L’exageració de les plomes L’exageració de les plomes
'No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas' és la nova comèdia romàntica de Maria Ripoll L’exageració de les plomes

El que més em va cridar l’atenció de la novel·la de Laura Norton va ser el títol, clar i directe: No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas. Una frase que segurament hem tingut ganes de dir a més d’una persona o a nosaltres mateixos. Maria Ripoll ha estat l’encarregada de donar vida als personatges del llibre però el resultat no ha estat del tot satisfactori.

El llibre té el to d’una comèdia romàntica i en els films d’aquest gènere s’accepta que les situacions i els personatges siguin un pèl exagerats i sobrepassats. En aquest cas però la sensació és de sobre actuació en molts moments, sobretot per part de la seva protagonista (Verónica Echegui). En termes generals un es pot sentir identificat amb el personatge de la Sara, el seu negoci no acaba de funcionar, els seus pares potser se separen, la seva germana de dinous anys diu que es casa i ni més ni menys que amb el seu amor d’institut… vaja que les coses no li surten com ella voldria. Tothom ha passat per això (més o menys), però en el moment de plasmar-ho a la pantalla tot queda massa exagerat i aquest punt d’identificació amb el personatge queda difuminat.

no-culpes-karma-por-gilipollas

El que sí que ha aconseguit Maria Ripoll, la directora, és captar el punt còmic del llibre. Certament és una pel·lícula divertida que plasma amb humor i bon gust els moments més delirants de la novel·la com ara l’escena de la masturbació. Per contra, es troben a faltar a la pel·lícula (i que sí que apareixen en el llibre), els moments més personals i de confidencialitat entre els personatges. Quan l’Aaron li explica a la Sara la seva infància complicada o quan el Roberto li diu a ella que marxa a viure a la Xina cinc anys… moments que personalment, crec que haurien aportat un punt de maduresa al film.

És evident que quan es fa una pel·lícula basada en un llibre no es pot exportar tot i que hi ha parts que s’han d’eliminar, en aquest sentit, Ripoll ha fet una bona adaptació dotant al film de l’essència del llibre. Malgrat això, el ritme de la pel·lícula és accelerat, sembla que tingui pressa per explicar la història i en alguns moments arriba a atabalar. Un dels elements que més apareix en el film és el monòleg interior, per transmetre els pensaments de la protagonista. Tot i que és un recurs molt vàlid, en aquest cas crec que se n’abusa i cansa.

VEREDICTE

El millor: Aconsegueix transmetre la positivitat del llibre

El pitjor: La sobre actuació dels personatges en alguns moments del film

Nota pel·lícula: 6 // Nota adaptació: 7,5

Luana Valls

Luana Valls Cap de redacció d'El cinèfil

Nascuda al Brasil la Luana Valls és graduada en Periodisme, Cinema i Televisió per la Facultat de Comunicació Blanquerna. Ha treballat en diferents mitjans de comunicació escrits com el 'Diari Ara' i 'El Periódico' i també té experiència en el camp del cinema de la mà de la productora catalana Batabat i realitzant la cobertura informativa de festivals de cinema arreu de Catalunya. Des del principi, unida a aquesta aventura cinèfila amb ganes i il·lusió

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*