‘Allò que el vent s’endugué’, clàssic de clàssics ‘Allò que el vent s’endugué’, clàssic de clàssics
Film que es va emportar un total de 8 Oscars ‘Allò que el vent s’endugué’, clàssic de clàssics

Parlar d’Allò que el vent s’endugué, o més ben dit, Lo que el viento se llevó, que és com l’hem anomenada sempre, és parlar de cinema en majúscules. El gran clàssic de la història, que data del 1939 ni més ni menys, té tot allò que una pel·lícula mítica ha de tenir: personatges potents i ben interpretats, un bon argument, bon muntatge, bona banda sonora, bona fotografia. Abans de res, cal esmentar dos dels principals protagonistes: una bella Vivien Leight que fa de la mítica Escarlata i Glarck Gable que fa de ca Rhett Butler. La primera, dona indomable, seductora, perspicaç, que no dubta d’utilitzar els seus encants per aconseguir allò que vol. El segon, un ric vividor, també un seductor que no vol cap compromís, excepte amb l’Escarlata. Les coses no seran fàcils per ells, i és que ella està bojament enamorada de l’Ashley (Leslie Howard), un adinerat i noble aristòcrata que es casa amb la Melania (Olivia de Havilland). Aquesta última és l’antítesi a l’Escarlata ja que ella és dolça, una bona esposa, tranquil·la… Per si això fos poc, l’Escarlata no reconeixerà fàcilment la seva atracció cada cop més forta cap  a Butler. Tots aquests lligams rocambolescs són necessaris per entendre el que suposa el llargmetratge, en el qual les passions són només una part d’un trencaclosques gairebé perfecte ambientat al sud dels Estats Units, a l’estat de Geòrgia, en el context de la Guerra de Secessió. L’obra està basada en una obra homònima de Margaret Mitchell, publicada el 1936.

En total, unes 4 hores (238 minuts) per gaudir del bon cinema. Al principi l’Escarlata és una jove impetuosa i capritxosa, però els fets la faran madurar, precisament un dels punts forts de la pel·lícula és veure com es va enfrontant a les difícils situacions amb les quals es trobarà. Mai perdrà, però, la seva gràcia característica ni les seves ganes de lluitar, i és que ella no es deixa vèncer fàcilment. Les seves vicissituds mostren una època en la qual les dones necessitaven l’home i el matrimoni per a qualsevol cosa, per desgràcia d’Escarlata. Mítiques són algunes de les escenes com el ball en què participa juntament amb Red Butler, tot i ser una vídua i fet que escandalitza la societat. O quan desafia la seva criada, la mítica Mami, i es posa un vestit amb les espatlles al descobert. També és interessant recordar la conversa amb el seu pare, d’ascendència irlandesa i esclavista propietari de la finca Tara, i li recorda l’amor per la terra per sobre de tot. Com no també, aquell moment en què sota un arbre i a la llum del vespre i en un moment de desesperació diu allò de: “Juro que mai més, ni jo, ni cap dels meus tornarà a passar gana…”. Impossible no sentir empatia amb l’Escarlata.

El film és, a més, en sí mateix una classe d’història, no en va reflecteix els Estats Units en la seva Guerra Civil (1861-1865), i mostra el que va ser una època i com això va afectar la vida dels ciutadans. I és que el sud és l’escenari en el qual viuen els personatges del film, els quals veuran com la seva vida plàcida i pròspera canvia de forma dràstica i han de lluitar durament per sobre viure, això els que tenen sort i no moren o cauen malalts. Finalment, només em cal esmentar l’escena en la qual es veu Atlanta plena de ferits al carrer i es mostra la gravetat del conflicte.

És una de les pel·lícules de la història amb més Oscars, 8 en total, i dels importants: al de pel·lícula, actriu protagonista, director, actriu de repartiment… I la primera en obtenir-los en el cinema en color. En total va tenir 5 directors: B. Reeves Eason, Sam Wood, William Cameron Menzies, George Cukor i Victor Fleming. I va ser la primera vegada que va donar un Oscar a una actriu negra: Hattie Mc Daniel qui interpretava amb nota a Mami, la criada de l’Escarlata.

I és que si el vent s’endugué tota una forma de vida, el que ha quedat per sempre és una pel·lícula per a la història que estarà sempre en la nostra memòria.

Carolina Mercader

Carolina Mercader Fora d'òrbita - Clàssics a examen

Llicenciada en Periodisme per la UAB i curiosa de mena (una cosa porta a l’altra, no?). Molt aficionada a la lectura i al cinema, i en quasi tots els gèneres de les dues coses. Ha treballat al departament de Cultura del 'Tot Sant Cugat' i del 'Diari de Sant Cugat'. Actualment, treballa com a llibretera a Abacus i està especialment dedicada a la secció infantil i juvenil. També col·labora amb el 'Tot Sant Cugat' i 'Món Sant Cugat' com a columnista d’opinió. Li agrada viatjar i buscar el misteri allà on sigui.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*