Ja fa un parell d’anys que L’Auditori de Barcelona i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya fan regals inoblidables per nadal. Si l’any passat van oferir un concert ple de peces emblemàtiques de musicals de Hollywood i Broadway amb cantants de prestigi i tres cors perfectament conjuntats, aquest any l’OBC, en protagonisme absolut, ha interpretat suites i temes de les més icòniques bandes sonores d’un dels compositors europeus més polivalents i actius del Hollywood contemporani: Alexandre Desplat. I amb un grandíssim valor afegit: la presència del mateix Desplat dirigint l’orquestra.
Ja no només pel valor que té per un fan veure de a prop un gran compositor com Desplat. Sinó perquè en dirigir l’orquestra mentre aquesta interpreta la seva música, aquesta adquireix un valor emotiu extra: no és que l’OBC soni meravellosament bé (que ho fa), sinó que sona com el propi compositor pretén que soni.
A continuació, podeu veure i escoltar la gravació d’uns dels assajos de Desplat amb l’OBC, concretament el del tema principal de Ghost Writer (2010):
No obstant això, el format del concert va ser estrany, la qual, en la meva humil opinió, va fer perdre molta màgia al conjunt sonor total. Però abans vull defensar l’OBC, sempre impecable en les seves execucions; el problema va estar sobretot en l’estructura que el compositor marcava a les suites, que no eren suites com a tal (arranjaments musicals de seccions enllaçades del score) si no peces del score en sí, tal qual podem trobar a la mateixa pel·lícula o als CDs comercials.
Això no hauria de ser necessàriament dolent, ja que Alexandre Desplat és un dels millors compositors actuals de bandes sonores i la qualitat de la seva música està fora de tot dubte. Però els temps de pausa que es prenia Desplat entre secció i secció dins d’una suite, normalment provocats pel canvi de partitura i en marcar a l’orquestra el tempo i compàs de la nova peça, eren massa llargs i trencaven totalment l’experiència. Un mínim arranjament musical que connectés les peces i fes que les suites tinguessin més cohesió hauria elevat el concert a l’excel·lència, però aquestes pauses trencaven tot el ritme i el color musical, i almenys a mi, em desconnectaven del món al qual la musica de Desplat em transporta. Realment una pena.
El concert començà amb el tema principal de Twilight: New Moon (2009), sens dubte un dels seus temes fetitxe en quant a popularitat, però un tema potser peculiar per començar pel seu lirisme, ja que tot i que l’amalgama sonora que formen violins i metalls en un crescendo continu és digne de recordar, la seva brevetat (3 minuts) i un final de la peça més d’enllaç a altres seccions que de final, van deixar al públic amb ganes de més. Jo personalment hauria triat per començar el tema de Monuments Men (2014), enèrgic i vital i en què participa també tota l’orquestra, i que inexplicablement va estar absent en el setlist.
Després de Twilight, la suite de 8 minuts de Girl with a Pearl Earring (2003), amb la secció de flautes de l’OBC en estat de gràcia i en perfecta comunió amb els violins, ara sí que va engegar l’engranatge de l’audiència com calia. Una pena que les tres seccions de la suite no estiguessin encadenades i hi hagués les pauses que he esmentat abans, perquè aquesta és una de les meves composicions preferides de Desplat. Observeu sinó aquesta gravació del 2013 feta per un vídeo aficionat, on al final del vídeo el meravellós tema principal acaba, i just a la pausa entre seccions de la suite el públic ja aplaudeix; és desconcertant:
L’única suite del primer acte que estava escrita com a tal va ser l’anomenada Stephen Frears Suite, que barrejava temes de Philomena (2013) i The Queen (2006). Va ser aquí on va fer la primera aparició (de les dues que hi hauria) el címbal, instrument folklòric de l’est d’Europa predominant a la música de Grand Hotel Budapest (2014), de la qual Desplat també ens va oferir dues seccions en un arranjament curiós molt més simfònic que folklòric, tota una sorpresa xocant però ben rebuda.
