Identitats en conflicte Identitats en conflicte
'La propera pell' és un inquietant viatge a l'interior i l'exterior de la personalitat Identitats en conflicte

Amb el permís del monstre de J.A, Bayona la propera pell ha estat la pel·lícula catalana triomfadora dels Premis Gaudí 2017. La cinta dirigida per Isaki Lacuesta i Isa Campo s’ha endut tres dels premis grans: Millor Actriu (Emma Suárez), Millor Guió (Isaki Lacuesta i Isa Campo) i Millor Pel·lícula en Llengua Catalana.

Per davant de tot La propera pell és una pel·lícula arriscada. La trama, el desenvolupament, els personatges i sobretot la manera com està rodada són tota una declaració d’intencions dels directors que ja havien col·laborat en Los condenados (2009) i Murieron por encima de sus posibilidades (2014) entre d’altres.

L’argument gira al voltant del jove Leo (Àlex Monner) que després de passar-se anys desaparegut reapareix en un orfenat a França. La seva mare (Emma Suárez) l’acull amb els braços oberts però el seu oncle (Sergi López) no acaba de confiar que aquell noi sigui de veritat el Gabriel que van perdre a la muntanya en estranyes circumstàncies. El film juga perfectament amb el dilema de la identitat sembrant, també en l’espectador, una llavor de dubte que l’acompanya durant els 100 minuts de metratge. Aquests dubtes sumats a les solvents interpretacions i amanits amb un ambient bucòlic gris i claustrofòbic fen que l’experiència de La propera pell sigui un viatge agradable i inquietant a la vegada.

la-propera-pell-alex-monner-i-emma-suarez

Com dèiem al principi, és un film valent. Una espècie de thriller psicològic que també és un drama familiar i no deixa de ser un film noir rural. Una barreja explosiva que si hagués filmat i firmat un suec segur que donaria la volta al món (quina llàstima que ens costi tant exportar el nostre cinema). Amb tot hi ha moments on la pel·lícula s’entreté una mica massa en el protagonista passant per sobre altres relacions personals (la de la mare i l’oncle) i un ambient de poble que haguessin donat molt de si. A grans trets, però, és una pel·lícula que no només cal recomanar sinó que hauria de ser un referent per a joves cineastes (i productors) de les nostres terres de com anar amb el cap ben alt amb un producte d’autor sense complexos.

Veredicte

El millor: la valentia i la desinhibició del projecte i les interpretacions del trio protagonista.

El pitjor: Uns moviments de càmera innecessàriament bruscs i no sempre justificats.

Nota: 7,5

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*