Un viatge amb tren mal organitzat Un viatge amb tren mal organitzat
Crítica de l'adaptació cinematogràfica del best-seller 'La chica del tren' Un viatge amb tren mal organitzat

La lentitud pausada en els thrillers sempre l’he trobat un risc per a l’espectador. Si es porta de la manera adequada, amb els alts i baixo de tensió precisos, es crea una aura gris i de tensió que capta l’espectador. Ara bé, quan no s’aconsegueix crear aquest ambient d’intriga, l’espectador s’avorreix i desconnecta, cosa molt perjudicial en un thriller.

Aquest és el cas de The girl on the train (La chica del tren), una història creada per Paula Hawkins i adaptada al cinema per Tate Taylor. Si bé és cert que la novel·la aconsegueix crear una bona ambientació i plantejament per un final massa precipitat, segurament la pel·lícula funciona una mica al revés. The girl on a train ens explica la història de tres dones, aparentment llunyanes però lligades per un fil invisible d’infidelitats. Rachel, la qual dóna nom a la novel·la i a la pel·lícula, és una noia que viatge cada dia amb tren per, aparentment, anar a treballar. En aquest trajecte observa una petita urbanització on antigament havia viscut i enveja la vida d’una parella (Megan i Scott)  que contempla des del compartiment del tren. La veïna d’aquesta parella és la dona (Anna) amb qui el marit de la Rachel se’n va anar quan la aquesta última va començar a patir episodis d’alcoholisme sever. Un dia, la Megan desapareix i comença una investigació policial en la qual totes tres s’hi veuran empeses d’una manera o altra.

981be66afccfa9de_mcdgion_ec077_h

Un plantejament força interessant a tres bandes, però que es perd en la senzillesa i a vegades artificialitat de la trama. Sovint m’enamoren els arguments simples que acaben desembocant en un crim més complex, penso ara amb Before I go to sleep (No confíes en nadie, 2014), la qual va passar pel cine sense pena ni glòria sense merèixer-ho. Però l’adaptació del best-seller de Hawkins es perd en la simplicitat de l’argument traslladat a la complexitat de les cronologies, per desembocar en un final massa pla i previsible.

La primera part de la pel·lícula ens presenta la vida de les tres dones; el seu dia a dia complementat amb un seguit de flashbacks que ens permeten saber d’on vénen i perquè actuen tal com ho fan. No obstant això, la pel·lícula es perd entre flashbacks i flashforwards i descol·loca l’espectador (jo havia llegit el llibre feia temps, i més o menys sabia on em ficava, però els meus acompanyants, no, i no van poder seguir la pel·lícula fins a la segona part). Les ambigüitats i similituds dels personatges fan que l’espectador no pugui empatitzar-hi com caldria (segurament, a diferència del llibre), i això fa que arribem al clímax de la pel·lícula, la segona part, sense sentir cap emoció pel què està passant. El vincle que s’havia de crear entre l’acció i l’espectador en un principi no existeix i això es menja les ganes de tenir un final sorprenent característic dels thrillers.

maxresdefault-8

Les interpretacions de les tres protagonistes són molt ajustades i vàlides, però ho són tant que s’acaben menjant els personatges, de manera que en veure la pel·lícula veig Emily Blunt (Into the woods, Sicario), Rebecca Ferguson (Florence Foster Jenkins, Hercules) y Haley Bennett (The Equalizer, Marley and me) i no pas la Rachel, l’Anna i la Megan. Aquest fet tampoc m’ha permès entrar en el món gris que es pretén crear, i ha continuat incrementant l’atmosfera artificial en la qual m’he vist obligada a entrar.

I ja per últim, un dels temes que més m’ha descol·locat (com a lectora que també sóc), és que l’acció no sigui a Londres, tal com narra el llibre, i es traslladi a Nova York. És un fet que ja em va encuriosir quan va sortir la promoció i tràiler de la pel·lícula i que tenia l’esperança d’esclarir-lo en veure la pel·lícula. Però el dubte segueix persistent.

Així doncs, The girl on the train ens deixa un argument força artificial, mal plantejat i acabat d’una manera previsible i ràpida (aquest últim tret li atribueixo a l’autora original del llibre i no a la pel·lícula). En definitiva, un thriller que podria haver enlluernat el públic per l’aura que se suposava que havia de despendre, però que no aconsegueix connectar.

Veredicte

El millor: la fidelitat amb el llibre. És possible que els lectors i fans de la novel·la, els quals hagin pogut seguir el caòtic plantejament, els hagi agradat l’adaptació.

El pitjor: Un inici desordenat i caòtic que no permet connectar ni amb els personatges ni amb l’acció

Nota: 5

Irene Solanich

Irene Solanich L'escena del crim

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*