today-is-a-good-day

Els robots que no coneixeu

- Advertisement -

El dissabte 28 de gener del 2017 en el recinte firal La Farga de L’Hospitalet vaig impartir la conferència Llums, càmera i… ROBOTS! La robòtica en el cinema. En acabar la xerrada diverses persones se’m van apropar preguntant-me per algunes de les pel·lícules que havia mencionat i que no coneixien. D’aquí va sorgir la llavor d’aquest article que té la intenció de recuperar cinc títols que no surten mai (o gairebé mai) a la llista de les pel·lícules de robots més destacades, la qual cosa les converteix gairebé en pel·lícules de culte. Si no les coneixeu espero que passeu un bon moment amb aquests petits tresors.

El abismo negro (The Black Hole, 1979)

- Advertisement -

- Advertisement -

Si aquesta pel·lícula s’estrenés ara, just quan tots nosaltres ens hem convertit en experts astrofísics després de veure Interstellar (2014), segurament es titularia El agujero negro, però en aquella època en què hi havia la tradició de traduir el títol original per atraure el públic al cinema algú va pensar que millor traduir forat per abisme, i més si es tractava d’una pel·lícula de Disney.

Aclaparats per l’inesperat èxit d’Star Wars (1977), Disney decideix donar un cop de timó i apostar per una producció de ciència ficció més adulta, més tecnològica i més profunda en el seu missatge final. A la pel·lícula hi apareixia un simpàtic i resolutiu robot anomenat V.I.N.C.E.N.T. amb un carisma i protagonisme de l’alçada dels droids C3-PO i R2-D2. Els robots mostren emocions (tremolen morts de por, per exemple) i tenen un sentit de l’humor que els fa singulars si els contextualitzem en el moment en què es va produir. Per cert, cal destacar un gran elenc d’actors de primera línia en aquell moment: Maximilian Schell, Anthony Perkins, Robert Forster, Yvette Mimieux i Ernest Borgnine, entre d’altres, i amb el mític Roddy McDowell posant la veu al robot V.I.N.C.E..N.T.

Hardware, programado para matar (Hardware, 1990)

Des de fa pocs anys ja és possible comprar el BR de Hardware de l’enigmàtic director Richard Stanley, director que s’acabaria fent famós per una pel·lícula que va començar però que no li van deixar acabar (estem parlant de La isla del Dr Moreau, The Island of Dr. Moreau, 1996 amb Marlon Brando de protagonista). Abans de la seva edició en BR era realment complicat poder veure-la, així que la seva condició de pel·lícula de culte se la va guanyar a pols.

Pel·lícula de baix pressupost, és fruit de la seva època amb influències de les pel·lícules d’acció dels vuitanta i també de la literatura de ciència ficció cyberpunk del moment, tant en la part estètica com en el fet de situar la història en una època post-nuclear, on l’alta tecnologia i la ferralla conviuen de forma natural. La pel·lícula és una de les primeres que planteja la situació de què passaria si el mateix robot pot millorar-se a sí mateix.

Després de veure la pel·lícula aprendreu una lliçó important: si et trobes un robot militar desmuntat al desert no te l’emportis a casa per jugar-hi. No diguis que no t’hem avisat.

Un amigo para Frank (Robot & Frank, 2012) i Robo G (Robo Jî, 2012)

- Advertisement -

El 45è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya –Sitges 2012– ens va portar per atzar dues pel·lícules amb dos denominadors comuns: els robots i la tercera edat. Dues pel·lícules d’alta tecnologia que en realitat ens parlen de la fragilitat dels éssers vius, de la soledat de la tercera edat, de la pèrdua de la memòria i de la identitat, tot plegat en un context també tecnològic on ens incitarà a reflexionar sobre la nostra relació amb les màquines que ens envolten, de com les noves generacions accepten/acceptem els robots com a nous amics… en tots els sentits del que suposa la paraula amistat, fins al punt de sacrificar-te pel teu amic.

A destacar per sobre de tot el dos actors protagonistes: Frank Langella i Naoto Takenaka, amb dos registres totalment diferents: el primer un antic lladregot a qui la seva família li regala un robot infermer que l’ajudi en el dia a dia i a tenir cura de la seva constant pèrdua de memòria; l’altre un actor amateur que li arriba el seu gran paper a la tercera edat per fer ni més ni menys que de robot, s’entén que d’un robot de veritat… això sí, un paper interpretat dins d’una carcassa.

Sayonara (Sayônara, 2015)

Primera pel·lícula amb una androide acreditada com a protagonista. Dirigida per Koji Fukada, està basada en l’obra de teatre creada pel dramaturg Oriza Hirata i l’enginyer Hiroshi Ishiguro de la Universitat d’Osaka. L’obra de teatre es va poder veure a Barcelona en el Grec del 2013 i relata la relació entre una androide (que no pot caminar però sí gesticular de cintura cap amunt com si es tractés d’un humà desplaçant-se en cadira de rodes) i una dona greument malalta. No us podeu perdre aquesta reflexió sobre el que ens fa humans, amb una interpretació automatitzada que albira un futur de robots rèpliques que puguin interpretar exactament de la mateixa manera, un i altre cop, els diferents papers que n’aprenguin.

El professor Ishiguro és l’inventor dels robots geminoids, robots que són una rèplica feta a imatge nostra. El 2005 va començar amb un robot idèntic a ell, i va continuar amb d’altres companys de laboratori. Cal recordar el mític pòster del festival de Sitges, on es pot veure una cara a cada una de les versions (masculina i femenina), fotos que en realitat li havien fet els robots a Osaka.

La foto que teniu just a continuació me la vaig fer amb el professor Ishiguro el 9 d’octubre de 2011 als jardins de la seu del Festival de Sitges. Destaco la data per la importància del pas del temps en aquest context, fixeu-vos la conversa que vam tenir aquella setmana. Em va dir: “Jordi, saps que tinc un problema? Com que el robot és una rèplica exacta de la meva cara, amb el pas dels anys jo vaig envellint i ara no sé què haig de fer, si operar-me jo o envellir al meu germà bessó (que és com li’n deia al robot)”. La meva resposta va ser òbvia: “Doncs sí, tens raó, la veritat és que tens un problema”.

 

- Advertisement -
Jordi Ojedahttps://comiccienciatecnologia.blogspot.com/
Jordi Ojeda és professor del Tecnocampus (Universitat Pompeu Fabra) on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics. És autor del llibre 'Robots de Cine. De María a Alita', publicat per Diábolo Ediciones.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents