“La digitalització ha afectat el cine positivament” “La digitalització ha afectat el cine positivament”
David Cárceles, director d'operacions de Deluxe Barcelona, veu passar pel seu laboratori centenars de films “La digitalització ha afectat el cine positivament”

Quan veiem una pel·lícula hi ha molts detalls de la confecció de la mateixa que segur que ens passen per alt. Més enllà de la interpretació, la fotografia o la música hi ha un element clau perquè els productes audiovisuals funcionin. És allò que es diu la postproducció no és senzillament arreglar trossos rodats i fer que quedin més o menys macos. Això ho sap molt bé en David Cárceles, director d’operacions de la seu de Deluxe a Barcelona, l’empresa més important del país dedicada a la postproducció de pel·lícules per on passen gran part de les grans produccions que s’estrenen en aquest país. Actualment treballen per Warner Bros, 20th Century Fox, Netflix, Disney per posar només alguns exemples.

Què hi fa una empresa tan gran com Deluxe en un lloc com Barcelona?

L’any 1997 es va crear un laboratori de cine independent a Barcelona que es dedicava al processament de pel·lícules en 35mm. En aquell moment es va muntar un laboratori nou a Barcelona: Image Film. Aquesta empresa va obrir també seu a Madrid i va començar a tenir també clients d’allà a la vegada que les empreses que hi havia allà van anar envellint. Ja llavors es va començar a innovar més enllà de la química per treballar en digital.

Qui ho anava a dir…

Parlem de l’any 2000. No fa gaire, eh. En aquell moment la multinacional Technicolor va comprar Madrid Film i la competència, Deluxe, va comprar Image Film a Barcelona.

Ja tenim el Barcelona-Madrid de postproducció de cine muntat!

En aquell moment encara ens movem majoritàriament en 35mm. Això vol dir moure cinc o sis bobines de cel·luloide per pel·lícula. Va ser un moment on ens arribaven encàrrecs de mig món perquè formàvem part d’una multinacional. Però tot això és va acabar…

35mm

Què va passar?

A les majors els va interessar canviar de 35 a digital. No va ser automàtic. No vam tancar el laboratori fotoquímic fins el gener del 2013. Els cines ja no tenen projectors com els d’abans i han invertit milers d’euros en noves màquines per a digital. A més molts tenen multi-sales fet que augmenta encara més la despesa. Nosaltres els havíem de donar DCP (Digital Cinema Package) perquè progressivament la cinta convencional va deixar de ser demanada.

“Hi havia molta pressió per anar a digital”

A qui li interessava aquest canvi de formats?

Als estudis.

Per què?

Per les despeses. En un inici fer un DCP per projectar en un cine valia 250 euros i una còpia a 35 valia 900 euros. És evident…

Hi ha molt nostàlgic que diu que això ha estat un canvi dolent pel cinema. Què en pensa?

Des del cap he de dir que ha afectat en positiu. La digitalització, des del rodatge fins l’exhibició, ha afectat el cine positivament. Tenim bones càmeres, òptiques, màquines de postproducció, efectes especials molt bons… I si ho mirem des de l’exhibició en digital no hi ha degradació ni erosió de la pel·lícula. Tampoc problemes de llum. O sigui és un canvi a millor…

I des del cor?

Mai no hi haurà una màquina que pugui imitar el que donava el cine en 35.

En quin sentit?

La textura, el fucus, el procés fotoquímic… Cap CD ho pot aconseguir. Al revés. La gent quan va veure El Hobbit a 48 fotogrames per segon no se la creia. Deien què és això? Què està passant? O sigui un vinil té el seu encant i això no li ho traurà ningú… La realitat, però, és que un DCP, un arxiu digital té més qualitat.

Hobbit 48fps

Parlem de postproducció com a una sola cosa però quines microfeines hi ha en un procés de postproducció?

La feina des que acaba el muntador fins que treus un DCP per exhibir o un arxiu per posar a la plataformes de VOD (vídeo a la carta). Fins i tot fem compressions especials per iPhones. Hi ha mil maneres.

Però que hi ha entremig? Com actuen sobre la pel·lícula? 

El primer és una selecció de plans. Agafar quina presa és la bona i és la que va a la pel·lícula. Això es diu conformar la pel·lícula. Un cop fet això s’envien arxius concrets per treballar els efectes i els reenquadraments. També s’adapta al format final: 2.35, 1.85, cinemascope… Llavors s’han d’afegir els crèdits, els logos i etalonar, o sigui donar color a cadascun dels plans de la pel·lícula. Amb l’etalonatge podem canviar des del color del cel fins als ulls dels actors.

Com intervé el director en aquestes etapes de postproducció?

És el jutge. Ell diu quan està acabat o no. L’etalonatge en concret és més feina del director de fotografia on té molt de camp per córrer a nivell artístic. Abans els colors sortien sols dels revelat fotoquímic. Ara podem fer el que vulguem literalment. Amb efectes i etalonatge podríem fer dues pel·lícules diferents.

El Photoshop del cine vaja…

Efectivament… però amb màquines de 100.000 euros.

Ups!

Pensa que en una pel·lícula de 90 minuts hi ha 1.000 o 1.200 plans. S’han de tocar tots! Un procés normal de postproducció dura uns dos mesos. Les més ràpides les tenim en vuit setmanes. Però no ens oblidem del so. S’ha de dissenyar tot. S’ha de netejar el so, posar la banda sonora i afegir efectes nous que no estaven al rodatge.

A Barcelona Deluxe quin tipus pel·lícules els arriben?

Doncs per exemple A Monster Calls ens ha portat uns dos anys de feina entre una cosa i una altra. El problema de les produccions estrangeres és la connexió a internet. No podem intercanviar arxius a la mateixa velocitat que ho fan als Estat Units. Allà tenen una xarxa de fibra que permet que la postproducció es faci a Nova York i que el director estigui a Hollywood. Aquí no podem fer-ho. Els arxius són massa pesats. A Espanya però fem gran part del les produccions. Des de Julieta fins a Palmeras en la nieve passant per produccions més petites. La veritat és que més del 95% de les pel·lícules acaben passant per Deluxe Barcelona o Madrid.

Vostè que veu molt de cinema d’aquí i d’allà… com tenim la salut del cinema català?

Fantàstica de qualitat. Pèssima de diners. El talent és brutal. Hi ha hagut un relleu generacional de gran directors que porten darrere equips de grandíssim nivell que ens ha fet donar un salt qualitatiu increïble als últims 10 anys. Curiosament la aturada dels darrers tres o quatre anys per la crisi ha generat molt bons guions, bons curts i molta gent que ara fa llargs increïbles. Un exemple recent és Contratiempo d’Oriol Paulo.

contratiempo

I què fem amb els diners, doncs?

Hem tingut un cine basat en subvencions públiques i basat en la taquilla per tenir després més subvencions. Semblava que si no tenies dues o tres televisions darrere no feies cine. Els productes buscaven més el finançament que la qualitat artística. Ara és al revés. Busquem la qualitat artística però ens falta finançament. Per sort, però, també ha sortir una nova generació del productors que s’han buscat la vida aquí, a Europa o als Estat Units i estan aixecant coses que per la via tradicional no haguessin sortit mai.

Això vol dir que vostès continuaran tenint feina..

En aquest país tindrem negoci segur.

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d’Edicions Xandri. En l’àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d’un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d’abril del 2016 és el capità d’aquest vaixell periodístic i cultural anomenat ‘El cinèfil’.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*