El tauró que no volia posar-se a dieta El tauró que no volia posar-se a dieta
La bèstia més famosa d'Spielberg El tauró que no volia posar-se a dieta

Com sempre, quan iniciem un nou any, tendim a fer-nos propostes per tal d’encarar amb ganes els tres-cents seixanta-cinc dies que ens vénen per endavant. Sens dubte, un dels motius és buscar al·licients per tal que aquesta roda cíclica anomenada “vida” no esdevingui un bucle massa avorrit. Vosaltres mateixos ho podeu veure… Comença l’any, esperem la Setmana Santa, celebrem Sant Joan, vacances d’estiu, tornada a l’escola i a la feina, torna la tardor i, pum! Ja torna a ser Nadal sense ni que tan sols ens haguem plantejat a casa de quin familiar toca anar a dinar. El meu bon propòsit per a aquest 2017 és oferir-vos millors articles d’opinió sobre les penícules que mereixen la pena ser vistes, com a mínim, un cop abans d’anar-se’n cap a l’altre barri.

Així que… any nou, barca nova. Bé, la dita no és ben bé així, però després de veure la penícula que vaig veure l’altre dia i que tot seguit us explicaré… potser sí que aniria bé que algú pensés a canviar-se la barca. Perquè mira que la pobra va quedar… Però no, no faré spoilers tan aviat, que després arriben les queixes i a principis de gener, amb el fred que fa, són de mal entomar. Si l’altre dia parlàvem d’un món on tot era aigua i els malvats eren persones, avui el mar també és protagonista, tot i que el perill té forma animal. De peix gegant, per ser més exactes. De tauró!

Sí! Avui parlaré d’un dels clàssics d’Spielberg, Tiburón, o Jaws en versió original –que vindria a ser “mandíbules”. Tiburón és una d’aquelles penícules difícils de classificar. Té una part de terror, unes dosis d’acció, una mica d’intriga, uns puntets d’humor, algunes pinzellades de drama… Malgrat el que podria semblar a simple vista, Tiburón és una penícula d’allò més completa. I no és només una versió moderna del clàssic de Moby Dick, tot i que hi recorda, sinó que també aporta un grapat de coses noves a les nostres vides cinèfiles!

La història comença en una bonica platja on un grup de joves celebra una festa en motiu de… de… de res! Des de quan el jovent ha de tenir motius per muntar una festa? Hi ha música, rialles i alcohol, coses que, ja us ho dic ara com a consell, heu de barrejar amb cautela! Feu-me cas! I per culpa d’un excés de cervesa, una parelleta s’allunya de la resta. Ella, tota nueta, tal qual Déu Nostru Senyor la va dur al món, entra a les fosques aigües enmig de la nit, mentre que ell intenta treure’s la roba com pot. Però al cap d’uns instants, tururut violes, que arriba el tiburón afamat i… NYAC! Pobreta, si estava a la flor de la vida.

El cas arriba al cap de policia del poble, el jefe Brody, interpretat per Roy Shreider, i descobreixen les causes de la mort de la jove analitzant el cos. Bueno, els trossets que n’han quedat, oi? I què decideix? El més lògic i sensat: tancar les platges fins a nou avís. Però clar, què passa? Que és el coi de cuatro de julio aquell dels americans, i al poble en qüestió viuen del turisme. Una mena de Lloret de Mar a la americana, vaja. Així que l’alcalde es nega rotundament a tancar les platges i perdre les visites. Des de luego, aquests polítics, sempre amb els diners al cap, fins i tot per davant de la seguretat dels ciutadans.

I passa el que havia de passar. Amb la platja a rebentar, plena de gent torrant-se al sol –per sort, la penícula és del 1975 i en aquella època la marranada del top-less encara no es portava–, la bèstia torna atreta pels crits de felicitat dels nens xipollejant a l’aigua i… NYAC! Es cruspeix una altra criatura. Digueu-li tonto, també, al tiburón, que de moment només ha buscat gent jove, que tothom sap que tenen la carn més tendre. Ja us ho dic ara: si jo hagués estat en aquelles platges, el bitxo hauria passat de llarg en veure les meves cames escanyolides!

A partir d’aquell moment, el pànic es desencadena a la ciutat. L’alcalde ofereix una recompensa al valent pescador que capturi la bèstia, mentre que el policia demana ajuda a l’institut oceanogràfic. L’ajuda dels científics arriba en la persona de Richard Dreyfuss en el paper d’Steven Spielberg… de Matt Hooper, perdó! És que amb la barba i les ulleres i el pentinat és tal qual la viva imatge del director del film. De seguida, aquest biòleg marí –com l’Ana Obregón, tu!– considera que el tauró en qüestió ha de ser més gran que els habituals. No m’estranya! Tan menjar persones, la bèstia ha d’haver crescut molt!

Però la suculent recompensa –poderoso caballero es don dinero– fa que molts pescadors es llancin a la mar, així que de seguida torna una barca carregada amb un tauró. Sembla ben bé que el problema hagi acabat! Reobren les platges, els turistes tornen… Però en Hooper avisa en Brody que el tauró assassí encara campa per les aigües de la platja, que aquell que tenen allà penjat, al costat del que busquen, és nomes una sardineta. Per demostrar-ho, el tiburón de veritat s’esmorza una altra persona a la platja, provocant de nou el pànic.

Només queda una solució… Contractar el més expert pescador de taurons de la zona, un mariner antipàtic, solitari, aficionat a la beguda i malparlat. Des de luego, el gremi de mariners s’hauria de queixar enèrgicament contra aquest clixé tan estès i que no els deixa gaire bé. Carreguen la nau, un vaixell destartalat i rovellat, i apa! Marineros a la mar, que el tauró ja s’ha cruspit massa persones. Oh, espera! Ara em ve al cap que aquests tres mariners, damunt del seu vaixell, també podrien ser una mena de Sant Jordi, i el malvat tauró sembla ben bé el drac que es volia menjar la princesa! Calla, calla… Que em sembla que acabo de descobrir una cosa… El proper cop que llegiu la Llegenda de Sant Jordi, després del títol poseu-hi un subtítol que hi digui: La llegenda que va emocionar Steven Spielberg.

En fi, que Tiburón és una gran penícula que ha sabut deixar empremta en el món del cinema, tot i que el seu protagonista principal no tingui ni mans ni peus per poder deixar les seves marques al carrer aquell també maco que hi ha a Hollywood ple d’estrelles a les rajoles. Potser hi podria deixar una bona queixalada…

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*