Desmuntant Mel Gibson Desmuntant Mel Gibson
Fem un repàs a l'obra del director Desmuntant Mel Gibson

Mel Columcille Gerard Gibson va néixer el 3 de gener del 1956 en Peekskill, a prop de Nova York, és el sisè d’onze fills de Hutton Gibson i Anne Reilly Gibson, d’ascendència irlandesa i de família religiosa, humil i activista polític. Les airejades protestes del seu pare en contra de la guerra de Vietnam van provocar que s’exiliessin a Austràlia quan Mel rondava els deu anys. Aquí va començar amb la seva carrera en art dramàtic durant la seva adolescència i aviat li començarien a arribar els papers en la televisió australiana de mitjans dels setanta. Va debutar al cinema amb 21 anys en el thriller Summer City (1977), però va anar el seu següent llargmetratge on va aconseguir la fama amb la primera Mad Max (1978), un grapat d’exitoses pel·lícules més, incloent Mad Max 2 (1981) li van facilitar la volta a casa com a estrella de cinema, lloc que ja no ha abandonat. Actor carismàtic, es mou igual de bé en comèdies com en pel·lícules més dramàtiques, especialment les seves aportacions al cinema negre com Conspiracy Theory (1997) o Payback (1999) i la seva aportació a sagues com l’esmentada Mad Max o la tetralogía Lethal Weapon. Però no estem aquí per parlar de la seva faceta d’actor, sinó en la de director, que va iniciar una vegada la seva carrera ja estava plenament consagrada. Important esmentar el seu ambigu comportament i addicció a l’alcohol que marcaria la seva carrera (i que l’empenyeria a l’ostracisme) del que parlarem més tard. De moment isseccionarem la seva curta però molt interessant carrera com a director de cinema.

The Man Without a Face (1993)

Per a la seva òpera prima el director va optar per l’adaptació del llibre homònim d’Isabelle Holland publicat l’any 1972 en el qual explica la relació d’un nen sense pare amb el seu tutor (interpretat per Gibson), amb la cara desfigurada que li farà de figura paterna. Pel·lícula que va rebre molt bones crítiques en el seu moment però amb el temps s’ha anat oblidant i enterrant sota els seus posteriors treballs. Va aconseguir una recaptació de 25 milions amb un pressupost de també 25.

Braveheart (1995)

Possiblement la seva pel·lícula més emblemàtica tant com a director com a actor, que explica el relat històric de la Primera Guerra d’Independència d’Escòcia interpretant l’impulsor de tot el moviment rebel, Sir William Wallace. Una producció d’altura, amb un gran repartiment i una banda sonora espectacular, pel·lícula que va aconseguir cinc Oscars, entre els quals es troben Millor Pel·lícula i Millor Director, a més del de fotografia, edició de so i maquillatge. Va aconseguir una recaptació de 210 milions amb un pressupost de 72 per a aquesta pel·lícula que he vist un numero de vegades no inferior a vint vegades (i no és broma).

The Passion of the Christ (2004)

Polèmica com a mínim. Mel Gibson ho va donar tot a la seva vena religiosa i va portar una pel·lícula que se centra en la tortura contínua que va sofrir Jesucrist fins que finalment és crucificat i ressuscitat (perdó per l’spoiler). Acusat d’antisemita per mostrar els jueus com els causants de tot el mal i d’unes escenes tan crues i sagnants que freguen el cinema gore, aquesta pel·lícula no li va faltar la mala premsa. A part d’això, està rodada amb gran professionalitat i amb l’ordre expressa que aquesta pel·lícula havia de ser mostrada sempre en versió original, que era llatí, hebreu i arameu (els idiomes d’aquesta època en aquest lloc). Va aconseguir recaptar 612 milions amb un pressupost de 30, un èxit.

Apocalypto (2006)

Mel Gibson és un amant de les pel·lícules d’època, a Apocalypto ens porta a un lloc tan poc explotat al cinema com és el Mèxic Maya. Una altra vegada amb l’encert de ser rodada en l’idioma original d’aquesta civilització (encara que amb molt pocs diàlegs) ens explica gairebé a manera de documental la difícil convivència entre les diferents tribus. Una pel·lícula a reivindicar. Va poder recaptar 121 milions amb un pressupost de 40.

Hacksaw Ridge (2016)

Entre dificultats per aconseguir el finançament i complicacions en la seva vida personal va trigar deu anys per poder dirigir la seva següent pel·lícula. Explica la història real del soldat Desmond Doss que es va negar a portar cap arma en la batalla d’Okinawa durant la Segona Guerra Mundial. Unes escenes bèl·liques que són del millor que s’han vist en un cinema en molts anys i uns personatges carismàtics per a aquesta història una mica massa emotiva i amb un component religiós una mica passat de rosca, però tots coneixem com és en Mel. Amb la pel·lícula encara a la cartellera s’han recaptat 73 milions amb un pressupost de 40.

I fins ara aquesta és la filmografia de Mel Gibson com a director (com a actor seria molt més extensa). Sempre ha comentat que en qualsevol cas prefereix dirigir que no pas actuar, “ser el pintor és molt més divertit que ser la pintura”. Però la dificultat per aconseguir el finançament necessari a causa de la seva mala reputació fan que treure cada projecte sigui pràcticament una odissea. Abusos amb l’alcohol, resistència a l’autoritat, un divorci dels agressius, constants comentaris homòfobs, racistes i antisemites (en un negoci en general amb jueus en la direcció de les grans empreses del sector), una ambigüitat política digna d’estudi… Personatge repudiat i apartat del món del cinema durant anys en els quals va desaparèixer de tota producció (excepte rescats esporàdics per amics com Robert Rodriguez o Silvester Stallone) sembla que la meca del cinema li ha donat la condicional i  l’artista està renaixent de les seves cendres tornant a protagonitzar llargmetratges i dirigint projectes personals. De moment Hacksaw Ridge és la seva última mostra i es desconeix quina o quan en serà la propera. En el tinter hi ha la seva, múltiples vegades ajornada, pel·lícula sobre víkings, veurem si arriba a bon port.

Oriol Hernández

Oriol Hernández Zoom al director

Nascut a mitjan dels 80 al Baix Llobregat té un parell de graus superiors de professions en les quals pràcticament mai ha exercit. S'ha passat mitja vida en escenaris tocant la bateria o foten brams i intenta escriure quan se li ajunten dues frases al cap. Fins i tot ho ha intentat amb això del teatre. Es va ficar de cap en el món adult obrint una llibreria i més li valdria haver-ho pensat millor. Actualment col·labora fent crítiques de cinema al portal 'Terror Weekend' i a 'El cinefil' Ha vist infinitat de pel·lícules dolentes i ha cobert informativament diferents festivals amb el terror com a gènere preferit. Si algú no li ho impedeix per la força, seguirà fent-ho.

  • JRRiudoms

    16 de gener de 2017 #1 Author

    “component religiós una mica passat de rosca”.
    Per alguns, ser objector de consciència per motius religiosos és “pasar-se de rosca”.
    Atentamenrt

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*