Una aventura galàctica més fresca Una aventura galàctica més fresca
'Rogue One' aprofita l'avantatge de no haver de fer servir els personatges originals Una aventura galàctica més fresca

Un bon fan d’Star Wars ja sap com començarà i com acabarà Rogue One. Tota la saga a partir de l’Episodi IV (1977) és un spoiler gegant de tot el que veurem i viurem en aquest spin-off. Però això no vol dir que la pel·lícula sigui menys gaudible. De fet, Rogue One té un gran avantatge i un gran inconvenient per estar col·locada on està col·locada dins la mega franquícia galàctica. La part positiva és poder crear tot un grup de personatges nous partint de zero (cosa que no va poder fer del tot J.J. Abrams amb l’Episodi VII). El director Gareth Edwards sap treure profit d’aquesta circumstància i treu molt de suc d’aquesta nova colla de rebels i de les aventures que viuran. La part negativa és la que comentàvem al principi. Ja saps que robaran els plànols de l’Estrella de la Mort i segurament podràs endevinar com acaben cadascun dels protagonistes. Però és igual…

Qui vulgui podrà intentar trobar “un nou Han Solo”, “un nou C3PO”, un nou el que sigui. Però la realitat és que Rogue one potser la pel·lícula més lliure i innovadora de totes les que han portat el títol o subtítol d’Star Wars. Els personatges no tenen cotilles ni un passat o un futur i per això poden jugar a plaer en una pel·lícula que és tot el que ha de ser una space opera. Guerra, guerrilla, missions impossibles, dolents molt dolents, bons molt bons i il·lusos i, cada deu minuts alguna brometa perquè tot passi millor. En aquest sentit tant el nou androide K-2SO com Chirrut Îmwe, el personatge interpretat per Donnie Yen, s’encarreguen amb èxit d’aportar la vis còmica a la funció. I pel mateix preu l’actor xinès et fa oblidar que a la pel·lícula no hi ha jedis (però sí fe en la Força).

Per molt que no sigui un dels episodis “oficials” i que no hi hagi els personatges mítics, Rogue One té suficient picades d’ullet com perquè els fans de la saga bavegin en més d’un moment. La més evident és Darth Vader. La seva sola presència en gran pantalla acompanyada de la (imprescindible en versió original) veu de James Earl Jones és motiu suficient per haver fet tota la resta. Si a més li sumem un parell de cameos que no revelarem ja tot plegat queda rodó i tothom surt feliç del cine.

Entre els encerts de la pel·lícula hi ha les escenes d’acció. Totes. Aquest film demostra que no calen espases làser per gaudir d’Strar Wars. Igual que no trobem a faltar els jedis, no trobem a faltar les espases perquè l’acció és constant (sobretot l’última i trepidant mitja hora) i la trama prou distreta sense esgrima espacial. Si se li ha de trobar punts negatius jo destacaria els dos personatges protagonistes. Jyn Erso (Felicity Jones) no acaba de ser l’heroïna que sí va ser Rey (Daisy Ridley) a l’episodi VII i Cassian Andor (Diego Luna) és un intent no gaire reeixit de Han Solo amb qui no acabem d’empatitzar del tot. Els secundaris, en canvi són molt més carismàtics i icònics. Començant per Saw Gerrera (Forest Whitaker) i acabant per la parella de xinesos Baze Malbus i Chirrut Îmwe (Wen Jiang + Donnie Yen) sense oblidar el pare de la protagonista, un sempre agraït Mads Mikkelsen i el nou androide. És una llàstima que tinguin pocs minuts perquè de cadascun d’ells se’n podria fer un altre spin-off només per gaudir-los més estona.

Rogue One és un film molt distret on és impossible avorrir-se. No és una obra mestra, ni marcarà cap abans ni cap després però és una pel·lícula honesta, valenta i fresca. I aquests no són adjectius gaire recurrents si parlem de segle XXI i Star Wars. Cap admirador de la saga sortirà empipat del cine i els que no ho són i busquin una bona guerra a les galàxies la tindran.

Veredicte

El millor: les escenes de lluita, ja siguin cos a cos o a l’espai i la banda sonora.

El pitjor: el poc carisma dels protagonistes i… molt molt previsible tot.

Nota: 8

Redacció

Redacció El cinèfil

'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a l’univers del cinema en tota la seva amplitud. El Cinèfil sigui una revista de cinema en xarxa i en català. Ens agrada definir-nos com una revista en xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. Ah, i tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*