Van completar el primer acte una suite de 10 minuts de Ghost Writer i un dels moments més apreciats pel públic (m’hi incloc), la interpretació de The Imitation Game (2014), una de les composicions més complexes de Desplat on barreja art major i art menor amb gran mestria, descrivint a la perfecció la ment estranya d’un geni com Alan Turing. Aquí en tenim una petita mostra del 2014, on Alexandre Desplat dirigí la London Symphony Orchestra:
Després de la pausa, el segon acte començà amb la peça més potent de tot el setlist, el tema principal que Desplat va escriure per Godzilla (2014), on l’èpica dels metalls i el ritme sincopat hereu del tema original del Godzilla del 1954 compost per Akira Ifukube, del què vaig parlar fa uns mesos a l’article titulat ‘Música per amansir les feres orientals‘, són els grans protagonismes. Llàstima de l’escassa durada de la peça, ni un parell de minuts, perquè en directe aquesta èpica posa els pèls de punta. Aquí teniu l’esplèndida interpretació que la London Symphony Orchestra va fer un any a París, amb Desplat al capdavant:
https://www.youtube.com/watch?v=40e3VCplnWw&feature=youtu.be
La suavitat i el lirisme del piano, acompanyades exquisidament per la secció de corda de l’OBC, va contrastar tot seguit amb el tema principal de The King’s Speech (2010), que pels curiosos diré que coincidia amb la pista 2 del cd de la banda sonora. No deixa de ser sorprenent que Alexandre Desplat, compositor francès, hagi compost la banda sonora de les dues pel·lícules britàniques més potents del segle XXI sobre la seva monarquia (aquesta i The Queen, que ja havia sonat a l’anterior acte).
El moment més experimental de la nit arribaria amb la interpretació del Concert per a Flauta i Orquestra que va compondre Desplat el 2013, Pélleas et Mélisande, on tant el solista com l’orquestra juguen entre elles en un duel de dissonàncies i acords impossibles durant els 5 minuts que va durar la interpretació. Sens dubte una peça valent, complexa, excel·lentment composta i interpretada, però potser no del gust de tots els paladars.
Arribem a la segona i última suite escrita com a tal, en un únic moviment, per la banda sonora del film Birth (2004), on un petit desajust que personalment no vaig saber apreciar va fer que Desplat aturés l’arpa i les flautes a escassos segons de l’inici, per tornar a començar. No obstant això, el deliciós waltz, en clar contrast amb la complexitat de Pélleas et Mélisande, es va rebre molt càlidament pel públic. Aquí teniu un petit extracte del waltz:
El setlist anunciat del concert acabava amb potència i savoir faire gràcies a dues suites esplèndides, la primera per The Curious Case of Benjamin Button (2008), on els violins i els vents confluïen en una banda sonora molt màgica, com la història de la pel·lícula, i un darrer compendi de més de 15 minuts de durada per la doble pel·lícula Harry Potter and the Deathly Hallows (2010 i 2011), on per desgràcia es van evidenciar massa els talls entre seccions, que trencaven tota l’èpica i la majestuositat de la música. Si els 15 minuts haguessin estat un poema simfònic sense talls, estaríem parlant del moment de la nit sens dubte, ja que la música que Desplat va escriure per tancar la saga Potter és un dels seus projectes més potents i complexos. Aquí teniu una petita suite que es va fer a la gala anual “Hollywood in Viena”, concretament la de l’any 2011, formada per l’inici de la suite que es va interpretar a L’Auditori i un dels trossos finals:
Finalment, dos bisos, un pel tema principal de Coco avant Chanel (2009) i l’altre pel film francès Un héros très discret (1996), van tancar un concert que, lluny de decebre, per culpa de petits detalls d’estructura musical no va ser tot el què podria haver estat: un deliciós recorregut per la carrera de l’últim gran compositor francès, Alexandre Desplat.
