Cinema català: talent, diners, llàgrimes i altres mites Cinema català: talent, diners, llàgrimes i altres mites
El cinema que fem aquí és divers i ric... i el consumim molt poc Cinema català: talent, diners, llàgrimes i altres mites

A veure, no ens enganyem. Isona Passola té tota la raó del món quan reclama més diners pel cinema català. Josep Maria Pou no deia cap mentida quan reclamava una cosa que no només demanen al món audiovisual: feina! L’actor guardonat amb el Gaudí d’Honor agraïa el reconeixement tot recordant que hi ha joves “que estan començant la seva carrera i que no tindran mai l’oportunitat de pujar a dalt a recollir un premi, ja que en el futur que els espera, si no hi posem solució, no hi haurà espai per al cinema en català”. En aquest sentit alertava d’un gran enemic: la complaença.

És habitual sentir que el nostre cinema és molt bo però no arriba a prou gent. Tot cert. Després de la gala dels Gaudí veia per les xarxes tot tipus de reaccions sobre el premiats i tot plegat em va deixar pensant força estona. Hi ha qui es queixa del Bayona. “Això és Hollywood i no cine català”. Altres reneguen que l’Albert Serra viu de subvencions. Uns altres ploren perquè les pel·lis catalanes s’han de finançar amb Verkami. Tots, d’alguna manera, tenen part de raó però recordem Josep Maria Pou i fugim de la complaença amb dades i fets.

Bayona és “Hollywood”. Bé, no us ho negaré pas. I també ho és Collet-Serra. I Balagueró. I Coixet. I podríem seguir una estoneta dient noms de catalans a Hollywood. I què voleu que us digui, és una sort tots ells “siguin Hollywood”. Quan vèiem pujar l’equip de J.A. Bayona a recollir els premis al Millor so, Efectes Especials, Fotografia, etc, els noms dels premiats eren Pau, Òscar, Fèlix o Montse. Perquè sí és cert que A monster calls té un pressupost força més alt que El rei borni però tenen en comú una cosa: Marc Crehuet i J.A. Bayona tenen un equip format en gran part per talent català. Recordeu què deia en Pou? Feina! I només feina… Feina ben feta.

On vull anar a parar amb tot això? Segurament els directors de La propera pell Isaki Lacuesta i Isa Campo no dirigiran la propera pel·lícula de superherois de Marvel. Segurament és bo que no ho facin perquè així potser l’any que ve tenim la sort que ens arriba una altra de les seves pel·lícules. D’aquestes que en diuen “d’autor” i que costa veure a les multisales. I també és una sort que algú com Steven Spielberg i el seu equip (que alguna cosa de cinema sabran) hagin triat un català que va començar fent videoclips de Camela i OBK per dirigir la seqüela de la 4a pel·lícula més taquillera de la història. Podem criticar Albert Serra i J.A. Bayona, però, a la seva manera, tots dos aporten èxits, orgulls (i premis) a Catalunya i al seu audiovisual. I potser l’Albert Serra no contractarà actors catalans però sí un foquista, un guionista, un muntador o un compositor. I també ho farà en Bayona. I la Coixet. I en Collet-Serra.

Isabel coixet bookshop

Ens queixem molt. Ho accepto. Queixar-se i criticar és l’esport nacional però quan es va acabar la Gala dels Gaudí i estava a la “zona mixta” compartint cerveses, penes i alegries amb actors, directors i productors la majoria em comentaven quins eren seus propers projectes. Perquè la feina estarà mal pagada i costarà de trobar però la hi ha. I sabeu què és el millor? Que si no la hi ha surten allò que ara se’n diu emprenedors i abans se’n deia pencaires i s’inventen un nou projecte. Troben un productor aquí o allà. I si no en surt cap enreden a quatre amics per posar una petita suma de diners que pot acabar sent una de les produccions nominada a millor pel·lícula l’any que ve. Que si TV3 no coprodueix la teva pel·lícula no s’acaba el món!

I llavors ve el gran problema. El problema no és el talent. M’atreveixo a dir que el problema no són ni tan sols els diners. El problema és el públic. El problema som tots nosaltres que entre superherois i blockbusters ens oblidem de nosaltres mateixos. Un reportatge de Tv3 alertava d’aquesta realitat amb entristidores xifres d’espectadors. El que és monstruós és el que hi ha sota el monstre.

Dades cine català

És una llàstima que només recordem això quan surt l’star system català a reivindicar-se en una gala. És una llàstima que no ens passi com a França o Corea del Sud on el francesos i coreans devoren el seu cinema. I també és una llàstima (i una gran vergonya) que anar el cine ens costi un 21% extra. 

Però sabeu què? Ens en sortirem! Sempre ho hem fet. Jo em quedaré content si ens valorem una mica més a nosaltres mateixos i si continua havent-hi valents que inicien projectes de bogeria que acaben a bon port. Això sí és la màgia del cinema.

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*