Els homes lliures de Jones més enllà del bèl·lic Els homes lliures de Jones més enllà del bèl·lic
'Free State of Jones' està basada en un fet històric de la Guerra de Secessió dels EUA Els homes lliures de Jones més enllà del bèl·lic

Gary Ross és guionista de llargs amb fortuna com ara Big, o Dave (Dave, presidente por un día). Pleasantville, Seabiscuit, i el primer lliurament d’Els jocs de la fam (no en va voler saber res de les altres parts), a més d’escriure’ls, els va dirigir. Ara prepara una peculiar versió femenina de la trilogia Ocean, de Steven Sodenbergh que titularà Ocean’s Eight, la qual promet ja que comptarà amb actrius com ara Cate Blanchet, Helena Bonham-Carter o Anne Hathaway.

Mentrestant, ha escrit, a partir d’una història elaborada pel novell Leonard Hartman, i dirigit una visió d’un fet històric esdevingut a la Guerra de Secessió dels Estats Units: Free State of Jones (Los Hombres libres de Jones), que aconsegueix sotragar l’espectador ja que va més enllà del fet bèl·lic per esdevenir una reflexió reeixida entorn de les raons dels desvalguts per revoltar-se tot i que la mà dels forts apaivagui o anul·li els canvis aconseguits a curt i mitjà termini i que, real com la història mateixa, la veritable transformació es faci de pregar durant una bona pila de temps.

El film, que parteix d’un parell de llibres, The Free State of Jones, de Victoria E. Bynum, i The State of Jones, de Sally Jenkins i John Stauffer, aborda uns fets força desconeguts pels propis americans, que certament estan envoltats d’ambigüitats i d’aspectes encara imprecisos.

hombres-libre-jones-pic3

Al Comtat de Jones, alineat amb la Confederació en el decurs de la Guerra de Secessió, Newton Knight, un granger pobre, va encapçalar una revolta de guerrilles contra el govern del sud després de desertar, fart de l’horror de la guerra, i d’assabentar-se que les tropes espoliaven sense contemplacions el poc menjar i els béns dels civils del Comtat, a banda d’escandalitzar-se pel fet que qualsevol sureny amb vint esclaus se’n sortia d’anar al front. El cert és que blancs i negres (malgrat l’evident racisme d’alguns dels primers), pobres o esclaus, van adonar-se que eren al mateix sac com a víctimes, i van plantar cara a la Confederació, fins al punt d’alinear-se amb la Unió, tot i que el General Sherman no va moure un dit per recolzar-los. La llibertat del territori que van dominar sense que els confederats se’n sortissin a causa que els efectius s’amagaven als pantans de Mississippí va durar fins que la guerra es va acabar. De mica a mica, les possessions van tornar als antics latifundistes desnonats pels homes de Knight, que no van fer sinó alimentar el Ku Klux Klan i mantenir entre els blancs el menyspreament pels negres tot intentant negar-los els drets que el nou establishment els atorgava sobre el paper, a banda d’assassinar-los amb impunitat.

En el pla personal, Knight va ser tot un escàndol en separar-se de la seva dona blanca, que va viure tanmateix prop del granger, i casar-se, després de la guerra, amb una dona negra que havia estat esclava. Va tenir fills amb totes dues (Els Knight Negroes), que alhora van casar-se entre ells a causa que la comunitat no els acceptava. Fins el 1880, van estar prohibits els matrimonis interracials, però el 1890, l’estat de Mississippí va aprovar una nova constitució que va privar de drets civils la majoria dels negres, situació que com és ben sabut no va solucionar-se fins ben entrada la dècada dels anys seixanta del segle XX i no sense vessament de sang. Aquest fet explicaria un subplot que va intercalant-se al llarg del metratge, amb un episodi en què a finals dels anys 40, un descendent de Knight amb aparença de blanc és jutjat, d’acord amb les lleis de segregació racial encara vigents, al considerar-se que té suficient sang negra com per trobar-se en la il·legalitat per casar-se amb una dona blanca. Més enllà del sobtant i ridícul de la situació, allò cert és que aquesta subtrama, oferta en flash forwards, perjudica la continuïtat del film, ja que els espectadors estem submergits en el peculiar relat en plena dècada dels seixanta del segle XIX, i aquests salts a una sala de tribunal, a banda d’evidenciar la fal·lera dels guionistes per denunciar l’aberrant de la segregació encara a mitjans segle XX, impacten desfavorablement, fins i tot visualment, amb la coherència i el conjunt de l’obra.

free state of jones

Malgrat tot, per bé que la cinta ha dividit l’opinió dels americans, ens sembla que estem davant la millor pel·lícula de Gary Ross fins ara. L’estructura, malgrat el subplot, manté un timing força acceptable, amb un inici corprenedor a la Batalla de Corinth estil Glory, d’Edward Zwick, que després d’evolucionar cap al western, acaba per erigir-se com un efectiu al·legat en contra de la intolerància i una poderosa denúncia d’un dels episodis més foscos de la història nord-americana i, en general, dels abusos i disbarats que ragen des de l’administració i el poder per bé que, sobre el paper, les coses semblen establertes del cantó d’allò just.

Matthew McConaughey com a Newton Knight composa un home amb sentit de l’equitat, intel·ligent i assenyat en tot moment, que resulta creïble. També despunten Gugu Mbatha-Raw, la seva companya negra, i Mahershala Ali, un dels lliberts seguidors de Knight amb força protagonisme a la trama.

Veredicte:

El millor: El poderós missatge del film, una reflexió sobre l’ingent cost d’aconseguir el que humanament és evident, a causa que els interessos econòmics i els prejudicis que interessen al poder i que segresten l’opinió pública tant com es pot tendeixen a voler perpetuar-se.

El pitjor: L’episodi en flash forward situat 85 anys després, que no encaixa en el conjunt del film.

Nota: 8

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*