today-is-a-good-day

La crueltat humana a ‘Incerta Glòria’

- Advertisement -

Particularment, des de Pa negre, sense menysprear una producció prèvia més fosca, hermètica i distanciada del gran públic, el mallorquí Agustí Villaronga va camí de convertir-se, de la mà de la productora Isona Passola que el recolza, en un dels motors del cinema català actual de major alçada des de la perspectiva d’una concepció cinematogràfica enèrgica, vital, dinàmica. Combina una posada en escena d’imatges poderoses amb continguts punyents quant a l’ànima humana en la mateixa línia d’aquells altres films de l’autor absorbits, però, per una atmosfera malaltissa prou incòmoda per a la sensibilitat general, més bourgeois i educada en el selling power saxó, si es vol.

Aquest tàndem de cineastes no s’hi posen per poc. El mateix Villaronga, exposat  davant el repte vertiginós que significa adaptar tant la novel·la d’Emili Teixidor com ara la que ens ocupa, Incerta Glòria, la immensa novel·la de Joan Sales sobre la Guerra Civil des de la perspectiva catalana, sempre ha admès la por de trobar la temptativa impossible. Pa negre, un llibre de discurs intern, profundament literari, gens fàcil de traslladar a l’expressió cinemàtica, va necessitar de dos llibres més de Teixidor, Retrat d’un assassí d’ocells, i de Sic Transit Gloria Swanson, per tal de transcendir la gran novel·la de l’escriptor a un substrat més vital, visceral i bategant. El resultat fou incontestable.

- Advertisement -

Bruna Cusí Incerta Gloria

- Advertisement -

La novel·la de Joan Sales, segons com entesa com a quatre, és una obra major que malgrat haver-se ignorat prou a la Catalunya i Espanya sota el jou franquista (probablement per tenir una perspectiva des del cantó republicà, és a dir, el bàndol perdedor, però també per d’altres radicalismes als quals hi tornem) adopta la forma epistolar en les dues primeres parts, la de les cartes en forma de dietari al germà, des del front d’Aragó, del tinent Lluís de Brocà (Lluís Sales, en el film, tot homenatjant l’autor i alhora evidenciant un dels alter egos de Joan Sales al film); i les cartes de Trini Milmany, muller d’en Lluís, a l’estret amic d’ambdós Juli Solaràs, també ara al front d’Aragó (l’altre alter ego de l’autor: J. S. són les sigles del nom de l’autor i també de Julien Sorel, el personatge d’El Roig i el Negre, de Stendhal, amb punts de concomitància amb Soleràs per desclassament i desubicació). La tercera i la quarta part, la qual finalment s’intitulà, a partir de la cinquena edició, El vent de la nit, i que molts consideren una novel·la separada ja que abasta fins als anys 60, més enllà de la postguerra, la guerra ja llunyana, prenen forma de memòries d’un personatge, en Cruells, company de brigada d’en Lluís i d’en Soleràs a l’Aragó, igualment enamorat de Trini, i que després de la contesa esdevé seminarista i finalment capellà. Villaronga i la guionista Coral Cruz (dialoguista de la interessant Agnòsia, injustament criticada) han sintetitzat, tot eliminant el personatge de Cruells i la quarta part (aquest El vent de la nit), les tres primeres, que tenen quelcom de l’esperit de Rashomon, puix que narren aproximadament els mateixos fets des de la perspectiva de tres dels respectius personatges.

El resultat és un film potent que funciona amb admirable fluïdesa i timing. Naturalment, Villaronga, com ara a Pa Negre, ha procedit tot buidant la narració de tot allò farragós per a la condició cinemàtica que sempre ha de tenir el bon cinema. Per tant, totes les reflexions filosòfiques, existencialistes, i religioses, particularment d’en Lluís i d’en Soleràs, han estat eliminades en pro exclusiu del que, d’altra banda, també es propi del cinema de Villaronga, el treball sobre personatges sovint al límit, trencats, esqueixats, en lluita interna, torturats, capaços del pitjor i del millor, de les manipulacions i dels exercicis de poder, a voltes abjectes, tot dibuixant un prosceni visceral, diabòlic, llargament contingut i a punt d’esclat. Arriba a l’espectador, per damunt de tot, la psicologia dels personatges, llurs mecanismes interns carburant per causes i efectes. Fins i tot els elements polítics de la novel·la passen a un segon terme en pro d’uns personatges que només subsisteixen enmig d’un entorn anihilador i al·lucinogen. Això no és obstacle perquè a la primera seqüència del film se’ns mostri l’horror expeditiu d’uns anarquistes tot irrompent brutalment al casalot del senyor del poble.

