‘Que dios nos perdone’ i ens agafi confessats ‘Que dios nos perdone’ i ens agafi confessats
El film és a la vegada un thriller i una 'buddy movie' ‘Que dios nos perdone’ i ens agafi confessats

La compenetració entre dos inspectors d’homicidis enmig d’un cas complex, com pot ser el d’un assassí en sèrie, ja ens sona. Matthew McConaughey i Woody Harrelson són els dos personatges que deuen haver encaixat en aquesta descripció, però a partir d’ara no seran els únics, perquè Rodrigo Sorogoyen (8 citas) ens porta una situació molt semblant però a l’espanyola. Antonio de la Torre i Roberto Álamo són els encarregats de donar vida a dos inspectors d’homicidis espanyols.

L’estiu del 2011 és el context ideal per emplaçar-hi un thriller de les característiques en ens ofereix Que dios nos perdone. La visita del Papa Benet crea l’acció de rerefons que pressiona les forces de la llei a mantenir la discreció mentre s’emprèn una persecució a cegues per detenir el criminal. El criminal, de perfil psicopàtic, mata dones vulnerables i d’edat avançada mentre és víctima dels seus propis traumes infantils. Aquest aspecte característic en la gran majoria de ments psicopàtiques serà el fil a tibar per solucionar el trencaclosques madrileny.

370084

Unes interpretacions d’infart tant d’Antonio de la Torre com de Roberto Álamo acompanyen un guió impecable i ple de detalls que és impossible que deixi indiferent l’espectador. També és mereixedora d’aplaudiments la interpretació de l’antagonista, tot i que més breu, plena dels matisos necessaris que cal que expressi un dement com el que interpreta.

La soledat és un leitmotiv que es repeteix al llarg de tota la història de Sorogoyen. Tots i cada un dels personatges que veiem aparèixer pateixen la soledat de l’ésser humà d’una manera o altra. Aquest és el fil que uneix les vides a qui els actors donen vida a través de les pantalles, i tot i que potser no és de les primeres coses que notem en el moment de capbussar-nos en la precarietat de la situació, sí que de mica en mica el cos es va contraient a causa del patiment intern de cada un d’ells.

Els petits detalls com les picades d’ullet religioses (la visita del papa, les confessions amb un capellà jove, les informacions o escena amb un capellà més antic), tramen un rerefons dur, cruel i colpidor que fa que l’espectador encara s’endinsi més en els sentits que pot despertar.

En definitiva, un thriller buddy movie (literalment “pel·lícula de camarades”) amb trets poc originals que sumats el fan un film excels i estremidor alhora. Una petita gran joia que ens deixa el Festival de San Sebastian i que, sens dubte, és cita obligatòria al cinema.

whatsapp-image-2016-09-19-at-15-15-20

Veredicte

El pitjor: Alguna casualitat gairebé improbable que fa perdre volada, especialment en les vessants més emocionals dels personatges

El millor: la tensió que se’n desprèn i que manté l’espectador atrapat, en part, per les magnífiques actuacions dels dos protagonistes.

Nota: 9

Irene Solanich

Irene Solanich L'escena del crim

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*