Telesèries americanes: de pells i de colors Telesèries americanes: de pells i de colors
Els crims racials són una realitat preocupant que va en augment Telesèries americanes: de pells i de colors

Ja fa uns quants mesos que vull escriure aquest article. M’assalta la idea cada cop que a les notícies apareix un nou crim comès per la policia dels Estats Units. I m’assalta aquesta idea per una raó ben òbvia: massa vegades el mort és una persona jove i desarmada amb la pell de color negre. Tots sabem que el racisme continua existint, a desgrat de lleis de drets civils i d’altres intents de regular la situació. No cal anar gaire lluny per constatar-ho, només cal pensar en el cafre de Donald Trump aspirant a la presidència del país amb un munt de seguidors al darrere.

Quan m’arriben les notícies dels nois negres tirotejats, se’m posa la pell de gallina, però també em plantejo, com a insaciable consumidora de sèries, fins a quin punt aquestes sèries són fidels a la realitat. Evidentment, només algunes. De fet, molt poques. I citaré en aquest sentit l’esplèndida American Crime que, en la seva segona temporada, s’ocupà precisament de disseccionar el tema del racisme (i l’homofòbia) amb honradesa, contemplant-lo des de tots els angles i implicant sense discriminació positiva el conjunt de sectors en joc. També podem parlar de propostes que destapen situacions possibles i intenten fer reflexionar l’espectador. És el que sempre ha fet Llei i ordre: Unitat de Víctimes Especials i que també trobem, amb un enfocament diferent però molt efectiu, a Orange is the New Black.

maxresdefault-6

American Crime

Tanmateix, la majoria de productes televisius seriats resulten d’una sibil·lina perversió, en especial, evidentment, si són sèries policíaques o judicials. En general, fan veure que tracten els temes igualitàriament, que els policies i els advocats defensen de la mateixa manera tota mena de gent, sigui del color que sigui. Però en el fons del fons, l’abisme racial ‒que va estretament lligat a l’abisme de classe, econòmic i educacional‒ acaba mantenint-se inalterable. Pensem en sèries com Blue Bloods, The Closer, Rizzoli and Isles, Major Crime, totes les franquícies de C.S.I. i un llarg etcètera. Totes són una exaltació del cos de policia, en especial les dues primeres. La policia podrà cometre errors, això és clar, però sempre seran errors ocasionals i sempre es resoldran com Déu mana. En contrapartida, com a “col·lectiu salvador”, la policia sortirà indemne en tots els casos. I no només indemne, sinó reforçada en la seva tasca i en el seu corporativisme, sovint justificant la pena de mort i recolzant un munt de bestieses en nom del bé comú.

Sé que alguns pensareu que no estic descobrint cap novetat i que les sèries que he citat estan concebudes precisament per tal que res no canviï. I tindreu raó. No són The Wire ni tenen una veritable voluntat realista. No passen de pur entreteniment, direu. Però no, aquesta afirmació té un punt equivocat, ja que, sigui com sigui, el missatge subliminal que transmeten anirà quallant sense que ens n’adonem.

Malgrat tot això, però, encara hi ha quelcom que em sembla més fal·laç, per més que pugui sorgir d’una voluntat de millorar les coses. Em refereixo a la qüestió de les quotes. En totes les sèries americanes ‒TOTES SENSE EXCEPCIÓ‒ les quotes es mantenen escrupolosament. Recordeu la que vulgueu, sigui la que sigui. Totes inclouen en el seu planter de protagonistes (o de secundaris importants) personatges de totes les pells, de tots els colors. Serveixen les que he citat més amunt, però n’afegeixo unes quantes més, on de seguida reconeixereu afroamericans, hispans, asiàtics o indis en el repartiment principal: Rosewood, Assassinat en primer grau, Scandal, Quantico, Com defensar un assassí, Castle, Ments Criminals, El mentalista, Bones, Hawaii 5-0, The Good Wife, etcètera, etcètera. I aquí només n’he citat de policies i advocats, però el mateix passa amb la resta: Anatomia de Grey, Nurse Jackie, Torn de nit, Modern Family…

fotozoom-conoce-personajes-rosewood_mdszom20160415_0001_3

Rosewood

La cosa no s’acaba aquí, perquè darrerament proliferen també els afers amorosos interracials i les parelles mixtes. Evidentment, estic seguríssima que n’hi ha moltes als Estats Units, però em meravella la normalitat amb que tracta el tema la televisió. Potser volen aconseguir que la gent s’acostumi a veure-ho natural. O potser volen convèncer el món que tot va més bé del què va en realitat. En qualsevol cas, quan sents pontificar Donald Trump o veus a les notícies l’enèsima mort d’un noi negre i innocent, qualsevol semblança entre la realitat i la ficció s’esfuma. És llavors quan t’adones que la realitat sempre és més dura, més amarga i, sobretot, molt més difícil de modificar.

Anna Maria Villalonga

Anna Maria Villalonga El crit de l'òliba

Nascuda a Barcelona l’any 1959, és llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica i professora de literatura a la Universitat de Barcelona. Especialista en l’Edat Moderna, combina la recerca i les publicacions sobre aquesta època amb l’activitat divulgadora i investigadora al voltant del gènere negre. Ha publicat diversos estudis d’investigació sobre la novel·la negra catalana i les seves ressenyes i articles apareixen periòdicament en diferents mitjans. El 2013 va publicar 'Les veus del crim' (Alrevés Editorial) i va coordinar les antologia d’històries negres 'Elles també maten' i 'Noves dames del crim' (2015, Llibres del Delicte), que inclouen relats propis. L’any 2014 va publicar la seva primera novel·la, 'La dona de gris' (Llibres del Delicte i Navona en castellà). En matèria cinèfila ha fet crítica en diversos mitjans, entre els quals el seu bloc especialitzat 'El racó de l'Anna', la revista digital 'Barcelona Review', la publicació 'D'un roig encès' i la revista 'La lluna en un cove', on tenia una secció sobre cinema de culte titulada 'Fora de cartellera.

  • Pilar García

    31 d'octubre de 2016 #1 Author

    Coincido con tu reflexión. En mi opinión estas series presentan a una sociedad americana pseudoperfecta, en la que el racismo apenas existe, y cuando aparece es el móvil de algún asesinato, y se investiga y castiga de forma imparcial y ejemplar. Series que nos hablan de una convivencia interracial excelente y normalizada dentro de los lugares de trabajo y de los organismo públicos.
    Creo que nada más lejos de la realidad.

    Respon

  • Shaudin Melgar-Foraster

    3 de novembre de 2016 #2 Author

    Se’m fa una mica difícil opinar perquè fa anys que no miro sèries. D’altra banda visc a l’Amèrica del Nord i, tot i que el Canadà és força diferent dels Estats Units, conec millor el país del sud, em sembla, que vosaltres. Els Estats Units és un país complicat i gens uniforme: pots trobar-hi moltes tendències i molt oposades; depèn de quin lloc es tracta: nord, sud, est, oest, midwest, una ciutat cosmopolita o una petita ciutat, de vegades segons el barri. Es pot dir que això passa en altres països, però als Estats Units és marcadíssim. També he de dir que l’americà és en molts casos una persona generosa, i quan s’assabenta d’injustícies i les compren vol posar-hi remei. El problema és que una gran part de la població és terriblement ignorant. Pel que fa a les sèries (si més no les que són de fa anys) i el cinema, és una barreja d’això que has dit: “Potser volen aconseguir que la gent s’acostumi a veure-ho natural. O potser volen convèncer el món que tot va més bé del què va en realitat”. Les dues coses per igual, no en tinc cap dubte.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*