En Merlí encara ens fa trempar En Merlí encara ens fa trempar
La sèrie tanca la seva segona temporada amb més de mig milió d'espectadors per capítiol En Merlí encara ens fa trempar

Ja ha acabat la segona temporada de Merlí i ho fa fet sense mostrar símptomes de desgast. Ni desgast en qualitat ni desgast en audiència. Més de mig milió d’espectadors han seguit fidelment les merlinades del protagonista i les anades i vingudes de la classe dels Peripatètics. La sèrie ha aconseguit un 19,3% de share (una de cada 5 pantalles catalanes mira Merlí) gesta gairebé heroica tenint en compte l’actual fragmentació de la televisió en aquest país.

12merli2-1

La sèrie també lidera les descàrregues per internet. La mitjana setmanal és de 116.000 usuaris únics i 250.000 reproduccions. Aquesta segona temporada s’han fet 2,5 milions de reproduccions de vídeos del programa fet que denota l’èxit de la sèrie entre els més joves, molts més acostumats als continguts a la carta.

La fórmula de l’èxit

Les raons de la bona marxa de Merlí són molt variades. Per no allargar-nos les hem resumit en tres tenint en compte que el que ara toca és analitzar i criticar la segona temporada. Així doncs anem al gra!

1- Una dolenta molt dolenta

A la primera temporada no hi havia un personatge que es pogués considerar el dolent. El director, el cap d’estudis eren els antagonistes del Merlí però no eren els dolents de la funció. En aquesta temporada la irrupció de la Coralina ha estat tota una revolució tant pels mestres com pels alumnes.

És una amargada, va coixa, ningú l’estima (ni la seva família) i la seva obsessió és fer infeliç el proïsme. Tan infeliç com ella. En un producte com aquest és molt recomanable la figura de l’arxienemic i l’actriu Pepa López encarna tot el que ha de ser aquesta figura a la perfecció. A cada capítol l’odies més i veus com ella es va quedant més i més sola. La catarsi final és absoluta. En primer lloc l’explosió del Pau Vilasseca quan li diu a la cara tot el que ningú no s’ha atrevit a dir-li. I, per últim, el seu tragicòmic desenllaç víctima d’una cisterna de vàter. El seu cadàver està tota una nit podrint-se al lavabo mentre tots els peripatètics estan de festa per l’institut. Poesia!

2- Més amor, més sexe 

No ens enganyem gran part de la sèrie descansa sobre els amors i desamors de la classe de segon de batxillerat (i els adults que els acompanyen). Continuen alguns amors platònics i en descobrim de nous. A més, la sèrie té el mèrit de traslladar a la pantalla el com i el per què els adolescents protagonistes viuen aquestes relacions.

Igual que la Coralina, la nova presència de l’Oksana és un encert per la sèrie. Noia misteriosa que arriba enduent-s’ho tot per davant i embolicant-se amb mitja classe sense tabús ni complexos. Però no només això. Es continua explorant la personalitat bisexual del Pol, el “gran mascle protagonista”, que en el fons potser està penjat del tot del seu amic Bruno… Per últim, Merlí continua exposant amb molta saviesa els amors no correspostos dels adolescents. Catalunya no dormirà tranquil·la fins que la el Marc no vegi que la Tània és tresor de dona i aquesta temporada li hem de sumar l’amor impossible entre l’Ivan i la Berta. No espereu que tot acabi bé… No tots els amors platònics acaben amb un final feliç.

3- Parlar i actuar com ells

Entrem en polèmica. El català destrossat! Que és un “jambo”? Què vol dir “semat” em preguntava una nouvinguda tot veient un dels capítols de Merlí? Algú a Twitter es queixava que als missatges de mòbil que surten en pantalla posa “jajajajaja” enlloc de “hahahahaha” que és la forma correcte de riure en català. Tampoc s’hauria de “pillar una taja” o “liar-se” amb un company de classe…. Però passa.

És una merda però els adolescents d’avui en dia no parlem com Pompeu Fabra. No ens enganyem. Ningú no parla com hauria de parlar i el català és una llengua que és atacada, deformada i dominada cada dia a tot arreu i en molts àmbits. Molt aixecar la veu perquè es carreguen alguns diacrítics però ens costa molt fer servir el català correcte i ens equivoquem molt sovint. També al periodisme. També a El cinèfil. Si vivim en aquest (trist) ecosistema lingüístic incorrecte seria molt estrany que els adolescents de la sèrie no parlessin com els adolescents del carrer. Segurament hi ha altres àmbits on fer pedagogia i no oblidem que TV3 ha programat El gran dictat durant una llarga temporada. Un periodista del TN no pot dir “semat” però un personatge d’una sèrie sobre joves ha de poder dir-ho. Si no ho fes perdria credibilitat. Si no ho fes els joves que tant miren la sèrie no s’hi sentirien tant identificats.

Veredicte:

Agradarà a: joves que se sentiran molt identificats i no tan joves amb ganes de saber què passa pel cap als més joves.

No agradarà a: espectadors que busquen sèries de “model nord-americà”.

Enganxometre: 8

Nota: 8

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*