Sèries i subtítols: l’autèntic origen Sèries i subtítols: l’autèntic origen
La història dels 'fansubbers' Sèries i subtítols: l’autèntic origen

Això dels subtítols de les sèries que es descarreguen d’Internet és quelcom que tenim molt assumit. A partir del boom de les sèries que va liderar Lost, van començar a aparèixer aquests herois altruistes que dediquen el seu temps a fer-nos arribar subtítols de les sèries que seguim de forma poc legal: els anomenats fansubbers. Sovint anònims, ens acosten a aquelles sèries que encara no ens han arribat (o sí, però no hi tenim accés), uns subjectes que han nascut amb l’era d’Internet, producte del seu temps. Gràcies a ells molts diuen que ara practiquen més l’anglès, perquè veuen les sèries en versió original, en definitiva, uns herois anònims del segle XXI.

Ui, sí.

Tot i que ara sembla molt fàcil creure que el món va néixer a partir d’Internet, i potser la història de la humanitat s’explicarà així d’aquí alguns mil·lennis (si és que encara hi som), el cert és que això de subtitular sèries va aparèixer molt abans que aparegués l’Internet domèstic, i molt, molt abans que el boom de les sèries televisives. De fet, l’animació japonesa fa dècades que s’ha estès pel món gràcies a aquesta pràctica que comença amb l’intercanvi de cintes Betamax o VHS als anys 70 (pels millennials, que no sabeu de què parlo, això eren cintes de vídeo, una forma primitiva que teníem abans per gravar i reproduir audiovisuals).

L’anime va arribar força aviat als Estats Units, ja que la sèrie d’Astro Boy, el primer anime televisiu setmanal de la història, es va emetre poc després d’estrenar-se al Japó (el 1963). Gràcies a la comunitat japonesa, que també tenia els seus propis canals de televisió, als anys 70 va arribar molt més anime, que alguns nord-americans van començar a intercanviar entre ells a través d’aquelles cintes de vídeo. Amb poc temps ja es creava una associació d’aficionats a l’animació japonesa, i els començaven a arribar cintes directament des de Japó (evidentment, per correu postal). Val a dir, que alguns d’aquests intercanvis els feien amb personal militar destinat al Japó, que a canvi demanava que els enviessin episodis d’Star Trek o Battlestar Galactica (la original). Els que no sabien japonès es conformaven amb veure l’animació i entendre més o menys les històries, però amb el temps, i davant la negativa de les empreses japoneses d’establir-se als EUA i editar allà les seves produccions, els fans començaven a necessitar alguna mena de traducció.

La versió més primigènia d’aquests fansubs eren uns llibrets que acompanyaven les cintes de vídeo, i que contenien els diàlegs traduïts a l’anglès. Però una mica més tard va arribar el gran salt, la primera cinta de vídeo que va ser subtitulada per fans. L’honor va recaure en un episodi del mític Lupin III que aquí vam veure per televisió a principis dels 90. Aquesta primera cinta va aparèixer el 1986, i els subtítols es van crear amb un Commodore Amiga. Era un procés molt car i que demanava moltes hores de feina. Feien falta reproductors de Laser Disc (millennials, busqueu a la Wikipedia), i evidentment aconseguir els anime originals, que no era fàcil. També es necessitaven dos aparells de vídeo, un PC o Amiga, i un programa per fer subtítols que no era fàcil de trobar; en definitiva, només a nivell econòmic la cosa podia pujar fins als 4.000 $. O sigui, que no va prosperar gaire.

El 1989 va aparèixer Ranma ½ com a segon intent important, i els seus dos primers episodis van ser els primers en rebre una distribució més amplia entre els cercles d’aficionats. A poc a poc, amb les millores tecnologies i les baixades de preus, la pràctica del fansub es va començar a estendre molt més entre els aficionats dels Estats Units, i les cintes d’anime anaven circulant via postal per tot el país. Amb el temps, alguns fans van començar a preocupar-se i és que els començaven a arribar cintes que podien ser ja de la 20a generació, és a dir, que eren còpia, d’una còpia, d’una còpia… i així fins a 20 vegades, i la qualitat se’n ressentia moltíssim. Als 90, l’anime ja era una realitat, amb la irrupció d’Akira, algunes empreses van començar a editar legalment OVAs i llargmetratges… però no era suficient pels fans, i cada vegada n’eren més. Per tant, va ser als 90 quan el món del fansub d’anime va créixer de forma bestial i va començar a passar del VHS al CD-Rom.

La irrupció d’Internet no va acabar amb l’intercanvi de seguida. Cal tenir en compte que en els seus primers anys, compartir un vídeo era pràcticament impossible. Els intercanvis digitals van començar a fer-se a través de l’IRC, i sovint amb traduccions que provenien dels fansubs en format vídeo. A dia d’avui, la forma preferida és el torrent, i existeixen força trackers dedicats exclusivament a l’anime. I evidentment, el procés és molt més senzill: amb un ordinador i un programa per subtitular, ja ho tens fet (bé, i evidentment has de saber japonès… o anglès si fas una traducció d’una traducció).

Els grups de fansubbers actuals són autèntiques màquines de producció, i poden tenir un episodi subtitulat a poques hores de la seva emissió original al Japó. Tenen traductors, correctors, els que es dediquen a quadrar els subtítols, els que fan els “karaoke” dels openings i endings de les sèries… en definitiva, res a veure amb aquella cosa més obscura i exclusiva dels fansubs originals. Tot i que moltes d’aquestes coses ja no són propietat exclusiva del món de l’anime, i com bé sabeu, hi ha gent que es dedica a fer subtítols per tot tipus de sèries. Potser la diferència principal és que els subtítols d’anime estan més evolucionats en molts aspectes, aprofiten molt més les capacitats del format mkv, incloent-hi els subtítols (sense haver de descarregar-los apart), afegeixen karaokes, tipografies diferents, etc. Amb els pros i contres que tenen totes aquestes pràctiques.

I aquí és on potser podríem encetar un llarg debat sobre la qüestió de la pirateria, i fins i tot, un sobre la mala praxis de molts d’aquests fansubbers… Però ho deixarem per un altre moment. Per ara en tenim prou si us hem descobert una cosa nova sobre l’origen dels subtítols fets per aficionats.

Oriol Estrada

Oriol Estrada Abducció oriental

Oriol Estrada Rangil (aka Capitán Urías) mira enrere i als seus primers records d’infantesa sempre hi apareixen cintes Betamax amb títols de pel·lícules com 'Superman', 'Star Wars' o 'Indiana Jones' escrits amb bolígraf. Gràcies a John Woo va descobrir el cinema asiàtic, però van ser els japonesos qui el van acabar d’abduir del tot. És comissari d’exposicions del Saló del Manga i un dels fundadors de l’Espai Daruma, també parla de cinema i de 'todo lo que mola' en diferents blogs, revistes i emissores de ràdio. Ha coordinat un llibre sobre manga i es va estrenar en la ficció amb un relat inspirat en el cinema d’acció de Hong Kong a 'FantAsia' (Edicions Xandri). Va guanyar un Premi Bitácoras al Millor Videoblog abans que nasquessin molts Youtubers.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*