Es pot afirmar, doncs, després d’un treball de guió titànic de síntesi a partir d’una obra que supera, en segons quina edició les 800 o 900 pàgines, que el film aconsegueix anar a l’essencial i dibuixar un retaule impactant, amb uns personatges que, malgrat de 80 anys en rere, emanen una contemporaneïtat que els fa propers a l’espectador actual a través del que és una història de triangle amorós amb derivacions. Val a dir que malgrat l’espessor de continguts de la novel·la (filosòfics, religiosos), aquesta també està escrita mitjançant una oralitat i força que semblen ben actuals i que probablement, en part, explicarien per què d’uns anys ençà l’obra s’ha redescobert, es reivindica la importància del seu autor, i es tradueix a un nombre important de llengües. Una característica que facilita el film alhora que parla de l’interès en haver-la dut ben merescudament a la pantalla.

I com, doncs, aquest oblit fins fa poc? Hom parla que la novel·la de Joan Sales, òbviament no era còmoda en els immediats anys posteriors, en reflectir la misèria material i moral d’una de les guerres més sagnants i inhumanes, particularment al front d’Aragó, a banda de remoure ferides socials massa recents. En dècades posteriors, podria entendre’s la incomoditat, particularment de l’esquerra, a causa que Sales, comunista tornat catòlic després d’una poderosa fase escèptica, no sembla parar gaire esment del mal dit bàndol nacionalista, sinó del bàndol republicà, el que coneixia, a qui d’alguna manera culpa d’haver perdut la guerra, particularment els anarquistes, i a causa de les desavinences i les agendes ocultes de les diverses faccions del Front Popular. Però Sales, que conegué el front amb tot detall puix que com a home de carrera, la va patir com a tinent, capità i major, fou algú d’una sola peça que, en tornar a Catalunya el 1948, després d’un exili amb la família que l’havia dut dels camps de concentració de França a la República Dominicana i finalment a Mèxic, s’evidencia un catalanista de pedra picada que com a editor no va fer sinó donar via al treball de grans com Mercè Rodoreda.

Incerta Glòria és una novel·la que es va estar escrivint al llarg de més de vint anys. En aquest aspecte recorda la trajectòria de Manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki, que també va estar escrivint-se i reescrivint-se al llarg de la vida de l’autor polonès. Des de la primera edició d’Incerta Glòria, el 1956 (Sales l’havia començat a escriure el 1948), més breu i mutilada per la censura, tot passant per una primera versió ampliada publicada en francès a Gallimard, el 1962, país que va saber copsar la dimensió i importància de l’obra, fins a la definitiva del 1971, l’obra de Sales ha conegut, posteriorment, una edició anglesa del 2014 de gran èxit. El 2015 també va aparèixer la traducció a l’alemany, i hi ha recentment les italiana, hongaresa, russa i xinesa. El mateix any, Àlex Rigola en va fer una adaptació teatral per al TNC de gran volada.

Villaronga i Passola, tot ensumant la revifalla de la novel·la, han encertat amb una adaptació que ha sabut ser cinematogràfica mercès, també, a una posada en escena que treu profit de les localitzacions, sovint les mateixes de la novel·la i del front. La cinta s’ha rodat entre d’altres indrets d’Aragó, a Alquézar, Casbas, Lanaja, Pallaruelos de Monegres, Angüés, Barluenga, Belchite, i Sarinyena, on la ruïnosa Cartoixa de la Verge de les Fonts esdevé un dels escenaris cabdals del film. Villaronga treballa aquí un món descompost, on tot és runa, pols i brutícia, escenari perfecte per desenvolupar la trama de passions i foscors que evidencien la situació de caos i disbauxa que connota tota conflagració. També s’ha rodat en terres catalanes a indrets de Barcelona, La Garriga, Rubí, i Jafre de Ter.

