‘The Crown’ i les intrigues de Palau com a raó narrativa ‘The Crown’ i les intrigues de Palau com a raó narrativa
Monarquia i els merders de la corona, excuses perfectes per construir cinema i sèries ‘The Crown’ i les intrigues de Palau com a raó narrativa

Les experiències narratives viscudes amb Els Tudor (centrada en la figura d’Enric VIII d’Angleterra, interpretat per Jonathan Rhys-Meyers), The White Queen (situada en la Guerra de les Dues Roses) o Wolf Hall (sèrie basada en els llibres de Hillary Mantel, Wolf Hall i Bring Up The Bodies, de complexes intrigues de palau centrades en aquestes èpoques turbulentes de la mà de personatges històrics com el Cardenal Thomas Wolsey o el seu secretari Thomas Cromwell) han despertat l’interès de la televisió per la monarquia i tot el que envolta una dinastia reial. Un exemple més actual —i també més informal— d’aquest interès per les intrigues de palau és The Royals; tot i que aquesta sit com centra el seu punt de mira en el paper que juga la opinió pública al moment de fiscalitzar les vides d’una fictícia família reial britànica.

El cinema no ha estat aliè a les figures històriques i contemporànies que orbiten a l’entorn de la reialesa. Diana de Gales, per exemple, va ser portada al cinema de la mà de d’Oliver Hirschbiegel al biopic Diana. El guió el va signar Stephen Jeffreys, i la princesa va ser interpretada per Naomi Watts. La vida de Grace Kelly va ser narrada cinematogràficament pel cineasta Olivier Dahan al biopic Grace of Monaco. La trama del film es centrava en la difícil crisi política que es va produir a principis dels anys 60 entre França i el principat de Mònaco. Val a dir que el paper de princesa va recaure en Nicole Kidman. Ambdues figures —Diana de Gales i Grace de Mónaco— semblen unides per un vincle tràgic: van perdre la vida en un accident de cotxe sent molt joves i amb molta biografia per escriure.

Si fem retrospectiva veurem que el pare la d’Elisabeth II, George VI el tartamut, va ser interpretat per Colin Firth a la celebrada El discurso del Rey (The King’s Speech, 2010) de Tom Hooper. La mateixa Elisabeth II, interpretada per Helen Mirren, va ser la protagonista del biopic The Queen (La Reina, 2006) d’Stephen Frears amb guió de Peter Morgan. Es dóna la circumstància que aquest escriptor britànic també és responsable d’altres guions de temàtica històrica i política com The Last King of Scotland (El último rey de Escocia, 2006) de Kevin McDonald, Frost/Nixon (El desafío, 2008) de Ron Howard i The Special Relationship (La relación especial, 2010) de Richard Loncraine; a més de ser un dels responsables creatius de The Crown.

Tanmateix, el monarca més representat tant en el cinema com en la televisió és Enric VIII. El seu caràcter autoritari i una vida plena d’episodis conflictius (sis matrimonis), han fet del seu regnat un relat molt cinematogràfic. Una de les interpretacions més celebrades va ser la de Charles Laughton, que va interpretar Enric VIII l’any 1933 i va ser guardonat amb l’Òscar al millor actor. El film era The Private Life of Henry VIII (La vida privada de Enrique VIII) d’Alexander Korda.

Un altre personatge històric que ha centrat part de les intrigues cinematogràfiques de tots els temps és el de la reina Elizabeth I. Ha estat interpretada en diversos moments vitals: joventut, maduresa i vellesa. Bette Davis, per exemple, es va posar en la pell de la reina en dues ocasions: The Private Lives of Elizabeth and Essex (La vida privada de Elizabeth i Essex, 1939) de Michael Curtiz i a The Virgin Queen (El favorito de la reina, 1955) de Henry Koster. Cate Blanchett va guanyar els premis Golden Globe i BAFTA i va ser nominada a l’Òscar en la categoria de la millor actriu pel paper de reina al film Elizabeth (1998), escrita per Michael Hirst i dirigida per Shekhar Kapur. El film tracta la joventut i els primers anys de regnat d’Isabel I d’Anglaterra. Deu anys més tard, Blanchett —que va reincidir en la candidatura a l’Òscar— va tornar a interpretar el paper de la reina a la seqüela del film: Elizabeth: The Golden Age (Elizabeth: la edad de oro, 2007). Qui sí que va guanyar l’estatueta interpretant a la reina Isabel d’Anglaterra va ser Judi Dench a Shakespeare in Love (Shakespeare enamorado, 1998) de John Madden. Només un apunt: Judi Dench va guanyar l’Òscar a millor actriu de repartiment malgrat aparèixer en pantalla només vint minuts.

Perquè la monarquia agrada tant? La pregunta no es respon fàcilment. La fascinació dels mitjans de comunicació no es circumscriu únicament i exclusivament en l’àmbit de les sèries de televisió; la premsa rosa i els programes del cor han destinat hores i hores a narrar les celebracions nupcials, les festes ostentoses, els naixements de nous hereus, els traspassos i els escàndols de les famílies reials. Tal vegada aquesta fascinació pel folklore reial ha estat el motiu pel qual The Crown comença amb el casament de la princesa Isabel amb el príncep Felip, duc d’Edimburg. De fet, la sèrie penetra en algunes de les històries més obscures que es van viure a Palau durant els primers anys de regnat d’Isabel II i les històries de faldilles —o relacions poc apropiades— que van tenir amb la princesa Margarida, germana menor de la reina, com a protagonista.

The Crown busca satisfer el públic interessat en la vida dels Winsdor més enllà de la política però sense renunciar a les problemàtiques polítiques que comporta la institució monàrquica. La sèrie basa tot el seu desplegament narratiu inicial en el paper que ha d’exercir la reina Isabel II. La mort del pare obliga la princesa Isabel a regnar des de molt jove, fet que implica un gir personal, familiar i polític a la seva vida i al rol immediat de la institució que representa.

La sèrie està inspirada en una de les obres de teatre més aclamades i aplaudides de l’any 2013: The Audience, escrita també pel guionista Peter Morgan. En els escenaris Helen Mirren es posava, igual que ho havia fet en la gran pantalla, en la pell de la reina Isabel II. El fil argumental de l’obra girava entorn a les reunions (privades i provades) que la reina va mantenir amb cada un dels seus Primers Ministres; des de Winston Churchill a David Cameron, passant per Harold Wilson, Margaret Tatcher o Tony Blair. Aquest és, també, un dels arguments paral·lels que desplega el serial: la relació de la monarquia amb el govern. I és en aquest aspecte de la sèrie on irromp amb força el personatge del Primer Ministre en els inicis del regnat: un Winston Churchill —interpretat magistralment per John Lithgow— que desvela la seva gran capacitat política i una clara voluntat d’exercir el seu poder fins a les darreres conseqüències. El domini de l’escena de Lithgow fa que sigui precisament Churchill qui aporti a The Crown les dosis d’intriga suficients per mantenir la tensió del relat.

Una tensió, o més ben dit, un altre tipus de tensió que, tot sigui dit de passada, també es revela com un dels punts forts de la sèrie en relació a l’interès polític del relat: el xoc de legitimitats. Herència i sang contra democràcia i sobirania popular. Dues legitimitats. Dues institucions. I una sèrie que cobreix les expectatives creades a partir del pressupost que els productors hi han destinat.

Damià del Clot

Damià del Clot Politika Fikció

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*