No podia deixar passar més temps. Aquest és el meu setè article sobre les bandes sonores del cinema de Hollywood, on he repassat partitures de grans noms com John Williams, Hans Zimmer o Danny Elfman, però és gairebé obligatori mencionar un altre dels grans compositors joves del Hollywood de la segona meitat del segle XX: James Horner.
Si bé és cert que en el meu anterior article sobre la música de Star Trek hi era present (ja que en va fer la música de la segona i tercera pel·lícules), a James Horner no li havia dedicat cap article, i l’oportunitat que em brindà aquest cap de setmana passat l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya amb el seu programa OBCinema a L’Auditori de Barcelona, era perfecte: el passi del cèlebre film Titanic (1997) de James Cameron amb la interpretació en directe de la seva banda sonora al llarg de les més de 3 hores de durada de la pel·lícula. Un concert que, sens dubte és un gran homenatge a James Horner, qui tristament ens va deixar el 22 de juny de 2015 en un fatídic accident d’avioneta.
Dirigida per Ernst Van Tiel, expert en direcció de bandes sonores com la meravellosa música del film The Artist (2011) i que col·labora per primer cop amb l’OBC amb Titanic, l’orquestra va estar magistral. No és senzill sonar melancòlic i nostàlgic quan tractem el vaixell solcant les aigües, romàntic quan surten Jack i Rose a escena, i èpic i brutal durant el famós enfonsament del transatlàntic. I l’OBC ho va aconseguir i amb escreix.
I com tants altres cops en aquests concerts, l’orquestra no estava sola. Per una banda, Clara Sanabras, col·laboradora habitual dels cicles OBCinema (ja va participar a Gladiator Live i a Lord of the Rings: Fellowship of the Ring Live), interpretava els cants de sirena tan característics de la part més nostàlgica del film. I la part més irlandesa la posà Eric Rigler, tant a la gaita com a la flauta solistes. El nom d’Eric Rigler potser a molts no us diu res, però la seva presència és senzillament un luxe, ja que és precisament ell qui va enregistrar aquests instruments a la mateixa banda sonora original de Titanic l’any 1997.
A continuació teniu l’enregistrament d’un assaig d’ells dos amb la Stavanger Symphony Orchestra noruega l’any 2015, conduïda pel propi James Horner, poc més d’un mes abans del fatal accident d’avioneta; llàstima que l’orquestra no és l’OBC, però és fàcil fer-se una idea de com ressonava l’Auditori aquest cap de setmana passat:
Però falta anomenar la, potser, col·laboració més sonada (si em permeteu el gag) de la vetllada. El Cor Infantil Amics de la Unió va revestir excel·lentment les harmonies de l’orquestra amb les seves veus celestials en una anecdòtica sonoritat que és molt important tenir en compte, ja que al film no hi ha cors. Bé, sí, però no. James Horner sí que va compondre per un cor infantil, i de fet es va enregistrar, però no va ser pas usat a la versió final del scorel: en el seu lloc el mateix Horner va tocar uns cors sintetitzats amb un teclat, ja que el compositor volia allunyar-se tan com fos possible de la sonoritat eclesiàstica, ja que no hi ha res diví en la tragèdia del Titanic. No obstant això, el resultat final en el film és xocant, sobretot comparant la versió en directe amb un cor infantil real. Observem l’escena quan el Titanic solca les primeres aigües de Southampton, directament de la pel·lícula, amb els cors sintetitzats:
A continuació observeu la mateixa escena, en directe i amb un cor infantil (arranjada lleugerament diferent, a més), la diferència és palpable; malauradament la gravació tampoc no és de Barcelona sinó de Moscou:
Però centrem-nos en l’OBC, i en la composició de la música que varen interpretar. Titanic es va endur l’Òscar a millor banda sonora aquell any 1997, i si bé no és la millor banda sonora de James Horner (en la meva humil opinió la superen els scores de Willow (1988), Legends of the Fall (1994), Braveheart o Apollo 13 (ambdues del 1995), per citar-ne alguns), sí que és una música que acaba bevent d’aquestes grans composicions anteriors, i això la fa molt gran, ja que lluny d’autoplagiar-se (fama que guanyaria Horner anys després), aquí ho utilitza com a inspiració per crear música amb personalitat pròpia.
Per exemple, les gaites i les flautes de Braveheart, si bé a Titanic són irlandeses i no escoceses, hi són presents en moments musical i argumentalment anàlegs, on la gaita i els violins es fonen en una majestuositat difícil d’igualar, com s’ha pogut veure a l’anterior vídeo on Eric Rigler i Clara Sanabras assajaven amb Horner a la batuta de l’orquestra.
D’altra banda, Horner usa amb habilitat els ritmes bèl·lics propis de les pel·lícules clàssiques de la Segona Guerra Mundial de meitat de segle XX però amb orquestracions més contemporànies i sincopades, on els violins copsen tota la sonoritat i els metalls apareixen únicament en els moments clau. Això ho va usar amb gran èxit a Willow ja al 1988, o fins i tot a Aliens al 1986, i Horner, és clar, ho segueix aprofitant, fins i tot amb el mateix element distintiu que a Willow: una percussió estrident i metàl·lica en certs moments que serveix per augmentar la tensió harmònica del moment, com es pot percebre al següent tall interpretat, ara ja sí, per l’OBC:
Addicionalment, trobem reminiscències de la música que va escriure per al film Apollo 13 just dos anys abans, principalment en la forma com usa el contrast angelical del cor infantil amb l’èpica de la percussió i l’orquestració més militaritzada, que Horner usarà de la mateixa forma a Titanic: afegir misticisme, romanticisme i rellevància humana a la tragèdia que està succeint a la pantalla. És clar, Horner ho usa aquí per ambientar els últims moments de l’enfonsament del vaixell, quan ja gairebé tot està inundat i el fatal desenllaç és imminent per tothom. Podem veure-ho en el següent tall, també interpretat fantàsticament per l’OBC:
Una innovació que sí va aplicar Horner a la seva pròpia música aquí, i que és més que possible que s’inspirés en les melodies de la compositora i cantant new age Enya, és la inclusió dels cants de sirena que sorgien en els dos temes més recurrents al llarg del film: el tema d’amor i el tema de l’Absolució (el leitmotiv de les vides humanes que es van perdre a l’oceà). A continuació podem veure i escoltar Clara Sanabras fent el cant de sirena del tema d’amor a la famosa escena del primer petó entre Jack i Rose a la proa del Titanic, acompanyada de la secció de violins de l’OBC, i com Eric Rigler interpreta una reminiscència del tema de l’absolució amb la flauta irlandesa per entremig:
En total, comptant la pausa, van ser tres hores i mitja d’un espectacle intens i molt especial. Primer per ser el primer espectacle de OBCinema que deixava l’èpica de Lord of the Rings, Pirates of the Caribbean i Gladiator enrere, per presentar-nos el romanticisme i el misticisme grandiloqüent de James Cameron i Titanic. Però també per servir com a homenatge a James Horner i el seu llegat musical al cinema contemporani. Amb una orquestra, un cor i uns solistes motivats i a un nivell excel·lent, i una sincronització envejable amb les imatges del film, OBCinema s’ha convertit en un programa anual obligatori a l’escena simfònica catalana.