- Advertisement -

Val a dir que la destil·lació que fa Villaronga de la novel·la transcendeix el simple marc referencial de la Guerra Civil espanyola, per convertir Incerta Glòria en un drama de rerefons bèl·lic però amb l’accent posat en el drama d’uns personatges que, deslocalitzats, enmig de la voràgine, es veuen arrossegats pel cúmul de circumstàncies externes, per la necessitat de sobreviure, i per les passions que fan desaparèixer valors com l’ètica, la moral, i l’honorabilitat. Els actors fan un treball excel·lent, tot destacant per damunt de tot Núria Prim, qui encarna tota una femme fatale, la Carlana, probablement un dels personatges més potents de l’univers de Joan Sales, juntament amb Juli Soleràs. Minyona del senyor del poble dividit pel front, Olivel de la Virgen, amb infància plena d’abusos per part del pare, el Cagorcio (un excel·lent Juan Diego), sobreviu a un atac anarquista de miracle, amb un sol objectiu: seguir vivint i protegir els fills que ha tingut amb l’hisendat, aliena a l’efecte desbaratador que genera en Lluís (Marcel Borràs), un tinent destinat a l’indret a la cerca del seu amic Soleràs, i que té dona, Trini, i fill a Barcelona. Oriol Pla encarna plenament aquest Soleràs, personatge desconcertant, filòsof, àcrata, esperit lliure i sensible perdut en ell mateix a causa de la follia que li significa la guerra, enamorat de la Trini (Bruna Cusí), a la qual valora més que no ho fa pas en Lluís, cada cop més incongruentment dominat, allà al front, per la passió cap a la Carlana. La correspondència que altrament manté Trini amb Soleràs evidencia un potencial triangle amorós ple de tensió. Soleràs acabarà no trobant sentit a res en el millor estil existencialista, i es passarà al bàndol nacional gairebé inconscientment, desganat i per casualitat, buit ja de tot batec intern. Lluís i Soleràs vénen a ser alter egos de Sales: el primer té mentalitat burgesa, fidel a la norma però atret per la llibertat d’en Soleràs, una contradicció que el durà necessàriament al fracàs personal; mentre que el segon, més coherent amb el seu anhel de llibertat i de veritat, acabarà consumit en el seu propi gresol. A banda de Juan Diego, també hi apareixen com a secundaris actors com ara Terele Pávez, Fernando Esteso, i Luisa Gavasa.

El motor d’arrancada està en l’ús que fa la Carlana d’en Lluís, advocat de formació com ara Joan Sales, per tal que li faci papers falsos que l’acreditin com a la senyora del casalot hisendat quan mai no ha estat casada amb el difunt senyor i pare dels seus fills. La Carlana no està per bròquils i usarà la seducció que sap que exerceix per tal de protegir-se davant el poble que la malveu, i igualment no dubtarà d’apropar-se als feixistes del poble quan s’ensuma el final de la contesa. Serà cruel i venjativa, semblarà inhumana, tot i que hi haurà elements que la justifiquin en aquest entorn despietat. La porqueria que és tot plegat potser enterboleix un gest necessari que té a favor d’en Lluís, a un cost inhumà per a aquest de tota manera, fruit de la permanent manipulació que empra aquesta femme fatale que les circumstàncies han fet dolenta.

Potser hi ha, però, un parell de punts febles al film: d’una banda no s’explica prou diàfanament la relació entre la Carlana i en Soleràs; es deixa molt al sobreentès. Tampoc resulta del tot convincent el tipus de prova que Lluís presenta a la Carlana per demostrar que ha dut a terme el que ella li exigeix a canvi d’un favor essencial a la trama. Tanmateix, no enfosqueixen els resultats d’un film digne que sembla que tanca una trilogia impensada sobre la Guerra Civil per part d’en Villaronga, juntament amb El mar, i Pa Negre. L’equip tècnic ha estat gairebé el mateix del film precedent.

El pressupost ha estat de gairebé quatre milions d’euros, costejats per Massa d’Or, amb coproducció de TV3; també amb la venda de drets d’antena a TVE i Movistar+. El Ministeri de Cultura i la Generalitat de Catalunya hi han contribuït tot i que, signe dels temps, menys que fa sis anys per a Pa Negre. Hi ha hagut també ajuts de l’administració aragonesa.

Veredicte

El millor: La força amb què arriba el grau de mesquinesa i crueltat a les quals pot arribar l’home en situacions límit, on ni la més nímia cosa es fa a canvi de res. I alhora, com aquestes situacions límit s’empassen els ideals, les creences, i els principis de tothom, si és que els han tingut.

El pitjor: La gran llargada de la novel·la obliga en alguns moments a retallades un xic excessives.

Nota: 9

- Advertisement -
Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents