Per què continuo mirant ‘The walking dead’? Per què continuo mirant ‘The walking dead’?
Unes quantes raons per continuar mirant la sèrie o no Per què continuo mirant ‘The walking dead’?

 

Us aviso, estimats lectors: estic escrivint sobre The walking dead, un dia després d’haver vist el primer capítol de la setena temporada. Un capítol que accentua fins a l’infinit el patiment de l’espectador, i que m’ha fet preguntar: per què continuo mirant The walking dead?

A The walking dead el món s’ha vist envaït per un virus que converteix els humans en zombies. Els pocs humans que queden vius, capitanejats per en Rick Grimes, hauran de fer el que faci falta per sobreviure. No és un argument gaire original, oi? Tampoc ho és la dinàmica que segueix la sèrie al llarg de les sis temporades. Simplificant, i posant un toc d’humor, es podria resumir així: grup d’humans (Rick team) troba zombies; zombies maten a algú poc important del Rick team; Rick team es fusiona amb un altre grup d’humans (sinó la sèrie es quedaria sense protagonistes); Rick team lluita contra un grup d’humans amb líder dolent a qui acaben vencent; grup d’humans (Rick team) troba zombies… i així successivament.

twd

Així doncs, de nou em pregunto: per què continuo mirant The walking dead

1 – Pels guionistes: si tenim en compte la simplicitat argumental abans comentada, la lògica ens diu que els guionistes de la sèrie són uns genis, per haver aconseguit mantenir enganxats a tants espectadors al llarg de sis temporades (estem parlant d’una de les sèries amb major nombre de seguidors al món), ampliant abastament el seu públic a priori objectiu, el de gènere.

2 – Pels protagonistes: The walking dead té uns quants protagonistes carismàtics (i ben interpretats), començant per en Rick Grimes, qui pateix una evolució al llarg de la sèrie molt interessant. Si no fos així, la sèrie seria un fracàs. O us imagineu Perdidos funcionant sense en Jack, Sawyer, o Hugo (per dir-ne uns quants)?

3 – Per la seva elaborada producció: tot i la seva simplicitat, la sèrie té capítols memorablement dirigits (com els dos últims de la sisena temporada), que denoten la vocació de transcendir dels seus creadors. No en tenen prou amb ser una sèrie entretinguda, volen que sigui considerada una de les grans. I es nota.

4 – Però, per sobre de tot, ho segueixo veient per un… diguem-ne… “masoquisme inconscient“. Acabem empatitzant amb els personatges, i volem saber quin serà el seu destí. En aquest sentit, la sèrie et provoca una tensió constant que, mentre la vius, és desagradable, però que tot i així, genera addicció. Masoquisme inconscient. Us haig de dir, però, que l’últim capítol (sense spoilers, només diré que és d’una crueltat brutal) ha fet conscient el meu masoquisme, fent-me plantejar el següent: continuaré mirant The walking dead?

Dilluns vinent ho sabrem.

the-walking-dead-parque-tematico-2016
Marcel Pujol

Marcel Pujol El serièfil

Nascut a Barcelona l’any 1983, és Llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Marcel Pujol escrivia al blog de cinema 'Marchelo’s Wei' i es defineix com a cinèfil i serièfil empedreït. En el terreny de la literatura, l’any 2014 va publicar el seu primer llibre, 'Tu i jo, living style (Editorial Aurifany) i el 2015 va escriure un dels relats negres de l'antologia 'Els crims nostrats' (Edicions Xandri). Els seus inicis professionals al món del dret els va viure treballant d’advocat del torn d’ofici laboral i actualment es dedica al món dels recursos humans, combinant la seva feina amb la passió per escriure.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*