Uns marines fugen d’una missió fallida i la mala sort els porta a travessar un camp de mines. Gairebé de manera paral·lela els dos protagonistes trepitgen una mina. Al primer no li va gaire bé… El segon es queda amb el peu posat sobre el dispositiu sense poder-se moure tot veient morir el seu company. La premissa de Mine augura un film ple d’angoixes i incerteses i compleix les expectatives. Poca aigua, un rescat que (si arriba) tardarà més de 50 hores i una localització força hostil: el desert.
Com és habitual en aquest tipus de pel·lícula tot el pes del metratge recau gairebé sencer en el protagonista Armie Hammer (Lone Ranger, The man from U.N.C.L.E.) i la veritat és que suporta molt bé la pressió. Per ajudar-lo hi ha una banda sonora que acompanya amb destresa tant els moments dramàtics com els d’acció i desesperació. I no seria just no mencionar els efectes visuals i la capacitat que tenen els directors Fabio Guaglione i Fabio Resinaro de mantenir-nos en tensió malgrat no sortim en cap moment de la sorra i les dunes. Els accidents naturals, les amenaces nocturnes i algunes visites inesperades fan que l’espectador no s’avorreixi en un film que per la simplicitat del seu argument podria semblar avorrit. No patiu, no ho és.
No és fàcil portar la càrrega emocional i mantenir el hype en una producció d’aquest estil. És per això que la pel·lícula també fa ús del flashback amb la intenció de mostrar la vida del protagonista i descobrir-nos els seus fantasmes personals. Aquest recurs té el seu sentit i en alguns moments és fins i tot brillant. La comparativa entre el moment actual i el passat és encertada però al final acaba cansant per reiterativa i intranscendent. En aquest sentit, si enlloc de 106 minuts la pel·lícula en tingués 90 el producte hagués quedat més rodó. Amb tot és una pel·lícula recomanables pels amants de la tensió i de les històries senzilles portades al límit.
Veredicte
El millor: l’estrès i els nervis que passa l’espectador veient com el pobre Mike les passa putes des del minut u.
El pitjor: l’abús del flashback/reflexió/miratge al final del film… A vegades allò de menys és més és cert.
Nota: 7
