Curtmetratges, grans històries de curta durada Curtmetratges, grans històries de curta durada
Tres curtmetratgistes catalans expliquen les penes i les glòries de la seva feina Curtmetratges, grans històries de curta durada

Quan una persona surt de la facultat de cinema havent estudiat els grans clàssics, havent perfeccionat les tècniques d’enregistrament i sabent què és un zoom in i un travellling circular, el primer gran repte és iniciar el primer projecte. En la immensa majoria de casos aquest primer pas és rodar un curtmetratge. Aquest gènere té com a característiques principals la seva curta durada (que pot anar del minut fins als 30) i el seu baix cost (major o menor en funció de les ambicions del cineasta). Malauradament actualment aquestes peces no tenen el reconeixement que tenen les seves germanes grans, les pel·lícules.

El tòpic: el curt com a carta de presentació

És molt comú sentir que una persona s’ha embarcat a fer un curt, ja que el seu objectiu final és acabar fent un llargmetratge. La majoria de joves cineastes veuen aquestes peces com una carta de presentació o com un camp d’entrenament previ al camp de batalla. Joan-Pol Argenter, director del curt Legado, fa una comparació amb el món literari per il·lustrar aquesta realitat, comparant el conte amb el curtmetratge. “Molts autors de novel·la també fan llibres de contes de tant en tant, la gent no només llegeix novel·les”, afirma. La percepció que tenen molts curtmetratgistes és que aquest tipus de format no s’entén com una identitat independent i és un error, ja que un curt “representa una obra total en si mateix”, tal com reivindica Argenter.

Mireia Llinàs, guionista de la sèrie Kubala, Moreno y Manchón i del film Solo química, ha fet el pas a la direcció amb el curtmetratge, Lo cantaba Nina Simone. Una història tendra i desenfadada que presenta en David i en Salva, dos homes que s’han vist abocats a viure al carrer però que afronten el dia a dia amb actituds contraposades. “Com a guionista t’imagines totes les coses que vas escrivint” explica, “el més natural és que un guionista acabi plantejant-se dirigir”. De la mateixa manera, Llinàs també té clar que abans de fer el pas al llarg necessita més rodatge, opinió que comparteix Roger Comella, director, guionista i amb experiència en l’àmbit dels videoclips i la publicitat. El seu últim treball és Operación preferente que es va poder veure a la segona edició del Festival Sant Cugat Fantàstic. “En principi la idea és fer un parell o tres de curts abans de passar al llarg”, segons Comella els projectes s’han d’afrontar en funció del que creguis que pots assolir. “S’ha d’arriscar però sóc més partidari de saber que el què faig, ho podré controlar”, afirma.

Falta d’ajudes i poca visibilitat

Els espectadors estan acostumats al nivell de Hollywood i són molt exigents quan a la qualitat, per això és tan difícil fer-se un lloc i aconseguir certa visibilitat. Fer un curt pot semblar una feina de dos dies però la realitat és una altra. En el cas de Lo cantaba Nina Simone, Llinàs va començar amb el projecte l’any 2011 i no el va acabar fins al 2015. Argenter, va estar-se aproximadament un any en cada una de les fases del curt (menys en el rodatge), amb la preproducció i postproducció. “És una experiència que avui dia és molt satisfactòria, un cop veus el resultat final, el procés és una odissea de problemes”, explica Argenter. Es tracta d’un procés lent i incert que fa trontollar els ànims dels cineastes en molts moments.

Rodatge 'Lo cantaba Nina Simone'

Rodatge ‘Lo cantaba Nina Simone’

Roger Comella afirma que “és un ofici per rics”. Dins d’un projecte de curtmetratge hi entren moltes variables que poden alterar el pressupost inicial que, en la majoria de casos, no és molt elevat. Partint de la base que en general la gent que treballa en un curt, sigui directors, actors, il·luminadors, directors de fotografia, etc. no cobren per la feina que estan fent, el valor real d’un curt no és ni de bon tros el cost final. “Una cosa és el que costa i l’altra el que val”, afirma Llinàs, en el seu cas el seu curt va costar uns 6.000 € però el valor real és força superior, ja que hi va haver molta gent que no va cobrar.

