la resta de personatges donant-los cert protagonisme en moments clau. Aquesta profunditat queda eradicada completament en el film. No només ens presenta a personatges molt plans sinó que en alguns casos, els desposseeix de la seva veritable personalitat com en el cas d’Amaia Salazar, l’inspector Montes o les germanes de la protagonista, Flora i Rosaura.
A la novel·la, l’Amaia Salazar se’ns presenta com una dona forta, en certa manera masculina, intuïtiva, profundament enamorada del seu marit i amb un background marcat per la tragèdia i la foscor. Personalment crec que a la pel·lícula se la veu més fràgil del que és, en els moments en els quals no ho ha de ser i, massa “sencera” quan figura que el seu món està trontollant. Passa el mateix amb les germanes, la Flora és una persona intransigent, manipuladora, victimista i m’atreviria a dir perversa, i aquest mapa psicològic queda reduït a una dona rancorosa. Pel que fa a la Rosaura, al llibre és fràgil, trista però al mateix temps fa una evolució que un cop més a la pel·lícula no es pot apreciar. Per altra banda, hi tenim l’inspector Montes, el personatge que seria una mica el contrapunt de Salazar i que en el llibre apareix com un home en un mal moment personal, abatut que s’agafa a un clau ardent i en el film es veu com un home confiat, desafiant, poc a veure amb el personatge original.
Un altre aspecte que m’agradaria destacar és el punt fantàstic místic que té el llibre i que, una vegada més, pel meu gust no queda ben plasmat en pantalla. Tan pel que fa a les cartes del tarot i el “do” de llegir-les per part de les dones de la família Salazar com el personatge mitològic del basajaun queda tot com estrany, no queden ben integrats en la trama. En el moment de fer una adaptació s’ha de fer una selecció del que apareixerà i el que no, en aquest cas, per veure el que han fet, hauria estat millor que aquests elements fantàstics els haguessin deixat fora. Però no tot és negatiu, un punt molt favorable del film és l’ambientació i els escenaris escollits. Realment l’atmosfera que es crea recorda molt a la del llibre.
No és estrany sentir que les pel·lícules espanyoles (o catalanes) no tenen el mateix nivell que les americanes però cal recordar que en els últims anys s’està fent molt bon cinema aquí i de molta qualitat. El problema ve quan aquí s’intenta fer alguna cosa a imatge i semblança de Hollywood. Abans deia que el film se centra en l’espectacularitat del cas de l’assassí en sèrie i és així. Un dels personatges que apareix a la novel·la és un vell conegut de la inspectora Salazar, l’inspector Dupree al qual ella acudeix en un moment donat per demanar-li consell. En el film, fan aparèixer el personatge, quan a la novel·la només és una trucada de telèfon, i està interpretat per l’actor Colin McFarlane (Batman Begins). Evidentment, aprofitant que una estrella de les seves característiques accedeix a sortir a la pel·lícula, l’oportunitat no es pot deixar passar, així que el fan aparèixer en més d’una ocasió. Aquest punt internacional del film també s’accentsa quan fan que Salazar i el seu marit James parlin en anglès entre ells, mentre que en el llibre sempre parlen en castellà.
En definitiva, si heu llegit el llibre, malauradament crec que el film no acabarà de satisfer les expectatives, de cara als que sou nous a la trilogia del Baztan, us trobareu amb un thriller acceptable. I em permeto una recomanació, si el film us agrada, no deixeu de llegir el llibre.
VEREDICTE
El millor: Els escenaris i l’ambientació que mantenen l’essència del llibre
El pitjor: El film tendeix massa cap al thriller policíac i descuida la part més humana de la història
Nota pel·lícula: 6 / Nota adaptació: 4
