20 anys d’una nissaga de morts entre vinyes 20 anys d’una nissaga de morts entre vinyes
'Nissaga de poder', una sèrie que va trencar tabús i va revolucionar el país 20 anys d’una nissaga de morts entre vinyes

Aquest 2016 hem celebrat una efemèride que mereix ser recordada. Anem tard. Va ser el 28 de gener de 1996. Aquell dia TV3 va emetre el primer capítol de Nissaga de poder, una sèrie que cal reivindicar i recordar per diversos motius. Però per fer-ho posem-nos en situació. Estem als noranta i la televisió pública catalana només té 13 anys de vida. La sobretaula de les nostres llars ja ha tingut dues sèries nostrades com Poblenou (1994) i Secrets de família (1995). Totes dues havien tingut força èxit però el que estava per venir trencaria tots els esquemes.

nissga-de-poder

Josep Maria Benet i Jornet ja havia estat un dels homes darrere de Poblenou i sabia de què anava el tema. Acompanyat de Jordi Galceran i Lluís Arcarazo van canviar la ciutat de les anteriors sèries (Barcelona i Girona) per un ambient rural. La Catalunya profunda. La intenció era clara: homenatjar dues sèries que van petar-ho als 80 (Falcon Crest i Dallas) i adaptar-les amb trames pròpies i personatges adequats a la realitat catalana. Però el pas més valent i celebrat de Nissaga de poder va ser el d’afegir una component decididament negra la trama, un element nou a la ficció catalana.

Aquesta sèrie ja no va d’aventuretes quotidianes de famílies mitjanes. Això no és Gent del barri. Això és El padrino! I sí, perquè no podem tenir la màfia més cruel i visceral entre les vinyes del Penedès. Cagundena! Els catalans també sabem matar i ser mala gent, no? Encara que els insults i les paraules grolleres sonin més fortes en castellà. I els guionistes no es van quedar curts. En el total de 476 capítols va haver-hi 32 cadàvers. A un ritme de mort cada 13 capítols o el que és el mateix: crim cada dues o tres setmanes.

Un elenc mortal

Repassar els actors de Nissaga de poder és parlar de l’actuació catalana en majúscules. Els Montsolís són avui en dia actors i actrius de solvència contrastada. Emma Vilarasau, Jordi Dauder, Jordi Bosch i Palacios, Eduard Farelo, David Selvas… I això és només la família protagonista! També hi havia la Nina, Lluís Marco, Boris Ruiz, Alex Casanovas, Eva Santolaria, Rosa Novell… Un autèntic luxe cada tarda després del cafè i el Bona Cuina.

album001

La sèrie va ser tot un atreviment en aquell moment en que mig país encara estava escandalitzat perquè la Sue-Ellen feia el pendó mentre el seu marit s’estava morint.  A Nissaga hi havia incest! 15 anys abans que els Lannister de Joc de Trons i a la televisió pública catalana!! I és clar, els números de la sèrie eren espectaculars. La quota de pantalla va ser de 30%, 37% i 42% durant els seus tres anys d’emissió sumant 737.000 espectadors la darrera temporada. I era l’època del “Som 6 milions”. D’acord que no hi havia Internet, ni smartphones i que la televisió privada tot just començava però són números espectaculars.

La passada temporada de La Riera (la segona pitjor) va tenir una mitjana de  384.000 espectadors. Als seus anys bons ha arribat al mig milió i, malgrat això, és dels continguts amb més èxit del 3 a la carta. El fenomen va ser de tal magnitud que es van ventre tot tipus de productes i subproductes relacionats amb la sèrie. El llibre, el joc, la banda sonora…

nissaga

Podríem repassar trames, personatges, la decepció de l’últim capítol i aquell final poc digne en aquell vaixell a la deriva. Tot plegat donaria per un altre llibre! El que està clar és que Nissaga de poder va trencar motllos. Va superar tabús. Va posar-nos la mort de postres. Va obrir la porta a una TV3 desacomplexada que avui programa fa sèries d’èxit com Cites i Merlí. Potser han de passar anys perquè els insults en català sonin prou malament però el que està clar és que podem fer soap operas de gran nivell. Vinga, feu-vos un regal i recordeu aquells anys amb la cançoneta d’entrada entre les vinyes de la Catalunya central.

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*