Joan-Pol Argenter té molt clar que, “els curts també es poden gaudir com una pel·lícula”, el problema és que no se’ls hi dóna molta visibilitat. “Un llarg és el que es distribueix, arriba a les sales i del que pots acabar vivint en un moment donat”, comenta i al final, això és el que esperen tots els cineastes.

 Festivals com a aparador al món

“El curt no té molta sortida”, es lamenta Argenter. Per desgràcia no és gaire freqüent veure curtmetratges al cine, a no ser qui sigui un de Pixar que es poden veure abans d’alguna de les seves estrenes. A més a més, l’administració tampoc ho posa fàcil, reduint cada vegada més les ajudes. Fer un curt costa molts diners i no acaba un cop la peça ha passat per postproducció, després queda un últim pas que, possiblement, sigui un dels més importants, la distribució. Els festivals són la millor opció pels curtmetratgistes que volen donar sortida als seus projectes. Hi ha dues maneres de moure un curtmetratge: de manera autogestionada o a través de distribuïdores i, en tots dos casos comporta una despesa. “Has d’acabar pagant perquè et moguin pels festivals i després un cop dins, has de pagar per cada festival”, explica Comella, que té experiència en la matèria. La part positiva és que cada vegada hi ha més certàmens que s’interessen per aquest format i que hi aposten, fins i tot amb compensacions econòmiques.

festivals curtmetratges

El món del curtmetratge s’ha democratitzat molt i ara qualsevol en pot fer un amb pocs recursos, de totes maneres com planteja Comella, “si les coses es fan amb pocs diners, sempre coixeja”. Cada vegada es fan més curtmetratges i n’hi ha “de molta qualitat”, tal com afirma Mireia Llinàs i és una pena que les sales no acabin de veure tot el potencial que tenen. La gent que va a veure curts és perquè li interessa, en l’àmbit comercial sembla que no hi ha interès, perquè un projecte d’aquestes característiques tingui certa visibilitat ha de passar per festivals de renom o guanyar algun premi. Segons Llinàs el curt “encara es veu com un tema molt experimental i per un públic molt reduït” i Argenter coincideix amb ella que defineix aquest públic com endogàmic.

No tot és negre

Fa la sensació que fer un curt sigui una mala decisió o si més no que comporta més mal de caps que satisfaccions però no tot és negatiu. Des de fa cinc anys, el gènere del curtmetratge ha patit una gran revolució i s’ha multiplicat la quantitat de peces que es produeixen a la part que se n’ha multiplicat la qualitat. Llinàs recorda la seva experiència com “intensa” i com “un procés molt enriquidor”. “S’ha de tenir clar, temps i diners, però sobretot ganes i molta energia”, sentencia. Argenter, té clar que està disposat a fer el que calgui per aconseguir rodar un llarg i també té clar que el curt l’ha ajudat a millorar les seves habilitats, “has d’aguditzar el teu enginy al màxim”.

“Hi ha molt nivell” afirma Comella i ho demostren els milers de curts que es poden veure en els diferents festivals i en iniciatives televisives com la de Movistar+ per mirar d’apropar aquest gènere als espectadors i donar-li el reconeixement que es mereix.

Luana Valls

Luana Valls Cap de redacció d'El cinèfil

Nascuda al Brasil la Luana Valls és graduada en Periodisme, Cinema i Televisió per la Facultat de Comunicació Blanquerna. Ha treballat en diferents mitjans de comunicació escrits com el 'Diari Ara' i 'El Periódico' i també té experiència en el camp del cinema de la mà de la productora catalana Batabat i realitzant la cobertura informativa de festivals de cinema arreu de Catalunya. Des del principi, unida a aquesta aventura cinèfila amb ganes i il·lusió

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*