Per l’amor de Déu… Per l’amor de Déu…
Com un pintor, un escriptor o un escultor un cineasta, a vegades, fa cine sense cobrar i espera vendre'n el resultat Per l’amor de Déu…

Ara que tinc una estona, i que ja fa un parell de setmanes que em ronda pel cap com un moscardó, tot el que em va quedar a dins, després de la IX Gala dels Premis Gaudí, volia, ja que El cinèfil em dona l’oportunitat, posar algunes reflexions damunt la taula. Vagi per davant que només són això, reflexions, és a dir, pura i simple opinió. De manera que relativitzeu-ne el valor, tant com considereu oportú. I potser precisament en aquest sentit, m’agradaria començar dient que, en època de blancs i negres, on hom escup veritats absolutes, sense complexes, ni miraments, als murs de Facebook, sento una especial debilitat per tota la gamma de grisos que s’amaga entremig. I segurament és en aquesta amalgama monocromàtica, on podem trobar algunes respostes a moltes de les qüestions que, sobre la vida i sobre cinema, ens podem fer.

Dit això, i deixant a part la polèmica del plagi, on segurament, només van faltar una mica més de formes i mà esquerra, el que més em va impactar dels discursos i comentaris entre bambalines de la gala, no va ser tant el que vaig sentir, que també, sinó el que no és va dir. M’explico. I deixeu-m’ho dir, si us plau, sinó rebento. Si la bona marxa de la industria cinematogràfica de casa nostra, ha de passar bàsicament per dotar de més recursos a la televisió pública, estem arreglats. Enlloc de quatre, amb sort, faran cinema sis, deu o quinze. No ho sé… Entre els quals difícilment hi seré jo, cosa que no deu tenir cap transcendència, però tampoc hi seran molts dels meus companys, productors i directors, independents, que deixeu-m’ho dir, ara amb majúscules, NO SÓN POCS I SÍ QUE LA TÉ.

Tinguem en compte que a Catalunya hi ha diverses escoles i una universitat que cada any llicencien desenes d’astronautes. Perdó, vull dir: directors, productors, directors de fotografia, directors d’art. El meu fill gran és un d’ells. Sense oblidar-nos dels actors, és clar, que sense ells la resta no som ningú. I jo em pregunto: què en fem de tots aquests joves? Pitorrejar-nos de que sovint treballen sense cobrar? Ostres… Lleig! Potser abans ens hauríem de preguntar si el que està a dalt de la piràmide, el que busca, detecta i dóna l’oportunitat, cobra… Si també en té vint-i-tants. O més delicat encara, si a més de no cobrar, hi posa diners que, per pocs que siguin, si parlem de cinema, potser li donarien per viure més tranquil o per comprar-se un apartament a la Costa Brava. Perquè fer curts està molt bé, de fet jo en sóc autor, fan i defensor acèrrim del format, però ja hi tornem a ser… encara que no cobri ni l’apuntador, algú ha de pagar la festa.

Seguim. Donar a un nano de 25 anys, recent llicenciat, l’oportunitat de fer de director, de DOP o de director d’art, o de protagonitzar una pel·lícula, no és poca cosa. Si aquesta oportunitat, es gesta sobre la base d’un projecte sòlid i ben executat, segurament li permetrà fer un salt professional de l’alçada d’un campanar, i convertir-se, ara si, en el que un certificat acadèmic fins ara deia que és. Potser fins i tot cridarà l’atenció d’un productor més gran, dels que paguen bé, aquí o a fora, o d’una televisió privada o pública. Potser, si la cosa surt bé, tothom podrà posar-se medalles reivindicant la seva part de mèrit amb autocomplaença. I amb sort, el que no es va comprar l’apartament, recuperarà part dels diners invertits. O encara millor, si les coses s’han fet prou bé, generarà un retorn industrial que revertirà a l’equip, en forma de variable, tal y com deuen preveure els seus contractes. Altre cosa serà òbviament, l’abús o el mal ús que, com a vegades també es fa del matrimoni, es pugui fer d’aquest model. Perdoneu el sarcasme. I insisteixo no es tracte de donar lliçons de res a ningú. Déu mos en guard, com deia l’àvia. Però expliquem-ho bé i pensem-hi, per favor, que a la tele ens està mirant tothom. Fer mofa dels nanos, home… fa gràcia, sí, però pel que no s’ha comprat l’apartament, i pel que ha suat la cansalada i s’ha deixat l’ànima al rodatge, deu fer com a mínim coïssor, sobretot si la conyeta ve del subvencionat.

Però la cosa no s’acaba aquí. I qui dimonis són tota aquesta colla de pencos, que ja no en tenen vint-i-tants, ni són precisament recent llicenciats? Per què s’entesten a fer pel·lícules amb quatre xavos i sense cobrar? Són intrusos? No. Sonats? Tampoc. O sí, una mica. Extraterrestres?… No, senyors. Són, i torno a les majúscules, ARTISTES i CREADORS, igual que ho és un pintor, un escultor o un escriptor. Artistes que treballen una disciplina que només es pot fer en equip. Potser algú es qüestiona per què un pintor fa un quadre sense cobrar i després mira de vendre’l? Per què un escriptor escriu un llibre sense cobrar i després mira de vendre’l? Que potser quan ho fan els comparem amb paletes o pintors de rodet? Oi que no. Per què? Doncs perquè són artistes, collons (perdó). Doncs els que fan cinema, també.

director-de-cine

Perqué permeteu-me, la conyeta àcida, però us imagineu que seria, avui per avui, del catàleg de Catalan Films, sense tota aquesta colla d’extraterrestres? Així, doncs, si sou joves d’edat o d’esperit, si sou artistes, si teniu somnis, coratge i il·lusió. Si el cinema us corre per les venes i no trobeu antídot ni vacuna. Si teniu quelcom per explicar, si trobeu un camí per aixecar el vostre projecte o si teniu l’oportunitat de formar part del d’algun company, feu-ho, per favor. Sentireu una profunda satisfacció, creixereu professionalment i si ho fem bé, és molt provable que tingui un retorn. Per què tot plegat em fa pensar que tal i com estan les coses, només hi ha una manera de fer cinema: la de cadascú.

I acabo de seguida, no abans sense suavitzar el to per reconèixer les més que provables bones intencions reivindicatives dels gags i la conyeta. Però insisteixo, si ho fem, expliquem-ho tot i rematem la feina, arremangant-nos i proposant solucions. I ara sí, som-hi amb la cloenda: Distingit públic, autoritats, benvolguda presidenta, companys acadèmics i membres del consell, si com tots sabem no hi ha diners a les arques públiques, si hem de construir un nou país, si hem de millorar i professionalitzar els nostres models de producció, si hem de crear llocs de treball retribuït, si volem tenir una industrial audiovisual independent i forta; suposo que seguirà sent lícit i necessari reivindicar una major dotació del pressupost per TV3, destinat al que ens ocupa, però com també diria la meva àvia; per l’amor de Deu, feu-nos una llei del mecenatge, amb cara i ulls, que faci més forts i valents als nostres inversors i productors, i ens permeti seguir fent cinema a tots.

Moltes gràcies. I ens veiem al cinema.

Marc Carreté

Marc Carreté Veus del més enllà

Barcelona, 1970. Productor, guionista i director de cinema. És membre de l’Acadèmia del Cinema Català i responsable de Creatures of the Dark, un nou segell de cinema indie de terror, que s'estrena aquest any amb la producció de 'Framed'. Va escriure i dirigir els curtmetratges 'Mal cuerpo' (2011) i 'Castidermia' (2012), inclosos a la secció oficial de diversos festivals internacionals de cinema. L’any 2014 va fer el salt al llargmetratge amb 'Asmodexia', una de les pel·lícules catalanes de terror independent més distribuïdes internacionalment dels darrers anys. Distribuïda a Espanya per La Aventura, va ser nominada, entre d’altres, a la millor pel·lícula independent dels prestigiosos Rondo Hatton Horror Classic Awadrs (2015), atorgats per la crítica internacional.

  • Josep Maria Alejandre

    16 de febrer de 2017 #1 Author

    Estimat Marc, no esta en el meu ànim ensabonar-te, però he de dir que el teu escrit està carregat de veritats punyents, directes i tossudament encertades. Això no treu que estigui a favor de percebre una remuneració per les feines que m’emcomanen. Treballo d’actor i encara que els anys de joventut ja m’han passat, continuo tant il.lussionat com el primer dia. M’embranco en tot allò que puc, la majoría de vegades, per amistat o simplement per passar-m’ho be en projectes engrescadors i equips de persones enamorades del seu ofici… persones que de vegades tenen dificultats per arribar a final de mes. Els pintors, els escultors, els creadors son essers humans i tenen necesitats vitals que han d’afrontar un mes darrera l’altre.
    En resum, comparteixo i entenc la teva reflexió, però també entenc les necesitats que tots tenim per tirar endavant. La llei de mecenatge podría ser una de les varies sortides que necesita el sector.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*