Nou drama bèl·lic de Mel Gibson Nou drama bèl·lic de Mel Gibson
'Hacksaw Ridge' ens trasllada a la II Guerra Mundial Nou drama bèl·lic de Mel Gibson

Mel Gibson, després d’haver actuat a We Were Soldiers, on entre d’altres coses s’aborda el tremp i la resistència psíquica i física dels soldats en una situació sense esperança; d’haver reflectit el sentit del deure d’un home bo redimit d’un passat salvatge, inicialment desmotivat però activat demoníacament quan se’l posa contra les cordes a The Patriot; d’encarnar l’heroi escocès William Wallace, capaç d’aixecar tot un poble carregat de raó contra l’anglès opressor i invasor, notòriament superior i pèrfid, a Braveheart; de centrar-se, com a realitzador, en la figura de Crist a The Passion of the Christ, un home just i bo injustament executat pels envejosos del seu poble mitjançant l’invasor romà; d’aproximar-se amb Apocalypto a l’odissea d’uns mesoamericans en comunió amb la natura usats com a víctimes per al sacrifici pel poder maia (al caire del col·lapse i justament per això tot fent més absurd aquests assassinats rituals) i, encara pitjor, en sortir-se’n miraculosament de la mort certa i arribar a la costa tot fugint, topar-se amb l’arribada dels Conquistadores; i després que, de molt més jove, encarnés un dels nois australians sacrificats inútilment a Gallipoli, carn de canó menystinguda pels privilegiats en el context de la Primera Guerra Mundial… Després de tots aquests films, doncs, no estranyarà que l’actor i director segueixi ancorat en els contexts bèl·lics i en situacions crítiques carregades de violència on la destrucció física és sempre al caire d’abatre’s sobre els cossos dels justs i els innocents, amb tot detall gore possible que transmeti a l’espectador fidelment l’horror al qual els homes són capaços d’arribar, privador de tota lògica, de tota raó en les circumstàncies que s’hi viuen. I així, la seva següent pel·lícula, Hacksaw Ridge, abunda en la bondat del just amb ressonàncies pròpies de Crist que contraresta la follia, l’absurd i la maldat del món.

El film funciona des del punt de vista bèl·lic, un espectacle rendit a la cerimònia de l’horror que recordarà amb escreix tant els vint primers minuts de Saving Private Ryan de Steven Spielberg com, en la seva segona i tercera part, Full Metal Jacket, de Stanley Kubrick. Del primer film, la cinta es reserva per a l’últim tram l’atroç xoc entre les tropes americanes i japoneses dalt del Maeda Escarpment (rebatejat Hacksaw Ridge, que traduït lliurament vindria a significar la “Cresta trinxadora de carn”), a l’illa d’Okinawa, una operació cabdal en el domini del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial; del film de Kubrick, l’ensinistrament dels soldats per entrar en acció (que evidencia la follia i la manca de lògica en moltes situacions a la caserna en nom de la disciplina i del deure, grans despersonalitzadores de l’individu, on no s’accepta el diferent que no segueix fil per randa l’establert), i la concepció de l’enemic que té el recluta: algú absent, distant, el perill del qual poc que s’intueix.

hacksaw-ridge

En el film de Gibson, que conté un definit element biogràfic, hi ha una primera part que recull el background infantil i juvenil del protagonista: Desmond Doss (el biografiat), en la línia del gènere Americana. En  plena depressió dels anys 20, s’hi narra la raó per la qual Doss esdevindrà un pacifista que es nega radicalment a qualsevol forma de violència i, després, el descobriment d’una vocació guaridora que acabarà per fer-lo decidir a presentar-se voluntari a la guerra mundial malgrat que es nega a agafar el fusell (la qual cosa el farà patir tot tipus d’humiliacions de companys i superiors), car el que vol és servir com a sanitari en el combat segur de la guia de Déu). En aquest primer tram, serà important el seu pare, un home destrossat per la seva experiència en la Gran Guerra, qui recull amb horror la notícia que els seus dos fills s’han apuntat com a voluntaris a la nova conflagració justament perquè ell sí que té dimensió exacte de l’horror dels combats, que l’han tornat alcohòlic i amargat maltractador de la dona, la qual injectarà en Doss valors religiosos adventistes.

I és aquest factor religiós, juntament amb l’excessiva bonhomia del personatge el que acaba espatllant en certa mesura la funció, puix que a mig metratge, abans que comenci la carnisseria, ja ens permet endevinar, conscients que el director ens està duent a l’hort, que Doss serà pintat (amb ajut del rostre angelical de l’actor Andrew Garfield, en algun moment tant irritant com pot ser el d’Eddie Redmayne) com un sant amb un tractament un tant pla i ingenu. Val a dir, però, que va ser cert que Doss va tenir una actitud més que heroica en l’ofensiva militar, en salvar tot arriscant la seva pròpia vida la de molts soldats que es donaven ja per morts en aquell infern, per a gran sorpresa dels qui en la caserna es ventaven de ser molt mascles davant d’ell. Impensablement per a molts, això li va significar, sense disparar un sol tret, la Medalla d’Honor pels seus serveis més enllà del deure.

hacksaw1

Gibson, doncs, no acaba d’equilibrar el seu habitual discurs ple de tremendisme i vertigen, on hi ha una certa desesperança, un cert pessimisme esquitxat de nihilisme, amb l’encàrrec de recollir en forma de biopic exemplaritzant la gesta del personatge (que l’aproximaria als herois anònims que tant fascinen Clint Eastwood –Banderas de nuestros padres y Cartas desde Iwo Jima–, darrerament molt patriòtic), la qual cosa el fa caure en una certa carrincloneria i beateria.

Curiosament, aquesta història s’ha volgut dur a la pantalla des de després de la guerra, però paradoxalment el mateix Desmond Doss, un home d’altra banda profundament creient, es va negar sempre a vendre els drets, segons sembla perquè ell mateix era conscient que Hollywood exageraria els fets i els seus mèrits; negativa que diria molt a favor de la modèstia de la persona. No va ser fins al 2001 que Doss va donar el seu braç a tòrcer i es va fer un primer guió a càrrec de Gregory Crosby. El 2004 es volia fer fins i tot un documental. Però Doss va claudicar el 2006, i ha estat després de l’òbit que s’ha acabat fent el film.

No és la millor cinta de Gibson, però tot i així es pròpia d’ell pel que fa a la punyent fisicitat i a l’horror que conté, malgrat els altres ingredients.

Veredicte

El millor: l’exposició cruel, nua, verídica de l’atrocitat d’uns combats inhumans, el que remou l’espectador.

El pitjor: una exposició amb tractament un xic ingenu i amb components beats   quan s’intenta apropar els valors del personatge, un home bo i valent que creu que Déu l’ajuda, tot i que com a espectadors podem acceptar que els homes recorrin al més essencial per a ells en situacions de desesperació i pànic.

Nota: 7’5

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*