L’infern de Dante al cinema L’infern de Dante al cinema
Crítica de la pel·lícula 'Inferno' adaptació literària del llibre de Dan Brown L’infern de Dante al cinema

La sèrie de pel·lícules amb el professor de la Universitat de Harvard, Robert Langdon, té una cosa en comú amb la sèrie de films de James Bond: els impressionants periples turístics que van desgranant-se a mesura que avancen llurs respectius metratges. Això sí, les aventures d’aquest professor, creació literària de Dan Brown, tenen un plus pel fet que el personatge és un historiador de l’art (especialitzat en la iconografia religiosa) i simbologista (especialitat inventada per l’escriptor car allò adient hauria d’haver estat semiòtic); i és que, mercès a Dan Brown, en les adaptacions cinematogràfiques descobrim alguns secrets de la història (de vegades agafats amb pinces) no només en els quadres i d’altres peces d’art que s’usen com a pistes de l’argument, sinó també d’indrets històrics amb valor turístic que mai no podrem visitar i/o que desconeixíem. A The Da Vinci Code, tot el món va saber entorn de l’existència d’esglésies dels templers com ara Temple Church o la Rosslyn Chapel d’Escòcia; a Angels & Demons (que és la primera novel·la de la saga, però el segon film), l’Arxiu Secret del Vaticà, o el passadís secret que duu des del Vaticà fins al Castell de Sant Angelo (el Passeto di Borgo); i ara, a Inferno, sense dubte l’espectacular i immensa cisterna basílica de Santa Sofia (que ja apareix a d’altres films com ara, significativament, From Russia with Love, amb Sean Connery com a James Bond), i els  corredors secrets i l’entresolat del Palazzo Vecchio de Florència. Cert que el marc de Langdon de moment és més restringit: Europa (amb preferència per Itàlia, pel que es veu), i ara també, a Inferno, Constantinoble, però tot arribarà. En definitiva, doncs, el típic blockbuster en indrets exòtics per continuar meravellant la gent. Abans, el públic dels seixanta ho rebia de bon grat car no viatjava com ara; i doncs ara, a què respondrà? Sempre es podrà especular entorn del fet que malgrat que es viatja molt més, també hi ha molta gent que segueix sense poder-ho fer, a banda de la coartada cultural, naturalment.

Inferno és la quarta novel·la amb les aventures de Robert Langdon, però el tercer film, dirigit per Ron Howard com ara els dos precedents. La tercera novel·la, The Lost Symbol, va estar a punt de ser duta a les pantalles, i a mitjan 2013 havia de començar la preproducció. Però sobtadament, el juliol del mateix any, Sony Pictures va anunciar que es passava a adaptar Inferno, tasca de David Koepp, també un dels responsables d’Angels & Demons.

inferno

Malgrat que es tracta d’una producció pensada en gran, allò cert és que el film resulta una mica avorrit per reiteratiu. Òbviament, la culpa (si cal parlar en aquests termes), comença en el propi escriptor, que sembla haver trobat la fórmula perfecta, mentre duri, per fer llibres com a xurros entorn de Langdon. Com en els films de Jamens Bond, sovint hi ha una amenaça internacional (l’antimatèria a Angels & Demons, un virus que acabi amb la humanitat a Inferno), tot d’organitzacions governamentals i insospitades divisions d’aquestes (com ara la branca estil SWAT de l’Organització Mundial de la Salut a Inferno), i sobre tot un/s sonat/s que amenaça/en la pau i el Statu Quo, de vegades en clau religiosa. A banda, Langdon resulta freqüentment sospitós del que intenta esbrinar. Curiosament, sempre hi ha un personatge femení comparsa, o gairebé, i tot de sorpreses i girs de per mig mentre Langdon, molts cops tot corrent i fugint d’alguna cosa durant tot el metratge, segueix les preceptives claus i pistes que deixa el/s sonat/s. La fórmula ja cansa per ben cuidada que estigui la mise-en-scene, i per rodó que sigui el timing i la fotografia de l’adaptació cinematogràfia. Un símptoma: el box office del primer cap de setmana al Regne Unit fou de menys d’un terç del de The Da Vinci Code, i de gairebé la meitat del corresponent a Angels & Demons.  

Tot això queia simpàtic a The Da Vinci Code, s’acceptava a Angels & Demons perquè la cinta resulta fins i tot millor que la primera des del punt de vista argumental (tot i el demencial desenllaç), però a Inferno és pura rutina. Fins i tot Tom Hanks sembla un xic fart de fer el paper. El plot és falsament enrevessat, els girs acaben per importar poc, les pistes ja no tenen gràcia, i l’única cosa que ens manté atents és justament reprendre consciència de com de boniques són Florència, Venècia i Santa Sofia, a banda que ens vingui de gust llegir la Divina Comèdia de Dante, o tornar a visitar els Uffizi i el Palazzo Vecchio.

Veredicte

El millor: Els indrets turístics.

El pitjor: Un dejà vu generador de badalls.

Puntuació: 6’5

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*