Heroïcitats ‘teenagers’ en un film’sci-fi’ Heroïcitats ‘teenagers’ en un film’sci-fi’
El film 'Passengers' no acaba de convèncer el públic adult Heroïcitats ‘teenagers’ en un film’sci-fi’

Passengers és un sci-fi més aviat per a teenagers amb algunes ocurrències i una mitja hora inicial amb valors i elements atractius, a banda de picades d’ullet a la cinefília campal, que malauradament, en el seu gruix troncal, es dilueixen després en una història boy meets girl prou banal, tot i que l’escenari, l’interior de la immensa nau Avalon, és un dels més impactants entre els films futuristes recents.

Dirigeix el noruec Morten Tyldum, la variada filmografia del qual no permet, això no obstant, trobar uns trets distintius temàticament o estilística, si més no davant d’allò que ens ha arribat, més enllà de reconèixer-li certa eficàcia professional. Certament, és difícil veure característiques comunes entre el thriller policíac amb robatori d’obres d’art incorporat (Headhunters), no exempt d’humor negre i causticitat, amb l’excel·lent drama entorn del matemàtic Alan Turing (The Imitation Game), on a banda de centrar-se en el codificador alemany Enigma, s’aprofita per denunciar l’extrema intolerància i rigidesa de la societat britànica en ple context de la Segona Guerra Mundial, on la conyeta no treu el nas per enlloc.

El pare de l’invent més aviat és el guionista Jon Spaihts, que l’havia venut a la Weinstein Company. Els papers protagonistes que finalment encarnen Chris Pratt i Jennifer Lawrence els havien de fer Keanu Reeves i Reese Witherspoon;  el director havia de ser Brian Kirk. Spaihts és un guionista especialitzat en sci-fi, com ho demostra la seva important participació a Prometheus, de fet contractat per Scott Free, el segell de Ridley Scott, i a d’altres treballs previs com ara The Darkest Hour i, després, en un nivell més propi del còmic i de la fantasia adolescent, la recent Doctor Stranger. Passengers, que havia cridat l’atenció de Reeves fins al punt que volia posar diners en la producció, era un guió maleït que el 2007 ja constava en la llista negra dels bons guions que no trobaven producció. Finalment, els qui han donat la llum verda han estat Original Film i Company Films, els segells productors, sota distribució de Sony Pictures.

Només començar la cinta, el film no amaga (més aviat emfatitza) referències a Alien. A la nau Avalon, amb un viatge programat de 120 anys terrestres fins a una colònia a Homestead II, un planeta molt llunyà, van hivernats 5000 colons i una tripulació de 255 efectius. La manera d’anar entrant a la nau fins arribar on són les beines d’hivernació és molt semblant a la del cèlebre film de Scott, així com les pròpies beines i la manera com s’obre una d’aquestes a causa d’una anomalia, només transcorreguts 30 anys. El disseny dels interiors de la nau recorda els d’aquells de la nau Prometheus, o fins i tot d’Aliens, el segon installment de la saga amb la criatura del finat artista suís, H.R. Giger,  tot i que de dimensions molt més espectaculars que aquestes. També hi ha una referència al sector en forma de roda de la nau Discovery One de 2001: A Space Odyssey. Stanley Kubrick torna a ser objecte d’homenatge un cop Jim Preston (Pratt), un mecànic d’estar per casa, conscient que és l’únic que ha recobrat la consciència per error, i que l’esperen, amb molta sort, uns 50 anys de solitud per endavant, cerca refugi en el bar de la nau, clavat al de l’hotel Overlook de The Shining, i amb un bartender que respon al nom d’Arthur (excel·lent Michael Sheen), que remet al Lloyd del film de Kubrick, i que manté amb la clientela el mateix nivell de distància freda, però alhora d’atent serviment, i sempre amb la resposta i el somriure justos per agradar al client: un androide de cos amunt i rails a la part inferior per anar d’un extrem a l’altra de la barra. Tota la nau és per a ell: llavors ens ve al cap la solitud del personatge, al tenir-se només a sí mateix, en films com el recent The Martian (de Scott, no ho perdem de vista), o de l’excel·lent The Moon, de la mateixa 2001, de les dues Solaris, d’Alien, o de l’indiferent androide de Prometheus, que a l’inici del film ronda sol per les diverses dependències. També a l’Avalon hi ha un gimnàs, també Preston mata el temps escorniflant en la informació i vida d’alguns dels hivernats, i s’entreté amb d’altres ocupacions, s’alimenta al gran menjador estil Prometheus, on per cert només pot treure determinat nivell d’aliments, sense poder accedir a la millor alimentació dels passatgers amb l’estrella d’or. Preston es deteriora mentalment, i finalment, desesperat i després d’haver intentat matar-se al no poder “rehivernar-se” de cap manera, es fixa en Aurora (Jennifer Lawrence), una escriptora emergent amb estrella d’or que després sabrem que només tenia intenció de passar-se un any a la colònia per tornar a la superpoblada terra i escriure un llibre sobre les meravelles d’una vida en la idíl·lica Arcàdia. Més enllà de l’òbvia boutade del seu nom tot remetent a la Bella Dorment i al plot en forma de conte de fades que està a punt de descabdellar-se (el guió no s’amaga de l’artifici que suposen totes aquestes obvietats referencials en el millor estil postmodern), aquí és on rau l’autèntic interès de la proposta, el conundrum que salva de la crema tot el film. Perquè Arthur, malgrat que lluita amb tota la seva ànima, no podrà estar-se de despertar-la manualment per tal de tenir companya i no haver de passar la resta de la vida en embogidora solitud. Val a dir que tampoc ha estat escollida qualsevol companya (digues-li beneit al noi), sinó l’atlètica Lawrence d’actitud oberta i confiada. I d’aquí l’esqueix; perquè malgrat que a partir de l’aproximació d’aquestes dues ànimes solitàries, i de l’inevitable idil·li en el més ranci estil romàntic, això no obstant tant en boga entre els adolescents d’avui en dia, la cinta encerta a penjar damunt el conte de fades l’espasa de Dàmocles entorn de la veritat que ha fet que Aurora hagi despertat. Però allò cert és que el film de sci-fi que atreia per un seguit de motius, es tornarà durant una bona estona un producte teenager cada cop més avorrit amb les seves escenes cursis, com ara el viatge en vestit espacial fora de la nau (que desprès tindrà, això no obstant, la seva versió tràgica): un tòpic dels films a l’espai, i algunes més al bar i als restaurants de luxe amb cambrers–robot que parlen japonès i francès.

