El millor del 2016 en 5 títols El millor del 2016 en 5 títols
Les pel·lícules que més ens han agradat durant aquest últim any El millor del 2016 en 5 títols

Elegir les cinc millors pel·lícules de totes les vistes durant un any és una tasca impossible. Òbviament, tothom ja hi compte que serà un exercici subjectiu, però limitar el nombre de films és sempre injust. És cert que el 2016 fa més fàcil la feina perquè no ha estat un any particularment enlluernador, tot i que els bons títols, clarament, són més de cinc. M’agrada definir el cinema tal com ho feia Sergio Leone: “El cinema ha de ser espectacle; és això el que el públic vol. I per a mi, l’espectacle més bell és el del mite. El cinema és mite. Després, rere d’aquest espectacle, hom pot suggerir tot allò que és vulgui: actualitat, política, crítica social, ideologia. Però es necessari fer-ho sense imposar-se, sense prevaricar, sense obligar la gent a patir. És l’espectacle i després, en segon extrem, si un vol, fins i tot pot trobar la reflexió. És molt més honest treballar així, presentar, per exemple, la política d’aquesta manera enlloc de dir la veritat per damunt de tot”.

Dit això, i per descomptat amb tot el respecte per a d’altres maneres d’entendre el cinema, probablement els cinc títols proposats pecaran de fília cap al selling power que van inventar a Hollywood, majoritàriament, i que sempre els ha funcionat.

The Revenant

Alejandro G. Iñárritu, ressuscitat (mai millor dit) amb el seu esplèndid film Birdman, segueix amb una línia gens fàcil amb l’adaptació del relat homònim de Michael Punke entorn d’un aventurer i caçador de pells, Hugh Glass, pels vols de 1823 a Dakota. La vida d’aquest personatge ja va ser duta al cinema per Richard C. Sarafian, encarnat per Richard Harris a Man in the Wilderness. Leonardo di Caprio contribueix al nou film en un relat inclement on la supervivència acaba per ser l’únic objectiu davant l’encalçament i la venjança dels indis Arikara. El millor i el pitjor de les persones sorgeix en situacions extremes i el film ho reflecteix abastament. Cinta espectacular, rodada en paratges muntanyencs de tres països: Canadà, Argentina i els EUA (Montana), precisament farà de la venjança el motor que dur els principals personatges a la follia i a la mort. Un film magnífic, rodat amb els característics i imponents gran angulars d’Emmanuel Lubezki amb un estil visual a cavall entre el misticisme, la reflexió íntima i la contundència que recorda Terrence Mallick, director pel qual Lubezki treballa sovint per cert.

Hail, Caesar!

Pel·lícula dels germans Coen incomprensiblement menystinguda. Un homenatge nostàlgic al cinema musical dels anys quaranta i cinquanta amb tocs de misteri, humor sorneguer, i crítica a l’Amèrica d’aquell moment. Hollywood, per cert, està en ple procés nostàlgic: ara mateix La La Land, del prometedor Damien Chazelle ja des de l’esplèndida Whiplash. La cinta dels Coen resulta molt divertida, amb una posada en escena enlluernadora (particularment els homenatges als musicals que rememoren Esther Williams o les cintes de Minelli),  i el reguitzell d’actors de primera fa la resta: George Clooney, Josh Brolin, Ralph Fiennes, Scarlette Johansson, Tilda Swinton, Channing Tatum… La cacera de Bruixes com a teló de fons, i unes quantes seqüències de pura antologia a causa de les excentricitats d’actors, productors, guionistes i d’altres a la Meca del cinema.

The Nice Guys

Shane Black, guionista de la sèrie Lethal Weapon, i realitzador impersonal, tot i que amb l’acció com a denominador comú en ambdues activitats, aconsegueix una buddy movie ambientada els anys 70, dominada per la comèdia absolutament hilarant i amb regust d’aleshores. Ningú no hagués dit que el normalment cool Ryan Gosling, sovint actor dramàtic amb tocs estil Actor’s Studio, pogués adir-se tan bé amb Russell Crowe, i amb tanta comicitat compartida per assolir un film veritablement hilarant, sense un segon d’avorriment, mentre investiguen com a private eyes la desaparició d’una noia i la mort d’una estrella del cinema porno. De passada hi ha una vetllada crítica als trusts automobilístics amb una estructura noir que va descabdellant un món força fosc. Una gran sorpresa.

Cafe Society

Woody Allen no deixa de sorprendre un i un altre cop. Les seves pel·lícules tracten temes cada cop més durs, tot i que ja apuntava en aquesta direcció en la llunyana però magistral Crimes and Misdemeanors. Sembla que de ben jove va aprendre allò de “si has de parlar de coses greus, fes riure”. A Cafe Society es parla de joves que s’obren pas al Hollywood dels anys 30, la dècada preferida del director, mentre s’enamoren; però esdevenen víctimes de les convencions, dels interessos i de tot un univers incontrolable. Hi ha perdonavides, gàngsters, assassinats i execucions de per mig, tot amb una naturalitat còmica que fa esfereir. Un film rodó que només un mestre pot afrontar amb tanta eficàcia i lleugeresa com rotunditat. Per cert, que als enamorats els separi la vida, els projectes, les circumstàncies més embolicades també és a l’argument de La La Land.

Free State of Jones

L’heteròclit Gary Ross s’enfronta a una història veritablement curiosa en el context de la Guerra de Secessió dels EUA a partir de dos llibres: The Free State of Jones, de Victoria E. Bynum, i The State of Jones, de Sally Jenkins i John Stauffer. Sempre és d’agrair històries que trenquin els esquemes i les concepcions que tenim sobre la història i els seus fets, petits o grans esdeveniments que hom ha preferit ignorar. Efectivament, el film se centre en una guerra dins la guerra. La revolta dels desvalguts i pobres, blancs i negres junts, contra l’exèrcit sudista que els explota i espolia. Els fets s’esdevingueren en zona confederada, a l’anomenat Comtat de Jones, prop dels pantans del Mississipí: un grup de grangers i esclaus que es mantingueren ferms tot ridiculitzant els intents sudistes per collar-los i posar-los al jou. Matthew McConaughey fa un dels seus més reeixits papers en un film que posa la pell de gallina.

Però encara hi ha pel·lícules del 2016 que cal considerar, segons el nostre criteri, com ara The Hateful Eight, Spotlight, Trumbo, Money Monster, Captain Fantastic, Francofonia, Hitchcock/Truffaut, el documental Steve McQueen: The Mans & Le Mans, Florence Foster Jenkins, A Royal Night Out, la coreana La doncella, i dos o tres títols espanyols, com ara Toro, El hombre de las mil caras, i Que Dios nos perdone. Naturalment, n’hi haurà que preferiran d’altres títols, però aquests són els nostres, prioritàriament en un any que com ja hem dit no ens ha semblat particularment reeixit.

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*