Quan n’apareix un altre en escena que es desperta accidentalment, el capità Gus Mancuso (Laurence Fishburne), s’evidenciarà, juntament amb un seguit cada cop més freqüent d’errades de tot el sistema de la nau (pèrdues de gravetat –que donaran lloc a una seqüència antològica a la piscina de la nau–, talls de corrent, fallades dels sistemes intel·ligents), que hi ha quelcom que no rutlla, la qual cosa puja l’interès del film de nou amb el misteri que es genera i, de passada, hem abandonat el romance per tornar al sci-fi.  Fishburne, per cert, passa a ser un recurs freqüent dels films de ciència-ficció des de la seva seminal i inquietant participació a l’excel·lent film de terror espacial: Event Horizon, de Paul W.S. Anderson, o als diversos Matrix, a Predators, The Colony, o The Signal.

Un tram final amb heroïcitats inversemblants, i una resurrecció a l’inrevés estil Blancaneus i els set nans, posen un colofó que culmina amb un cameo anunciat (pel que sembla una moda creixent a Hollywood després de l’aparició de Johnny Depp a Fantastic Beasts and Where to Find Them) materialitzat amb Andy García.

La cinta, malgrat que un divertiment diríem nadalenc, esdevé eclèctica en la millor tradició postmoderna. Com hem dit, no fa cap esforç per amagar l’artifici metafictici i les referències de les quals beu, també molt propi d’aquesta gens tranquil·litzadora tendència al cinema, a l’art, a la cultura i a la societat en general, que sembla anar incidint i anunciant la vinguda d’un món de plàstic i artefactes, on l’home i la màquina cada cop hauran d’anar semblant-se més entre sí, i el primer ha d’anar abandonant esperança, il·lusions, i fins i tot la natura emotiva que l’alimenta i la pròpia vida (el missatge negre que no passa res per deixar d’existir va guanyant perillosament posicions en els plots made in USA, principalment), en benefici d’una eterna casta superior que no deixarà de viure com a deus. Dos detalls: els estrats socials no han desaparegut (com es reflecteix per la injusta diferència d’esmorzars segons que siguis un VIP o un treballador qualsevol; al film es fa referència que la corporació que fa possible aquests tipus de viatges intergalàctics fa un negoci exageradament bo.

Arthur, desprès d’intentar contactar amb la terra per tots els mitjans, només troba com a solució enviar un missatge d’imatge de SOS per correu que trigarà sis anys a arribar i que li costarà més de 6000 dòlars, la qual cosa, donada la seva circumstància, bé és cert que li importa un rave. Aquest és un punt important que ja el patim a la nostra societat present: la nau li llança des del primer moment tot de missatges amables i tranquil·litzadors; la hostessa digital és tot amabilitat, però no hi ha previst cap canal per fer efectiva la queixa si la cosa no rutlla adientment, la sol·licitud d’auxili. El capitalisme consumista no atén veritablement el client, el qual queda desprotegit i sense queixa efectiva davant un mal servei; el que hi ha és un gest que sembla atent, rere del qual només hi ha el buit i el desinterès, una circumstància extensible a la política, a l’administració en general, als bancs, i a molts extrems de la societat ja actual. L’home va passant a ser un número, i el missatge postmodern és: “conforma’t”.

Veredicte

El millor: El disseny de la nau i dels seus dantescos interiors. L’escena de la piscina amb vistes a les estrelles. I naturalment, la crítica social sotto vocce, que malauradament no és prioritària en el producte, però hi és.

El pitjor: Tota la part teenager (els qui van al cinema), massa ensucrada. L’escena heroica final, absolutament inversemblant.

Nota: 6’5

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*